Sessió amb l'Hermitage Blanc Chante-Alouette, sorpresa inclosa.

Encara que aquest tast va néixer amb la idea de veure com evolucionava un Hermitage blanc d'una sola parcel•la, en aquest cas Chante-Alouette, al llarg de cinc collites diferents, finalment es va percebre com una jornada de goig, on els vins van brillar a una gran alçària qualitativa. Però abans d'explicar-me sobre les característiques organolèptiques dels vins, uns breus sobre aquest vi de M. Chapoutier, que no la situaria al cim qualitatiu del mític turó del Roine nord, però sí dins d’un gran nivell, en la part mitja de la piràmide.

Aquest cru on només hi ha plantada Marsanne es localitza dalt del turó d'Hermitage, en un dels meandres del Roine, inclinant els seus pendents per sobre de Le Méal, d'exposició sud i els terres riques en loess, cobertes per argila blanquinosa. Lògicament la pendent del turó obliga a recollir els raïms a mà. Segurament la seva situació dins del turó no sigui la millor, tant per composició geològica com per pendent, però el resultat sol ser dels vins més consistents de l'AOC.

La vinificació s'inicia amb el premsatge del most, donant pas a una maceració en fred durant 24 hores, procedint a un adequat decantació de les partícules en suspensió. La fermentació, amb la temperatura controlada, es realitza en bótes, excepte un terç del most, que es fermenta en bótes noves de fusta i criant-les durant 12 mesos. I els vins se'ns van expressar així:

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1998:

Sembla que els 11 anys d'ampolla no li han donat tot el recorregut possible, constatant la seva austeritat i intensitat, que semblen indicar-nos que el seu moment encara no ha arribat. Malgrat anar millorant tant el seu nas com la boca jugant amb l'aireig de la copa, si disposeu d'alguna ampolla més, esperaria per gaudir-la més plenament. Igualment gran matèria en espera d'un millor moment.

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1997:

També situant-se en un plànol similar al 1998, segurament amb menor matèria que el seu germà menor. Nas de bona intensitat, on juga més la fruita groga que els melats. La seva boca també es mostra densa i llaminera, amb bon recorregut. Un final deliciós.

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1995:

Poderós, de visual bastant matisada en evolució. El seu nas es mostra ple, ampli, portentós, amb l'equilibri entre les notes de fum, ceres i especiats, que li dóna frescor i profunditat. Per intensitat, segurament el nas més atraient. La boca es mostra també molt plena i agradable, amb retronasal encara fruitós, fins i tot recordant la fruita vermella àcida, perdurant el seu final de manera deliciosa.

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1993:

Visual pujada, evolucionada, però no falta de brillantor. Magnífic nas melós, poderosament matisat pel punt d'evolució. Segurament el més fatigat dels vins, però no excessivament evolucionat en contrast, denotant un perfil de majors melats, fumat i, fins i tot lleugers acetaldehids no molt pronunciats, que aporten major profunditat que defecte. La boca es manté en frescor i densitat, fins i tot ens fa dubtar de si hi ha nexe d'unió entre nas i boca. Encara així, en el seu perfil, deliciós.

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1990:

Menys evolucionat que el 1993, la seva profunditat aromàtica i potència ens fa divertir-nos a doll. Punts minerals, melats, fumats i oxidatius units en el buquet, complex i intens. Amb la boca de densitat matisada, de textura untuosa, però amb un nervi formidable. Segurament el més complex dels Chante-Alouette, mostrant un vigor deliciós i reconfirmant-nos les bones sensacions d'aquests Hermitage Blanc.

I finalment, la sorpresa del tast, rematada i contrapunt, era una ampolla del mestre Gérard Chave, que va aparèixer sobre la taula. El seu origen neix de la unió de les parcel•les de Les Roucoles, Peléat, Maison Blanche i L'Hermite, proporcionant un acoblament del 85% de Marsanne i la resta Roussanne.

