ViLaKia

Vosne-Romanée 1er Cru Aux Malconsorts 2004 de Sylvain Cathiard

2012-02-07T11:00:00.005+01:00

Quan em ve al cap la imatge del nucli urbà de Vosne-Romanée, de seguidaevoco alguns dels més grans noms de la cultura del vi, essència de la subtilesai elegància de la Pinot Noir, reflectides en grandiloqüents noms de vinyes comla Romanée-Conti, La Romanée , La Tâche o Richebourg.

Aquests Grands Crus, que són punta de llança de l'exquisida excel·lència devinyes del poble, són complementats amb un llistat de 1rs Crus, amb noms tanbucòlics com Les Beaux Monts (11,39 hectàrees més 2,37 ha. ClassificadesVillage), Aux Brûlées (4,53 ha.), Les Chaumes (6,46 ha.), Cros Parantoux (1,10ha.), Les Gaudichots (1,03 ha.), Les Suchots (13,08 ha.) o Aux Reignots (1,62ha.), exalçant el gran nivell de vinyes existent a Vosne-Romanée, perla de laCôte d'Or.

Sens dubte, Les Malconsorts (o Aux Malconsorts) es troben dins d'aquestllistat de Premiers Crus que cal conèixer, sobretot motivats per la bona màd'un grapat de vignerons aferrats al sentiment d'exaltació dels vins d'aquestesconrades. Algun dels vins que sorgeixen a Aux Malconsorts, elaborat per lesmans adequades, presenten un principi de plaer més evident que vins elaborats amb raïm de Grands Crus,com dels sobre dimensionats Echézeaux o Grands Echézeaux, o vins de parcel·lesexcessivament marcats per la criança en bóta, com La Grande Rue de Lamarche.Sempre es parla dels 1er Cru Clos Saint-Jacques a Gevrey-Chambertin o LesAmoureuses de Chambolle-Musigny com vinyes de màxima qualitat que no han estat dereconegudes de manera injusta. Les Malconsorts, sens dubte, es troba al mateixnivell qualitatiu.

Aquesta parcel·la, situada alsud-oest del nucli urbà de Vosne-Romanée, limita pel sud amb Aux Boudots (el1er Cru de Nuits més septentrional), trobant-se en la continuació natural delmateix vessant dels Grands Crus, confinat pel nord amb La Tâche i LesGaudichots (que ven a ser el mateix, però això ho explicaré en una altraentrada del bloc). A l'est amb el 1er Cru Les Chaumes i a l'oest amb la petitaAux-Dessus-des-Malconsorts i la parcel·la village de Les Damaudes.

5,86 hectàrees situades en unvessant a 270 metres d'alçada de mitjana, presentant un perfil geològic molthomogeni, en el què trobem sòls rics en components argil·localcaris propis deljuràssic mitjà, variant la seva profunditat segons estrats, però arribant a seren determinats punts de fins a un metre de profunditat.

Aquí els majors propietaris són Domaine Dujac amb 1,57 ha. i l’Etienne deMontille, amb dos lots de vinyes de Aux Malconsorts, un de 0,89 hectàrees desuperfície, adquirit al Domaine Thomas-Moillard i una altra, que etiqueta comChristiane en honor a la seva mare, de 0,48 d'hectàrees en una parcel·lasituada al costat de La Tâche. Els Domaines François Lamarche amb 0,50 ha. oHudelot-Noëllat amb 0,20 ha. són altres dels productors que treballen la vinya.També el negoci d’Albert Bichot posseeix aquí 1,76 hectàrees sota la marcaDomaine du Clos Frantin.

Entre aquests vignerons destaca lafigura de Sylvain Cathiard, un dels més afinats viticultors de la Côte deNuits. El Domaine Sylvain Cathiard posseeix aquí 0,74 hectàrees on hi haplantes d'uns 40 anys d'edat, plantades l’any 1972. I és que aquest petitDomaine posseeix 4,25 hectàrees, amb petits lots de vinyes, com les 0,17 ha. deRomanée-St-Vivant, o 1eres Cru de Vosne-Romanée com les 0,16 ha. de LesSuchots, 0,24 ha. de Les Reignots o 0,29 ha. de Al Orveaux, entre d'altres parcel.les.

Sylvain és un viticultor dels d'abans, aplicador d'una viticultura on esproposa un control raonable (Lutte raissonnée) de la vinya, on prevall'equilibri entre l'estat de l'ecosistema de la vinya a nivell microbiològic il'estat de la biodiversitat de la vinya a majors nivells, només emprant laquímica en els moments necessaris, però sent a la pràctica poc intervencionista.

El seu treball de verema comença a la vinya, fent una primera selecció deraïm durant la collita, però al celler passa novament per una taula de seleccióabans de ser desrapat en la seva totalitat. Aquí la vinificació es podriadefinir com clàssica, amb maceracions pre-fermentatives curtes a baixatemperatura, fermentacions no excessivament llargues intentant evitarl'extracció. La criança es realitza en bótes noves (entorn al 70%) de roured'Allier de Remond i François Frères durant uns 18 mesos i s'embotella sensefiltrar.

I aquest meravellós Vosne-Romanée 1er Cru Aux Malconsorts 2004 es presentacom a mostra del bon treball de Sylvain Cathiard, ajudat pel seu fill Sebastian,qui van saber extreure les bondats de la collita 2004 i plasmar la grandesad'aquesta vinya en aquest vi. I és que en tast s'exhibeix amb majestuosaqualitat, tant en visual com en l’aromàtica, presentant un ramillet d'aromesequilibrats, on els matisos de fruita vermella s'entrellacen amb les notes deterra humida, els florals de tardor i les espècies matisades, de maneraevocadora, en un conjunt embriagador. De glop llarg i deliciós, mostra unaestructura edificada i ben acompanyada per una textura sedosa. Profunditat ipersistència, sintetitzats en aquest magnífic Vosne-Romanée, que malgrat laseva joventut, es troba en un moment exquisit de consum.

El 7, l'imprescindible bar de vins de Girona

2012-01-23T19:07:00.000+01:00

Set de vins. Des dels primers dies de gener, té les portes obertes el 7. Es tracta del nou bar de vins de la ciutat de Girona, situat tot just a les belles arcades de la Plaça del Vi.

Aquest projecte, sorgit de la unió entre Roger Viusà, jove sommelier de sobrada vàlua professional i, Carlos Orta, propietari del restaurant Villa Más a S'Agaró i apassionat enòfil, neix amb la vocació de ser un punt de trobada per als amants del vi però també un local que brilla amb llum pròpia dins de l'oferta gastronòmica de la ciutat.

Es tracta d'un winebar amb un servei de sala continuat des de les 9 del matí fins a les 12 de la nit. El restaurant pròpiament dit fa un horari de 13 h. a 16 h. oferint un menú de migdia de 22 euros i de 20 h. fins les 23h. amb una oferta de plats més que interessants. Allà trobarem un ambient jove i animat, amb un continu moviment de clientela, on es fa recomanable reservar taula.

La carta de vins presenta un obert i atrevit enfocament cap als vins naturals i biodinàmics, amb una selecció de vins més que interessants servits a copes. També trobem una defensa dels vins de la terra però amb una mentalitat oberta amb la resta de la selecció. Molt recomanable la selecció de vins blancs italians de maceració pel·licular o els vins negres del Jura.