Hermitage Blanc 1988 de J.L. Chave:

Sorpresos pel rei de la unió de parcel•les del turó d'Hermitage, ens trobem amb la mestria en el nas, on l'austeritat de la collita podria ser explicada per un intens fons iodat, destacant una fruita subtil i uns punts de salaó deliciosa. La boca, tant per densitat com per intensitat, equilibri i complexitat mostra la seva raça. Sens dubte un Hermitage Blanc de què es comença a gaudir, després d'una fase una mica anodina. Bé pel mestre.

I fins aquí la jam session.

L'any del Cometa Halley

1910, mentre a Espanya Alfonso XIII encomana a José Canalejas, del Partit Liberal, la presidència del Consell de Ministres, Jacques Cousteau emergia de les profunditats del ventre de la seva mare. Entretant León Walras, un dels pares de la teoria economia de l'equilibri general, moria a Suïssa. També s'apagaven les espelmes de les arts dels mestres Twain i Tolstói. Mèxic es revolucionava, mentre el Japó imperialista s'annexionava Corea i als carrers de Portugal bufaven aires republicans, que acabaven amb la monarquia dels Braganza-Wettin, relegant a Manuel II a l'exili a Anglaterra.

Mentrestant pel firmament un cos celest solcava els cels una nit d'abril. Es tractava del Cometa Halley, aquell que va tornar passar l'any 1986 i ens il•luminà els ulls de els que el vàrem gaudir. Pocs dies després, el mateix abril de 1910 la Terra va traspassar les traces de l'estela de la seva cua, provocant un magnífic espectacle als cels. Un fet que va marcar l'any, aquell mateix any 1910 que indicava una ampolla decantada, a la espera de ser gaudida.

D'una petita illa al mig de l'Atlàntic, de nom mític pels amants del vi, Madeira va néixer el raïm Sercial que es va vinificar d'aquesta forma tan especial que li confereix el mètode canteiro de criança, que durant 20 anys de maduració els dóna a aquests vins fortificats les propietats ideals per a una vida tan prolongada. I que noranta-nou anys després el seu tast ens trasllada a aquell 1910 on van esdevenir milers d'actes i fets de la humanitat, entre algun d'ells els anteriorment esmentats, remarcats pel vitalisme historiogràfic de qui té l'oportunitat de provar un supervivent d'aquelles dates, com de qui gaudeix d'antigues fotografies o llibres que ens il•lustraven dels esdeveniment sorgits durant aquell any.

Però, què ens diu aquesta ampolla, a part de traslladar-nos en el temps? Comercialitzat per la casa Barbeito, bé podria ser que aquesta Sercial procedís de les vinyes del Jardim da Serra, però el fet que el celler no es fundés fins l’any 1948 i la dificultat d'identificar els proveïdors a qui se’ls va comprar el raïm, dificulten el donar origen al most. No obstant això en tast, la seva visual fosca entre el vermell cirera i l'ambre, amb tonalitats caobes denoten que som davant d'un vi amb solera, però vital. Molt net, que malgrat la seva edat, presenta una concentració de dipòsits que permet una fàcil decantació. El seu nas, caracteritzat per la seva estirp més seca, similar a la dels Olorosos de Xerès menys llaminers, presenta un buquet de matisos entrellaçant les caobes més nobles amb els fruits secs més selectes, el fons caramel•litzat marcant el conjunt i amb l'elegància i l’intensitat per senyera. La seva boca mostra el nervi desmesuradament refresca i que prolonga el plaer de les seves aromes i sabors. Textura i densitat matisades, sense estridències embafadores. I el seu final, portentós, segurament mostrant un dels retronasals més intensos que recordi, només superat pels que fan eclosió en gaudir dels Amontillats de Sanlúcar de Barrameda, donant confiança al que escriu aquestes línees, sense risc d'equivocar-se, que aquest vi estaria en magnífiques condicions al nou adveniment del cometa, per allà l'any 2061.

Pels necessitats d’eternitat en un vi, Madeira és el seu regne.

Informe Señoráns: l'Albariño més longeu

Qui podia resistir-se? Rebut el newsletter de Monvínic, vaig llegir amb fruïció que estaven preparant una vertical d'un dels millors Albariños, el Selección de Añada del Pazo de Señoráns des de l'any 2004 fins al 1997, ni més ni menys que dirigida per Marisol Bueno, propietària al costat del seu marit Javier Mareque del celler, i poc menys que segons tard en apuntar-me.

Un goig de poder xerrar amb la Marisol, juntament amb els seus vins, els qual tenen el seu origen en la compra de la finca de Vilanoviña l'any 1979, per part del matrimoni liberal (ella era professora de biologia i ell metge) que decideixen establir-se en plena vall del Salnés, dins d’un ambient rural, produint kiwis i vi.

Però la Marisol no va tenir simplement la visió d'un projecte individual i familiar, sinó que la seva tenacitat la va portar a pensar en una empresa de major profunditat, la influència de la qual inclogués tota la comarca, impulsant el vi d'Albariño. Aquest esforç s'explica amb 21 anys de presidència dins del Consello Regulador do Viño Rías Baixas, que van veure recompensat el seu treball amb l'aprovació de la Denominació d'Origen l'any 1988, nascuda de l'anterior Denominació específica Albariño que datava de l'any 1980.

Denominació d'Origen Rías Baixas:

És increïble conèixer les xifres d'aquesta Denominació d'Origen, el marc de plantació del qual es configurava originalment en tres subzones, formades per les parròquies del Val do Salnés, Comtat de Tea i O Rosal, ampliant-se l’any 1996 amb la subzona de Soutomaior i finalment l’any 2000, amb la subzona de Ribeira do Ulla. Una D.O. que l'any 2008 presentava les xifres de 6577 viticultors, que es repartien 3646 hectàrees, reflex del mes pur minifundisme gallec. El nombre de cellers ha anat augmentant de forma exponencial, creixent de les 14 inicials l'any 1988, fins a les 201 vint anys després.

La Marisol, com bona ex càrrec representativa, ens introdueix al món Albariño amb una visió molt maternal de la Denominació, que encara transpira un aire jove, encara que amb el camí ja molt recorregut, però situant-se un esglaó per sota de la maduresa, només amb una marca per demostrar dins del mercat mundial del vi, la capacitat longeva de l'Albariño. I amb la premissa de comprovar-ho que ens trobàvem, però abans, uns breus sobre el celler.


Pazo de Señoráns:

Un celler que presenta com signes d'identitat la modernitat i l'asèpsia, i les 12,5 hectàrees de les vinyes pròpies (que no són en el 100% de producció) es veuen completades amb el fruit de 180 proveïdors de raïm, a qui se'ls encamina en la recerca en uns criteris qualitatius determinats.

Vinyes emparrades i en espatlleres, monovarietals d'Albariño de terres franc-sorrencs granítics, vinificat per l’Ana Quintela en acer d'inoxidable, amb l'excepció d'un nou vi, el Sol de Señorans 2006, fermentat en inoxidable i criat amb les seves mares dins de bótes de roure caucàsic i francès de 500 litres. El Pazo de Señoráns bàsic es cria en inoxidable, similar al Selección de Añadas, però amb la diferència que el SA es manté durant uns 34 mesos de mitjana, amb les seves mares, i sense realitzar la maloláctica. Però entrem en el tast:

Sol de Señoráns 2006:

El nou vi del celler, del que s'han produit 6000 ampolles les quals no procedeixen de raïms seleccionats, però que s'han tractat amb el major dels mims, es presenta una mica cohibit, amb sensacions marcades de pipes de gira-sol al costat de flors blanques i fruita groga d'os. Intensitat aromàtica mitjana. La boca presenta menys volum que els seus germans, aparentment rebaixat de densitat per la criança. Francament, un vi que no m'atrapa ja que no és el perfil que busco dins un Albariño de qualitat, encara que segur que tindrà un mercat, el mateix que motiva la inundació del mercat de blancs fermentats en bótes.

Pazo de Señoráns 2008:

Intensíssim i aromàtic, aquest Señoráns 2008 exhibeix una franquesa i direcció aromàtica esplèndida. Mai no seré gaire bon pitonis per determinar la seva possible evolució, però segurament compraré més ampolles per veure la seva evolució. Això sí, ara mateix és genial.