Sens dubte, un punt de trobada molt recomanable on compartir una bona copa de vi.

7 (Set)
Plaça del Vi nº7
17005 Girona
Tanca diumenges i dilluns al migdia (obren a les 20h.).
Tel: +34 972 215 604

Desig

2011-12-15T17:23:00.002+01:00

El després i l’abans del Musigny Blanc

2011-12-12T12:40:00.003+01:00

Als menys versats en el tema els sorprendrà, però a la terra dels més elegants vins negres de la Borgonya va existir i existirà un Grand Cru blanc elaborat amb el raïm Chardonnay. Es tracta de l'únic Grand Cru blanc de la Côte de Nuits que es pot elaborar des que existeixen les apel•lacions d’origen franceses.

Entre les 10,85 hectàrees d'extensió que té el Grand Cru de Musigny, el major propietari per extensió és el Domaine de Comte Georges de Vogüé qui posseeix fins 7,12 hectàrees d'aquest Grand Cru. Aquest, quinta essència de l'elegància borgonyona, actualment està compost per tres lieux-dits o parcel•les: Les Musigny (o Les Grands Musigny) amb una extensió de 5,90 hectàrees, Les Petits Musigny, on les 4,19 hectàrees són propietat del Comte de Vogüé i els dos sectors de 0,77 hectàrees d'extensió de la Combe d'Orveau. És interessant veure amb la perspectiva del temps aquest mapa del segle XIX on ja s'apreciava l'aclaparadora concentració de terres que posseïa aquest històric Domaine a Musigny.

Aquest domini de vinyes explica que hi hagi fins a vora 0,65 hectàrees de raïm blanc plantades a la part alta de Les Musigny, reminiscència de quan s'emprava aquesta varietat blanca per barrejar una desena part de la mateixa amb el vi negre, vestigi d'una viticultura ancestral. D'allà sortia el raïm que va permetre elaborar al Domaine Musigny Blanc fins a la collita 1993.

Quin és el motiu per el que no podem trobar vi etiquetat com Musigny Blanc a les collites de finals dels noranta i principis del segle XXI? La resposta és molt senzilla. Durant els anys 1986, 1987, 1991 i 1997 es van realitzar una sèrie de replantacions de la vinya, pensades en substituir les velles vinyes que van provocar una lògica desclassificació dels vins a Bourgogne blanc genèric. Lògicament ja han passat més de 25 anys des de la primera replantació i ara està a les mans del Domaine comercialitzar de nou un vi sota la senyera de Musigny Blanc, però la prudència i el bon saber fer del gerents de la propietat han determinat el que encara no es comercialitzi.

I com a mostra d’aquest treball fa poc vam obrir una ampolla del Bourgogne Blanc 2002 de Domaine de Comte Georges de Vogüé, un vi vinificat a la borgonyona, amb la seva fermentació en bóta i una criança en fusta poc marcada. Es tracta d'un vi auster, franc, segurament propi de les terres de les quals procedeix, terres calcàries de Comblanchien on la oolita té el seu protagonisme. Una aromàtica que s'obre amb l'aire, deixant veure una molt bona interpretació de la collita, amb la profunditat mineral ben compensada per la maduresa i la densitat, amb l'alcohol ben integrat. En boca mostra nervi, densitat i estructura, però amb l'equilibri per senyera. Segurament es tracta d'un rara avis, però sens dubte estem davant d'un gran Borgonya blanc.

Tornant a Sancerre junt als Cotat

2011-09-19T12:41:00.005+02:00

Simple i amena. Així s'ha tornat la meva relació amb el món del vi. Un pretext per ajuntar-nos amb uns amics, obrir ampolles i gaudir, sempre vora una taula. Segurament aquest tipus d'experiències no siguin tan complexes com les maratonianes sessions de tast que s'imparteixen en congressos i fires o realitzant visites enològiques a les regions productores del vi, però sens dubte es tracta d'una manera més senzilla i propera per als que volen gaudir amb el vi.

Amb aquest pretext, fa poc vaig organitzar una vetllada on poder provar alguns Sancerre de la família Cotat, vells coneguts d'aquest bloc i segurament els vignerons que aconsegueixen elaborar els més delineats i estilitzats Sauvignon blanc del planeta. Però clar, això de Sauvignon Blanc quan parlem de Sancerre sona a etiqueta imposada per la moda dels varietals. Sancerre amb majúscules sense dubte.

Encara que els inicis del tast no van ser precisament encoratjadors. Per iniciar la vetllada, obrim el Sancerre La Grande Côte 2000 de Pascal Cotat, pura mostra d'una Sauvignon poc madurada, possiblement condicionada per les circumstàncies de l'anyada, on els trets vegetals emmascaren tot el conjunt del vi. Un vi per retastar en un temps, però que no presentava el perfil que tant ens agrada dels vins d’en Pascal. Després d’aquest un Sancerre Les Monts Damnes 1997 d'en Pascal Cotat, que va ser descartat per una oxidació galopant, molt destacable a la fase visual i on les aromes de mels i ceres emmascaraven tot el conjunt. Pensant en l'atreviment de qualificar aquest vi com afectat per una oxidació prematura (premox) amb 14 anys a l'esquena i coneixent la possible longevitat dels Sancerre dels Cotat, m'inclinaria a pensar que es tractava d'una ampolla que havia estat mal conservada.

Després aquestes dues petites decepcions, es va fer la llum i van aparèixer dues magnífiques demostracions de la bona feina de la família. Primer amb un Sancerre La Grande Côte 1996 de Francis Cotat, molt obert i melós, amb aromes de fruita blanca neta i algun record natural de fruita exòtica, però sense rastres d'artifici. En boca es mostrava ple, amb amplitud i bona densitat, deixant una mica de residual encara per fer. Sens dubte una ampolla magnífica que mostrava totes les actituds per seguir evolucionant magníficament. Després d'ell va aparèixer el Sancerre La Grande Côte 1994 de François Cotat, fill d'en Paul Cotat, i que aleshores ja s'encarregava de les vinificacions conjuntes de la família. Recordar que tot i tractar de tres etiquetes amb tres noms de vignerons diferents, a la pràctica tant els vins d'en Francis Cotat, el seu germà Paul, el seu fill Pascal i el seu nebot François s'elaboraven en aquell moment al mateix celler i seguint els mateixos mètodes de vinificació. En realitat la figura d'en François guanya molta rellevància en aquesta tanda de vins, ja que 2 dels 3 vins els va vinificar ell, emprant els mètodes tradicionals de la zona.

Però tornem a La Grande Côte 1994, l'etiqueta indica un gegantí Chavignol, poble on es situaven el celler i la majoria de vinyes que posseïa la família, però que en realitat La Gran Côte es tracta d'una vinya d'una hectàrea situada al veí Amigny, on tenen un lot de vinyes velles que els permet elaborar aquest monument de rectitud mineral, deliciós i complicat a parts iguals. Un vi on la seva major virtut és la de tenir-ho tot i a més, ben posat. Vi amb majúscules.

Malgrat els inicis, la vetllada va certificar que poder tastar vins d'aquesta família amb anys és una delícia, a més de ser factible, ja que encara es poden trobar els seus vins i els dels seus respectius fills a preus moderats, circumstància que per desgràcia no passa amb el mestre Edmond Vatan. Seguirem gaudint amb ells.

Articles relacionats:

Breus trobades amb en Pascal Cotat (En castellà)

Sancerre Els Culs de Beaujeu 1999 de François Cotat (també en castellà)

Presentació de l’etiqueta de Berg Schlossberg 2009

2011-05-07T13:00:00.001+02:00

D'una de les més qualificades vinyes de la històrica regió vitivinícola del Rheingau, a Alemanya, bressol de les veremes tardanes que més ennobleixen a la més divina de les varietats de raïm, la Riesling, la Weingut Georg Breuer elabora un dels puntals qualitatius en la regió.

Es tracta de la vinya Berg Schlossberg, situada a turó de pronunciada pendent, on s’arriba a punts de fins el 64% d'inclinació, i divers en orientacions, situat a la part més occidental del municipi de Rüdesheim, on la Riesling arrela en un conjunt de sòls de pissarra ensorrada rics en quarsita. Aquí el celler té 3,3 hectàrees que des de la collita 2010 són conreades seguint paràmetres ecològics, i en les quals 2,5 ha. són destinades al cultiu de la Riesling, amb plantes d’edat al voltant dels 30 anys.

Des de l'any 1980 l'etiqueta del Berg Schlossberg és encarregada a un artista perquè intenti exalçar la identitat de l'ampolla, i precisament per l'etiqueta del Berg Schlossberg 2009, que recentment ha estat comercialitzat, es va encarregar la il•lustració a l'artista zamorà José María Mesquita Gullón. El passat 27 d'abril va tenir lloc a Girona la presentació de l'ampolla, comptant amb la presència de Theresa Breuer, filla del malaguanyat Bernhard Breuer i de l'artista Mesquita Gullón, que ens van acompanyar en un acte organitzat per Vins Alemanys, el seu importador a Espanya.

Breu informe sobre la collita 2009

Després d'un hivern molt fred i amb bon nivell de pluges per a la preparació de la collita, les temperatures es van recuperar de manera que al mes d'abril es van registrar la segona mitjana més alta des de l'any 1884, només superat pel mes d'abril de la collita del 2007, cosa que va suposar començar amb cert avançament, a mitjans de mes, l'obertura de les gemmes. Per sort el mes de juny es va presentar més fresc i humit, havent acabat la floració els primers dies del mes, es va presentar la pluja tan necessària per als sòls de Berg Schlossberg. Lògicament l'estiu es va mostrar amb un increment de temperatures que van permetre una òptima maduresa fenòlica, acompanyada per una òptima ventilació i inversió tèrmica a les nits que varen permetre mantenir les condicions sanitàries adequades. Així fins a l'octubre, on es van recuperar les temperatures i la hidrometria adequada. Per sort, la setmana anterior a la collita es va poder tenir un temps estable i podent recollir, lògicament a mà, el fruit per poder ser vinificat a les instal•lacions de Rüdesheim.

Allí es va fermentar el most en grans bótes de roure alemany, amb els clàssics Stück, de 12 hectolitres de capacitat i els doppelstück, amb el doble de capacitat, romanent allí fins al moment del seu embotellat, prest per a la seva comercialització que no es va realitzar fins almenys 18 mesos després de la collita. L'analítica del Berg Schlossberg 2009 revela les dades d’un 12% d'alcohol, amb una acidesa total de 6,8 grams i 2,5 grams de sucre residual, produint uns 5.100 litres de vi.

El resultat és un vi, que malgrat la seva edat, mostra les seves credencials de fermesa i austeritat, complex en matisos però equilibrat en intensitats, tant aromàtiques com gustatives. Records cítrics bé matisats, sense estridències artificis, amb la complexitat mineral encara per desplegar i una acidesa en boca que deixa un òptim balanç, deixant clara les seves credencials de vi sec sense embuts. Una nova mostra de Berg Schlossberg amb l'inconfusible segell de la casa Breuer.

Després de la presentació de l'anyada, l'etiqueta i el vi, van venir el Berg Schlossberg 2008 (12'0% vol. / 7'8 acidesa total / 4'8 sucre residual) com comparativa amb una anyada més recent, i per calibrar el seu potencial de maduració vam tastar Berg Schlossberg 1996 (11'9% vol. / 8'3 acidesa total / 7'6 sucre residual) i Berg Schlossberg 1990 (10'9% Vol / 10'2 acidesa total / 9'5 sucre residual ) i malgrat el gran nivell, sobretot del sorprenentment jove 1990, prefereixo deixar en un segon pla les valoracions dels mateixos ja que l’exercici comparatiu, malgrat el plaent del mateix, fa que es perdi la perspectiva respecte al 2009 , però aquest 1990 és un dels més grans rieslings secs que he tingut el plaer de gaudir.

Annex fotogràfic:

Presentació mundial del Georg Breuer Schlossberg 2009

Visita a la Weingut Georg Breuer

La millor Savoia de la mà dels Dupasquier.

2011-01-31T19:00:00.007+01:00

Quan el Roine s'endinsa per l'històric ducat de Savoia els seus meandres van guanyant en magnífics paisatges, on petits llacs sorgeixen, s'allotgen idíl•lics poblets enclavats a les pronunciades pendents, circumdats per pastures on descansen tranquil•les les vaques i als turons més assolellats es planten belles vinyes.

A Jongieux, una d'aquests delicioses poblacions, trobem establerta a la família Dupasquier, família de vignerons, on sorgeix la figura d’en Nöel Dupasquier com a far patriarcal i de qui el seu treball durant anys ha demostrat que ens trobem en una regió vinícola que mereix tenir una major ressonància mediàtica.

Les vinyes

La família Dupasquier té unes 14 hectàrees de vinyes repartides entre Jongieux i Lucey, amb 2,5 hectàrees situades al pronunciat turó de Marestel que s'alça fins els 450 metres d’alçada, ric en sòls d’una consistència calcària pròpia dels sòls Kimeridgians. Dins de les 7 hectàrees de varietats negres hi ha plantades Gamay, Pinot i Mondeuse, autòctona cosina de la Syrah, i en les 5,5 hectàrees de varietats blanques podem trobar Chardonnay i les autòctones Jacquère i Altesse. Les vinyes tenen una orientació cap a l'Oest, protegint per alguna de les muntanyes més altes del massís del Jura dels freds vents provinents dels Alps, aconseguint una òptima maduresa del raïm.

Meticulós treball a la vinya, però intentant fer una intervenció mínima, seguint una viticultura allunyada dels productes de síntesi, amb veremes manuals, metodologia lògica apreciant les pendents que aquí trobem, utilitzant podes aplicant la tècnica Guyot.

El treball dins del celler

Les instal•lacions familiars es troben en ple Aimavigne, nucli situat als peus de la muntanya Charvaz, una de les muntanyes més meridionals del massís del Jura, on els vins blancs es crien en grans bótes de fusta vella vora els 12 i 18 mesos depenent la varietat, emprant la mínima quantitat de sulfurós possible, i els remuntats necessaris posteriors a la fermentació. Una vinificació que frega els mètodes emprats per als vins naturals, encara que és interessant escoltar les paraules de Nöel i el seu fill David vora les etiquetes a l'hora de vinificar.