Pazo de Señoráns 2007:

El contrast, tant en el visual com en l'aromàtic, amb el seu germà del 2008 és extrem. Bastant cohibit, denotant un treball amb les mares més marcat. L'ampolla en qüestió no semblava mostrar la seva millor versió d’aquest Albariño.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2003 Màgnum:

Obert per error, ja que el celler va dir que enviava un genèric 2003 embotellat en format de Selección de Añada per error i va resultar ser certament un SA. Una maldat, em va agradar molt més l'ampolla de 75 cl. que la de litre i mig. Però d'ella, ja aprofundeixo una mica més en la tanda següent.



Pazo de Señoráns Selección de Añada 2004:

Visual una mica pujada, amb una molt bona densitat i lleugera presència de carbònic a la copa. El seu nas està molt marcat per les mares, deixant traces de llevat i pipes de gira-sol. És curiós, el més profà es podria preguntar-se si havien traces de criança en roure, sobretot perquè la frescor de la fruita groga que es veia amagada. La seva boca mostrava molt bones sensacions, un tant salvatge per acidesa i amb la necessitat d'assentar-se a l’ampolla.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2003:

Bona visual, densitat i untuositat, net i brillant. El seu nas es mostra bastant equilibrat malgrat ser de la collita de la canícula, on les notes de la criança queda matisada per la fruita groga més madura. La boca es mostra una mica més curta en acidesa, perfilant un caràcter més amarg en les sensacions bucals i en la retronasal. Encara així, molta calidesa, però també molta qualitat.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2002:

Intensitat sense matisos, on la fruita groga i la menta s'entrellaça amb les aromes de la seva estada prolongada en dipòsit, representada pels brioixos. La boca mostra molt bona textura, deliciós i fresc, però amb menor recorregut que el SA 2000, que es podria assimilar en perfil, similar per la frescor de la collita. Està evolucionant de meravella.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2001:

La casa sembla mantenir uns paràmetres qualitatius molt homogenis, fregant un gran nivell. Però entenguis l'ús del terme d'homogeneïtat, no per aparentar l'estandardització dels vins, sinó més aviat, per la capacitat de través de diferents anys, amb perfils climàtics tan diferenciats, interpretar les seves característiques i poder traslladar-les al vi de forma perfecta i això es percep amb aquest SA 2001. Madur, gras i de signe marcadament càlid, amb bona evolució, segurament quedant una mica per sota dels seus homònims, però mostrant una gran qualitat.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2000:

Segurament el més mineral dels Selección de Añada, entenent-se mineral per aquest caràcter que s’influeix dels aromes de fum i talc, amb una fruita gairebé cítrica com component fruitós. Frescor i acidesa, llaminer i de densitat, tot unificat en perfecte equilibri. Qui tingués una ampolla per veure la seva evolució!

Pazo de Señoráns Selección de Añada 1999:

Què gran! Visual de bona evolució, amb brillantor. La seva intensitat nasal denota el seu vigor, on els amelats i els florals s'agafen de la mà, deliciosament codonyats, amb equilibri i intensitat. Un gran blanc, sens dubte, on la boca presenta frescor i amplada, de caràcter àcid i alhora, de textura densa. Bon nervi encara, que em permet suposar que encara presenta qualitats per evolucionar positivament dins l’ampolla. Als posseïdors d'un exemplar, enhorabona.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 1997:

Es van servir dues ampolles, de les quals un dels vins estava totalment amontillat, i l'altra es va mostrar fatigat amb l'oxigenació, deixant una sensació de què el seu moment ja va passar. El primer any del Selección de Añada es va elaborar l’any 1995, però el celler disposa de molt poques mostres, dificultant l’experimentació amb aquella collita i veure la seva evolució amb major facilitat. Però nosaltres ja teníem clar l'evidència de les grans sensacions transmeses pels Selección de Añada 2000 i 1999, que a la fi van ser els vins que van agradar més als participants, pel que no es va fer necessari que aquest 1997 brillés per reconfirmar-se la evidencia de que el Selección de Añada evoluciona de manera deliciosa.

Aquestes varen ser les sensacions que em va transmetre la vetllada, i el de menys que puc fer es transmetre la meva enhorabona al celler, perquè el seu treball és magnífic. I seguir així per molts d’anys.