Per als vins de Savoie treu varietals de jovial i fresc Gamay, correcte i madur Pinot, i un especiat, magre i delineat Mondeuse en els negres. En vins blancs elabora també un Chardonnay una mica marcat per els llevats, un mineral i lleuger Jacquère i un Altesse, elaborat amb el raïm d'un petit vinya situat a Lucey, magnífica pedra de toc per iniciar-se amb aquesta varietat.

També elaboren un vi rosat i un escumós a força de Altesse, anomenat Fleur d'Altesse, que també dóna nom a una altra vinificació amb panses que elabora en determinades collites, mitjançant veremes tardanes.

I la joia de la corona, la Roussette de Savoie Marestel, elaborat amb la mateixa Altesse, procedent de les plantes més ancianes d'aquest cru específic i amb les quals s'aconsegueix un vi madur, ple, de caràcter propi i longeu. Un blanc deliciós del que he tingut el plaer de provar unes quantes collites, apreciant que madura de manera ideal amb la guarda amb ampolla.

Per als profans de la regió, val la pena escapar-se a conèixer els seus paisatges, la seva gent i la seva cultura, on s'inclouen els seus aliments, sobretot formatges i vins. Es dóna la circumstància que actualment no hi ha un importador que es dediqui a la comercialització dels vins del Domaine a Catalunya, encara que el celler està obert a la venda directa a particulars, amb uns preus més que raonable. Gràcies als savis consells del Andrés Conde que van aconseguir inculcar-me l'amor i l'afecció per aquest negoci familiar.

Annex fotogràfic de les diferents visites al domaine Dupasquier.

Desig

2010-12-22T22:06:00.001+01:00

Reedició d'un referent: The Great Domaines of Burgundy

2010-10-27T10:00:00.014+02:00

Una bona bibliografia sempre enriqueix i ens estimula, transportant-nos a moments únics, fotografiant les realitats que l'escriptor vulgui reflectir i que el lector acaba per interpretar sota el seu prisma. Un d'aquests essencials per a la biblioteca del neòfit s'ha renovat i ens presenta una anàlisi nova, profunda i completa dels més interessant cellers borgonyons.

Es tracta del llibre The Great Domaines of Burgundy, escrit per Remington Norman l’any 1992 i que va ser reeditat en una segona edició durant l'any 1996 i que just en aquest 2010 ha vist la llum en una tercera reedició, amb l'inestimable ajuda d'en Charles Taylor. En realitat, aquesta conscienciosa anàlisi de cellers es centra totalment en la Côte d'Or, deixant de costat les altres zones de la Borgonya vínica, tocant els millors productors de les 25 viles que inclouen tant la Côte de Nuits com la Côte de Beaune.

Una obra totalment recomanable, on els principals canvis es recolzen en l'evolució dels perfils dels cellers, mostra essencial de la dinàmica tan apassionant que sofreix aquesta tan noble zona francesa. Destaca el pas de 131 perfils de dominis recopilats per a la segona edició fins als 141 de l'actual, renovant la informació de cada una de les propietats. Aquesta ampliació s'explica no només per la incorporació de cellers al llistat, com els de la Sylvie Esmonin i Fourrier a Gevrey-Chambertin, Arlaud a Morey-Saint-Denis, Liger-Belair a Vosne-Romanée, Bertrand Ambroise o Domaine des Pedrix a Nuits-Saint-Georges, Rapet a Pernand-Vergelesses, Henri Boillot a Volnay, Patrick Javillier a Meursault o Michel Niellon a Chassagne-Montrachet, sinó també per canvis soferts, com exemplifica el Domaine Barthod-Nöellat a Chambolle-Musigny, que dóna pas al deliciós treball de la Ghislaine Barthod, complementant-lo amb el perfil del marit de la Ghislaine, en Louis Boillot, qui vinifica les seves parcel•la a les mateixes instal•lacions de Chambolle-Musigny, però on les seves vinyes i estil poc comparteixen amb els vins de la seva muller.

També ens explica i dóna llum a la situació de repartiment de propietats que ha suposat la jubilació d’en Bernard Morey l'any 2006, on els seus fills Thomas i Vincent Morey separen els seus negocis establerts a Chassagne-Montrachet. On trobem el cas similar de l'Alain Chavy i el seu germà Jean-Louis Chavy que fins a l'any 2003 seguien la feina del seu pare Gérard Chavy de Puligny-Montrachet, jubilat cap allà l'any 1994. Curiosament també a la collita 2003 els germans Phillippe Colin i Bruno Colin van separar el seu treball comú al Domaine Colin-Deleger de Chassagne-Montrachet, perfilant-se'n cada un amb una filosofia pròpia.

Dins també trobarem els primers passos de Domaine d'Eugènie a Vosne-Romanée, del que fos en un altre temps el Domaine René Engel, venut als propietaris del Château Latour a Pauillac (Bordeus)per la família després de la mort de Phillippe Engel l'any 2005. Finalment, es recupera la figura d'un dels negocis més establerts de la ciutat de Beaune, Bouchard Père et Fils, que l'any 1995 va ser adquirit pel grup Joseph Henriot.

I és que la dinàmica borgonyona és fascinadora i alhora incansable, on una obra tan completa com aquesta, pel seu caràcter estàtic, no pot incloure tots els canvis que es produeixen, però que el seu interior ens arriba a comentar actualitats com que la collita 2010 el Domaine Louis Carillon et Fils a Puligny-Montrachet, donarà pas a dos nous projectes separats, portats pels fills Jacques Carillon i François Carillon.

The Great domaines of Burgundy
Tapes dures: 288 págines
Editorial: Sterling
Llengua: Anglès
ISBN-10: 1402778821
ISBN-13: 9781402778827
Preu aproximat: 35 dòlars americans

Després de l'aparició del nou llibre de Clive Coates sobre la Borgonya i la reedició de l'obra de Remington Norman, a aquest humil lector sols li cap desitjar un impossible, que quedaria desfasat tan sols escriure's, però que complementaria aquest ressorgir de peces per a la biblioteca de l'enoguillat borgonyó. Es tractaria de l'actualització del cadastre aparegut a Making sense of Burgundy, escrit per Matt Krammer cap a l'any 1990, una obra difícil de localitzar, on la seva informació, valuosa encara, lògicament no ha sigut posada al dia. És un impossible, però per a creure abans cal somiar.

Un record

2010-10-11T19:58:00.006+02:00

Passen les collites i el terrer queda. Hi ha éssers humans que saben cóm interpretar-les en perfecta harmonia i aconsegueixen en el vi ser un reflex on es veuen aquestes qualitats. Una d’aquestes persones ens ha deixat.

Sigui la visió de la Côte du Py a Morgon el meu petit homenatge per a un gran vigneron, Marcel Lapierre.

El Mestratge de la família Chave

2010-09-29T22:50:00.003+02:00

La molt barcelonina botiga de vins Vila Viniteca està celebrant durant l'any 2010 el 75è aniversari de la seva obertura i entre els diferents actes que commemoren dita efemèride es trobava una monumental sessió de tast impartida per una de les figures més representatives de la viticultura mundial, en Gérard Chave del Domaine Jean Louis Chave, on la seva tasca ha sigut àmpliament relatada per la majoria de la massa crítica internacional i els vins del qual expressen de la manera més apassionada possible un dels terrers més identificatius de la França vinícola, el mític turó d'Hermitage.

El turó en xifres:

Situada en un dels meandres del riu Roine, entre els municipis de Crozes-Hermitage, Larnage i Tain-L'Hermitage, dins del departament de la Drôme, a l'oest del massís central francès, sorgeix com un dels bastions defensius del significat eteri del terme terroir. De les 134 hectàrees que tenen dret a la denominació Hermitage es podria fer una separació parcel•lària que respondria, a més de l’ús històric de la seva nomenclatura, a la riquesa de terres que en elles reposen, però majoritàriament es tracta d'una combinació de sols granítics, tan típics del massís central, en segon pla els dipòsits d'un delta que existia en l'era quaternària i en menor grau, terrenys argilosos d'origen datat en el Pliocè.

L'anomenada segmentació geològica es disposa d'Oest a Est, situant-se els terrenys més granítics, com Les Bessards o Varogne, més propers al riu. Els terrenys més calcaris, que responen als dipòsits d'una antiga glacera alpina, es troba just en la part central del turó, on se situen parcel•les com L'Hermite o Le Méal i finalment trobem els terrenys argilencs com es donen a Les Murets o Les Diognières. Aquesta combinació de terres es va matisant en les diferents segmentacions del terreny, variant les acideses dels sols, que unit a un desnivell d'uns 300 metres d'alçària, permet a l'enòleg jugar amb diferents components a l'hora d'elaborar el seu Hermitage.

Les tres quartes parts de la producció d'Hermitage es dedica a la Syrah i la resta es destina a produir Marsanne i Roussanne. Per als vins negres ha de participar un mínim de 85% de Syrah, permetent la llei fins un 15% de varietats blanques, encara que a la pràctica, gairebé ningú empra la barreja de varietats.

I a més de poder elaborar-se Hermitage negres i blancs, es vinifica un molt especial vi de palla (Vin de Paille), encara que la seva producció és més aviat testimonial, degut a que es veu dràsticament reduida, ja no només a causa d'un escorçador procés d'elaboració, en el que es necessiten fins a 4 quilograms de fruita per a cada ampolla, sinó també per una pressió legislativa que obliga el vigneron a desclassificar fins a 3 hectàrees de terrenys amb dret a Hermitage A.O.C. per produir una hectàrea d'Hermitage Vin de Paille A.O.C.

Les parcel•les de la família:

Al turó els Chave posseeixen 9,3 hectàrees de Syrah repartides entre les parcel•les Bessards, L'Hermite, Péléat (pràcticament treballada en règim de monopoli), Le Méal, Beaume, Les Diognières i Les Vercandières. De Bessards, terra granítica pura, sorgeixen els fonaments per edificar el seu Hermitage negre. El propi Gérard, per deixar clara la seva postura sobre la comercialització de vins procedents d'una sola parcel•la, comentava la necessitat d'emprar els raïms d'aquesta parcel•la per elaborar-lo, ja que els vins procedents de Bessards permeten obtenir una òptima maduresa i una càrrega tànnica setinada. Però no només de Bessards viu el vigneron i és en l'art de la combinació parcel•lària on radica el seu secret i per a això necessita conèixer l'equilibri dels components que aporten els vins procedents de les altres parcel•les.

Per al seu Hermitage blanc sols utilitzar una barreja de 80% de Marsanne i 20% de Roussanne, repartides en unes 4,6 hectàrees. Per a això empra el raïm que hi ha en les parcel•les Rocoule (Marsanne), Péléat (Marsanne molt anciana, amb alguns lots replantats l'any 2002), l'Hermite (on hi ha Marsanne i Roussanne), Maison Blanche (Roussanne) i Les Vercandières, on a part de Syrah, hi ha una mica de Marsanne, però de la que habitualment sol anar destinat per a la venda per als negociants. La viticultura aquí es realitza de manera sensata i llògicament, per lo contundent de la pendent, es realitza a mà, buscant rendiments baixos i una maduresa perfecta del raïm.

A part de les terres al turó, els Chave posseeixen 5 hectàrees de Syrah a Saint Joseph, repartides entre les parcel•les de Dardouille i Les Oliviers, a la comuna de Tournon, La Côtes i Sapelias a Mauves, Bachasson a Lemps i Pichonniers a Saint Jean de Muzols. D'elles elaboren un consistent negre, que serveix com magnífic introductor a la seva feina.

També existeix una petita línia de negoci, sota la marca J.L.Chave Sélection que es va començar a comercialitzar amb la collita 1995, traient un altre Saint Joseph, sota la marca Offerus i un Côtes du Rhône, amb el nom Mon Coeur. Actualment la línia de vins ha anat augmentant amb dos Crozes-Hermitage, el Sybèle blanc i el Silene negre, i dos Hermitage, un blanc, sota el nom comercial de Blanche i un altre negre anomenat Falconnet.

Breu contextualització històrica de la família Chave:

El Domaine Jean Louis Chave respon a una rica genealogia que es remunta a l'any 1481, quan un escrit eclesiàstic cita per primera vegada a la família com a viticultors de la zona i on les seves arrels onomàstiques responen a un possible origen ibèric.

Generació rere generació els Chave s'han anat transmetent coneixements i propietats, motiu que els ha permès mantenir-se com defensors del bon treball envers el vi, convertint el seu cas en únic dins de la denominació ja que en ells concentren dins d'un àmbit familiar un gran nombre de magnífiques parcel•les, contraposant-se amb la majoria de productors, que s'han convertit en grans emporis vinaters, com els M. Chapoutier, Paul Jaboulet Aîné o Delas Frères.

En Gérard Chave, nascut l’any 1935, és un personatge afable, intel•lectualment inquiet, on el seu amor per la gastronomia i la viticultura es reflecteix en el seu treball. Bon coneixedor de les seves arrels, respectuós amb el seu passat, ha anat mantenint una evolució constant aplicada en els seus coneixements tècnics. Actualment el Domaine és portat per en Jean Louis Chave, fill d’en Gérard, un home introvertit, preparat i perfeccionista. En Gérard està sempre darrere del seu fill i a pesar d’haver-li cedit la majoria de les decisions tècniques, la seva opinió continua sent de vital importància.

Vinificació:

Malgrat que una de les màximes dels Chave sigui el no canviar el que funciona bé, des de principis dels 90's s'ha donat una modernització dels elements de fermentació que el celler posseeix a les seves instal•lacions de Mauves, dins de la recerca d'un millor control de la temperatura.

Tots els vins negres del celler son desrapats totalment, realitzant la fermentació dins de grans tines obertes de fusta, aplicant suaus remuntats durant la mateixa. L'encubat es manté durant uns 3 o 4 mesos i d'allà passa a bótes d'uns 228 litres on realitza una criança que sols durar vora els 18 mesos. Encara que alguns autors consultats comenten l'ús de fins un 10% de fusta nova en la criança, el propi Gérard el xifrava vora el 3%.

Cada parcel•la es vinificada per separat i el mes de juliol es realitza un tast per completar l’assemblatge final, on la proporció pot varia segons cada collita. Amb aquesta barreja els Chave busquen els diferents components que participaran en el que la casa considera la imatge fidel de l'Hermitage. Segons en Gérard una de les normes del celler és no apuntar les proporcions de parcel•les que participen en la collita per a no repetir en les següents veremes, partint d'una base predeterminada, amb el tast i la memòria organolèptica com únics instruments emprats. Els seus negres es converteixen en un magnífic exercici d'equilibri entre la maduresa especiada de la Syrah, l’esperit eteri de la seva subtil complexitat i una edificant acidesa.

En determinades collites hi ha lots de parcel•les que se'n van per uns paràmetres analítics totalment esbiaixats als que els Chave conceben com el seu Hermitage prototípic, però on les seves qualitats organolèptiques les allunyen de ser descartades, ja que solen mostrar una major concentració. D'aquesta premissa neix la Cuvée Cathelin, un Hermitage fora de paràmetres, vinificat sota la mateixa recepta que el seu Hermitage. Tan sols s'han vinificado en les collites de 1990, 1991, 1995, 1998, 2000 i 2003 (es diu que trauran també en l’any 2005), responent el seu nom al nom del pintor, Bernard Cathelin, del quadre que decora la seva etiqueta. La seva escassa producció i el seu origen més aviat hermètic el converteixen en un perfecte objecte d'especulació.

Per als blancs es realitza una fermentació combinada, majoritàriament en bótes de fusta ja emprada, vora els dos anys de vellesa, i dipòsits d'acer inoxidable a temperatura controlada, parcel•la a parcel•la, varietat a varietat. Pel Gérard la Marsanne aporta finor i la Roussanne opulència. La criança, com la fermentació, és lenta i prolongada arribant a estar fins a 18 mesos dins de les bótes. Els passos en l'assemblatge de primavera responen també a un conscienciós ús del tast. Els seus Hermitage blancs són uns vins enigmàtics, ja que no es sustenten en una gran acidesa, sinó en una càrrega molt alta de glicerina, que li permet aconseguir una maduresa molt prolongada en el temps. Vins madurs i plens, on el moment de més gaudi s'assoleix amb el pas dels anys.

Aquí no hi ha segon vins. Els lots descartats de la barreja final són venuts a diferents negocis vinaters.

Finalment, els Chave elaboren en determinades collites un Vin de Paille, emprant raïms d'una vella parcel•la de Roussanne, amb algunes plantes de Marsanne, dins L'Hermite que es deixa assecar durant un mes i mig en la part alta de la bodega, on menys humitat hi ha. Es premsa i s'inicia la fermentació en bóta que es pot prolonga durant uns dos anys. Encara que la pràctica d'elaboració d'aquest vi dolç és ancestral, el bo d’en Gérard no es va prendre seriosament la seva comercialització fins a la collita de l’any 1986, elaborant-lo en les següents 1989, 1990, 1991, 1996, 1997 i 2001, convertint aquest escassíssim vi (uns 450 litres de producció màxima) en una rara avis. Un vi pur, saborós i complex, que convida a la meditació i alhora, exalta la vida.

Tastant alguns vins:Durant el tast vam poder provar una bona vertical, tant dels seus Hermitage blancs, com del seu Hermitage negre, complementant la vetllada amb tres convidats, un de pedra, el Saint Joseph Offerus 2007 de J.L.Chave Sélection, un negre més que correcte i dos magnífics remats. Aquests van ser els vins que vàrem provar:

Hermitage Blanc 2005 de Domaine J.L. Chave

D'una any sec, gairebé tant com la collita del 2003, però no tan calorós com aquesta, se'n van donar uns estressos hídrics a les vinyes on només les plantes més velles van poder respondre, i gràcies a les magnífiques parcel•les que els Chave posseeixen, el celler va poder tirar endavant aquest magnífic Hermitage Blanc, destacant per un perfil aromàtic de joventut on l'alcohol es concep com un aliat per aconseguir la frescor. A la boca es mostrava llaminer, dens, carnós, encara que s'aprecia clarament la necessitat de la guarda per donar el millor de sí.

Hermitage Blanc 2004 de Domaine J.L. Chave

Una any per a blancs, on la vinya es mostrava encara fatigada per l'estrès hídric provocat per la canícula del 2003, però permetent als Chave treure una magnífica fruita, amb un bon nivell d'acidesa. Aquí ens enfrontem a un vi per domar, una mica pujada en els matisos i certa agressivitat alcohòlica. Els seus matisos aromàtics són de fruita groga madura. La noca es mostra més equilibrat que l'Hermitage Blanc 2005, amb un bon balanç. Amb els anys passarà a ser un bon Hermitage.

Hermitage Blanc 2002 de Domaine J.L. Chave

Males condicions climàtiques, amb fins i tot calamarsades a mitjans de juliol, semblava presagiar una any d'alts rendiments i un raïm amb un estat sanitari baix. Només els bons vignerons van saber treure cap a endavant un bon Hermitage i aquest va ser el cas dels Chave. Un perfil similar al 2004 en aquest blanc, on la complexitat encara es troba en una fase primària, i encara no mostra tota la grandesa que pot donar. Matisos més madurs al nas, amb les orellanes en primer pla i les herbes seques de fons. Bon nervi a la boca, amb una textura deliciosament untuosa, però sense fer-se pesada. Un blanc que la meva ment sempre concep acompanyat amb un arròs de muntanya.

Hermitage Blanc 2000 de Domaine J.L. Chave

Les perspectives per a la collita de l'any 2000 eren molt bones, conferint un caràcter ple per als Hermitage blancs, tal com els arcans defineixen una collita clàssica, generosa i rica en textures. Per desgràcia, deu anys després de la collita l'ampolla tastada encara mostrava signes de trobar-se en ple estancament en la seva fase evolutiva, en el que sols anomenar-se com a fase badoca que solen sofrir els Hermitage blancs. En Gérard ens comentava que sol fer falta uns 14 anys perquè els seus Hermitage blancs es recuperin del tot, encara que aquesta regla no s'ha d'aplicar com a dogma, ja que les diferents collites es comporten de manera diferent.

Hermitage Blanc 1999 de Domaine J.L. Chave

Totes les condicions que es van donar aquest any presagiaven una magnífica collita, amb alguna mica de pluja durant l'estiu, un agost càlid i un setembre sec. Llastimosament l'ampolla tastada durant la vetllada semblava mostrar-se excessivament evolucionada, tant en visual, amb un color or vell una mica apagat, com amb el seu nas, marcat per aromes terciàries, on fins i tot s'apreciava una mica de volàtil. Bon nervi a la boca, però l'estat de l'ampolla fa que no puguem tenir-la com a referència.

Hermitage Blanc 1989 de Domaine J.L. Chave

Un gran any, madur, sec, amb un raïm molt sa, es va presentar amb una magnífica ampolla a la vetllada. Profund en matisos, madur i mineral, amb complexitat mesurada, amb un buquet equilibradament potent, aromàticament atraient. Un blanc mundial, l'estructura del qual només seria superada per la seva persistència. És en aquestes ampolles on s'aprecia el mestratge de la família Chave.

Hermitage 2005 de Domaine J.L. Chave

La Syrah va madurar de manera ideal en aquesta collita, i com reflex aquest magnífic exemple d'elegància, unit a l'opulència i la densitat. Sens dubte es tracta d'un dels més interessants Syrahs que hi ha al mercat. Ara només fa falta que el pas del temps el transformi en un Hermitage de referència.

Hermitage 1999 de Domaine J.L. Chave

Any ideal per a la Syrah, amb vins presentant-se plens, rics, potent i tot just aquest és el cas d'aquest vi, amb un perfil aromàtic intens, destacant els matisos de brea i fum, junt a la potència fruitera encara puixant. Aquí sembla que la granítica mineralidad ha marcat el perfil aromàtic. En la boca es mostra madur, amb una càrrega tànnica encara per setinar, però amb una acidesa més que interessant. Llarg en el seu final, un negre concebut per menjar amb ell.

Hermitage 1988 de Domaine J.L. Chave

Segurament els Hermitage de la collita 1988 siguin del més consistents de la dècades dels 80's, recolzats en la plena maduresa que la Syrah va aconseguir gràcies, sobretot, a una òptima floració i un estiu sec i calorós. I aquest vi és dels millors de la collita, amb un nas de somni, profund, rotund i complex, d'aquests vins que et colpegen, et fan parar de beure i t'evoquen records d'infantesa. Després a la boca es converteix en etern, llarg i equilibrat. No sé si serà el millor Hermitage que hagi provat, però sens dubte és el meu Hermitage.

Hermitage 1985 de Domaine J.L. Chave

En una altra molt bona collita, recolzada en el suport pel pas del temps, mostrant-se en un perfil més auster aromàticament parlant, amb els seus matisos menys marcats, però concebin-se com un vi digestiu. Matisos de fumats i prunes com indicatius, i equilibri gustatiu en el seu pas pel paladar. Un magnífic Hermitage, segurament una mica ofuscat pels seus companys de tast.

Hermitage 1983 de Domaine J.L. Chave

Com en Gérard comenta, la veritat es troba dins de les ampolles velles, i en aquest Hermitage brilla amb llum pròpia, amb una etèria subtilesa aromàtica que convida a recordar un buquet de perfums, equidistant entre els pètals secs de rosa, els especiats del pebre negre molgut i les móres negres. Un buquet en el seu punt. Dins la boca, rodona en textures i profunda en matisos, circula i deixa un reguer de persistent sabor. Un vi en plena maduresa, on més brilla.

Hermitage Cuvée Cathelin 2003 de Domaine J.L. Chave

Concentració fruitera, així es defineix aquest vi. Un vi d'aromàtica excessivament contraposat amb la imatge que ens han deixat la resta de vins. Sens dubte, un vi de tast, però em queda el dubte si aconseguiria acabar-me tota una ampolla d'aquest vi. Dubto si la marca de l'anyada ha superat l'empremta dels Chave. Un vi molt a l'estil Maryland.

Hermitage Vin de Paille 1997 de Domaine J.L. Chave

Per a aquest any es van produir unes 600 ampolles, embotellades a l'hivern de l’any 2004. De visual densa, oliosa, amb una presència marcada glicèrica. Amb els aromes encara es troba en plena ambrosia fruitera, amb les mels i l'albercoc madur caient en cascada per les parets de la copa. La boca també és llaminera, de textura densa, gairebé masticable, però magníficament equilibrat per l'acidesa, els sucres i l'alcohol. Un vi que evoca a la puresa dels Eiswein del Mosel•la.

Una magnífica vetllada que va tenir com millor exponent la vitalitat que transmet en Gérard Chave, a tothora obert als nostres dubtes i ratificat amb una monumental bateria de vins tastats.

Annexos fotogràfics:

Sessió durant el tast.

Passeig de primavera per Hermitage.

Vistes des del mirador a la tardor.

Aprofundint en les arrels del Domaine Pierre Gonon

2010-05-30T21:18:00.006+02:00

Segurament no sigui un dels noms més coneguts del Roine a Espanya, ja que la seva petita producció no afavoria la seva entrada comercial al nostre país, tot i que sens dubte per mèrits propis es troba entre aquests petits secrets enològics amagats al Roine nord.

Fa uns dies vaig poder acompanyar el seu importador durant una visita al domaine, passejar per alguna de les seves vinyes, provant algun dels seus vins i xerrant agradablement amb en Jean Gonon sobre la seva filosofia i les seves percepcions sobre el món del vi en general.

Un curt posicionament familiar:

El domaine Pierre Gonon va ser creat pel pare dels actuals propietaris, en Jean i en Pierre Gonon, donant-li nom i assentant les seves arrels a la famosa avinguda Ozier (també coneguda com de Saint Joseph) del poble de Mauves, on es troben establerts vignerons tan imprescindibles com en Jean Louis Chave o en Bernard Gripa, el que explica molt bé la idiosincràsia que mou a aquest celler, d'àmbit familiar, apegat a les arrels, amb les tradicions vitivinícoles apreses a cop de multitud de collites i amb el gran rei Roine en les seves fonts.

Vinyes i viticultura emprada en elles:

La família Gonon posseeix unes 11 hectàrees de vinyes en ple cor de Saint Joseph, ronda del mític turó d'Hermitage, a les viles de Mauves, Tournon-sud-Rhône i Saint-Jean-de-Muzols. I és precisament en aquests pobles on aquesta vasta apel•lació d'origen adquireix sentit, situant-se a Tournon l'original turó que dóna nom a l'AOC.

Limítrof a ella, dins del municipi de Tournon però més propera a Mauves, es troba el turó de Les Oliviers, d'orientació sud, en unes terres riques en saulons granítics, jaspiades pels cantells rodats. Un terra pobre que obliga a les plantes a aprofundir les seves arrels. Encara que en el turó hi ha majoritàriament plantada Syrah d'uns 35 anys, també es troben les dues hectàrees de raïm blanc que vinifica el celler, majoritàriament raïm Marsanne, plantades pel pare Pierre l’any 1958, acompanyada amb una miqueta de Roussanne. Dins del municipi de Mauves també posseeixen una parcel•la coneguda com Montagnon, just a l'oest del nucli urbà, dedicada exclusivament a la Syrah.

Més al nord, en direcció a la vila de Tournon es troben tres parcel•les anomenades Croix de Peygros, Côtes des Rivoires i Javignas, molt properes al turó de Saint-Joseph, on hi ha plantada Syrah. Un turó amb una orientació més exposada al sud-est i una pendent molt pronunciada. Encara que en elles hi ha plantes de molt bona edat, recentment s'ha realitzat tasques de replantació i reorganització en alguna d'aquestes parcel•les, encara que la seva fruita és descartada, emprant-s’hi només les de millor qualitat per a l’assemblatge final.

I finalment les joies de la corona, les 2,5 hectàrees de Syrah de la parcel•la coneguda amb el nom d’Aubert i que la família va adquirir recentment al mític Raymond Trollat ja jubilat. I més al nord la parcel•la de nom Martinot, dins les dues de la comuna de Saint-Jean-de-Muzols. Aubert es situa en el que seria la continuació física del turó d'Hermitage, separades ambdues pel gran Roine. Plantes velles de vora els 70 anys, amb algunes superant els 90 anys, plantades també sobre terres granítics.En elles la viticultura emprada és sensata, amb arades contínues a cavall, intentat limitar l'ús de productes de síntesi i per a això no escatimen en equip humà (10 persones per a 11 hectàrees). Selecció individual (masal) pròpia i podes curtes, intentant aixecar la planta del terra mitjançant el lligall manual (attachage), podant en verd al juny per limitar els rendiments i poder veremar a mà, ja que la composició dels terres i la pendent impedeixen mecanitzar la verema.

Vinificació tradicionalista:

La recepció del raïm es realitza a les seves instal•lacions de la vila de Mauves, molt properes a les vinyes, el que permet mantenir les condicions del raïm en un estat sanitari perfecte. Per al seu vi blanc empra fermentacions combinades en tancs d'acer inoxidable i bótes de fusta usades d’uns 300 litres, però sense maceracions pel•liculars en fred.

Per als seus negres es vinifica cada parcel•la individualment, realitzant la fermentació en grans tines antigues de fusta (algunes del segle XIX) obertes, previ desrapat, emprant, depenent de les condicions de la collita, una part de carràs sencer. Allà roman tres setmanes fent la ruptura manual del barret mitjançant el trepitjat fins que es passa per la premsa horitzontal a baixa pressió i mitjançant la gravetat passen a les bótes de 600 litres situades a les caves subterrànies.

Son bótes de fusta ja emprada, que per exemple pel vi procedent de Les Oliviers i de les parcel•les de Tournon poden tenir vora 20 anys i per a les vinyes velles de Saint-Jean uns 60 anys. Allà passen vora els 16 mesos, on són transvasats fins tres vegades, aclarits amb ou, però embotellats sense filtrar, després d'una estança en inoxidable durant un mes, per assemblar les diferents parcel•les. En el procés s'utilitza el SO2 d'una forma sensata, però sense renunciar a ell.

Els vins comercialitzats pel celler:

Amb els raïms descartats i el raïm de les plantes més joves de les vinyes dins de l'AOC Saint Joseph, sumada al raïm d'una parcel•la de Mauves que es situa fora de l'AOC s'elabora un vi negre del país de l'Ardèche comercialitzat sota el nom Les Iles Feray. Es tracta d'un vi franc, fresc i lleuger.

El seu Saint-Joseph blanc “Les Oliviers”, únic blanc del celler, la producció anual del qual no supera les 10000 ampolles i que en anys com la collita 2008 només es va poder elaborar 2000 ampolles, s'elabora mitjançant els raïms de la finca homònima que se situa a Mauves, on majoritàriament hi ha plantada Marsanne, acompanyada d'una mica de Roussanne. Un blanc opulent, madur, l'evolució del qual el posen per dret propi entre els millors Saint Joseph blancs.

I finalment el seu Saint Joseph Rouge, elaborat de l’assemblatge dels millors raïms de les parcel•les de les tres comunes de Tournon, Mauves i Saint-Jean-de-Muzols. Un negre saborós, ric i profund, sense excés de densitat, digestiu i de magnífica persistència. Un Syrah de tall clàssic, les notes del qual son especiades i una concreta despuntada cítrica de taronja fan molt diferenciable el seu nas.

Com a anècdota comentar que el celler vinifica des de l'any 2006 (només s'ha produït des d'aquell any a les collites del 2007 i 2009) una bóta de 600 litres de vi amb el raïm de les vinyes més velles d'Aubert, però malgrat el magnífic resultat obtingut, els Gonon no s'ha decidit a comercialitzar-lo, ja que són més partidaris d'elaborar un Saint Joseph a l'estil més pur dels Chave, mestres de l’assemblatge de parcel•les d'Hermitage. També s'ha elaborat de forma experimental un vi afectat per la podridura noble procedent de Les Oliviers, però serà difícil que vegi la llum algun dia.

La nostra experiència:

Dins de la cava vàrem provar ampolles finalitzades del seu Saint Joseph Rouge 2008, una anyada que no sembla mostrar senyals de la gran evolució que solen mostrar els vins dels Gonon però que sí que transmet la sensació de poder-lo degustar de bon grat actualment. Un Saint Joseph Rouge 2007 una mica reduït en nas, però que aparentment ens acompanyarà per molts anys, ja que mostra una estructura delineada i una magnífica matèria. També vàrem provar una ampolla del seu Saint Joseph Rouge 2000, any una mica semblant a la collita 2008 i que semblava despertar amb ganes de donar la seva millor cara. Un negre digestiu, no exempt del caràcter més fosc de la Syrah, on les aromes especiades, la fruita més negra i els florals s'havien unit en un buquet deliciós. Gran feina, sens dubte, en una collita mitjana.

Després d'això vàrem passar a provar els vins que ha donat la collita 2009 amb Les Iles Feray 2009 com presentació d'any. Un negre lleuger i fresc sense més vocació que ser un vi de moments de calma. Després vàrem provar les mostres directes de bótes. La primera mostra procedia de Javignas a Tournon, la segona mostra més reductiva procedia de Peygros en el mateix Tournon, i la tercera de Les Oliviers. L'última, impressionant, procedia de les vinyes més ancianes de Saint-Jean-de-Muzols. Allà en Jean ens va explicar allò de la bóta seleccionada de 800 ampolles que portava elaborant des del 2006 i que no s'havia decidit a comercialitzar encara. Va ser un interessant joc, on vàrem apreciar cada una de les característiques que li aporta cada parcel•la i en el que apreciem com l'anomenada variació entre els diferents terres permeten obtenir al vigneron el resultat buscat.

Com succeeix a la Borgonya o a Hermitage, els productors que elaboren tant vins negres com blancs, prefereixen servir abans els negres i després els blancs, i en aquest celler a l'hora del tast se segueix aquesta premissa. El Saint-Joseph blanc Les Oliviers 2009 no el van servir, però si una ampolla finalitzada de Les Oliviers 2008, un blanc opulent però no gras, amb un perfil mesquer deliciós. També vàrem provar una ampolla de Les Oliviers 1998 que presentava un magnífic treball d'evolució que es posava a l'alçada d'alguns Ermitage blanc. Va ser un magnífic final per a una jornada atapeïda al Roine nord.

Annex fotogràfic de la visita: Domaine Pierre Gonon.

Una petita part de la Borgonya visita Barcelona

2010-05-07T16:45:00.000+02:00

El passat dilluns 26 d'abril es va produir a Casa Fernández la presentació dels vins d'alguns dels productors que treballa en Julien Steinhauser de la botiga barcelonesa de La Part dels Àngels. En aquesta presentació vàrem poder xerrar una bona estona amb els vigneron, pares de les criatures, tastant algunes referències de seu bon treball. Allà vàrem coincidir amb uns quants enòfils, tant amateurs com professionals i vam compartir infinitat d'agradables xerrades. Aquest es un breu relat del que vàrem provar.

Comencem per l'Auxerrois de la mà de la Ghislaine i en Jean-Hugues Goisot (Domaine Goisot a Saint-Bris), viticultors biodinàmics, la sapiència dels quals intenten transmetre als seus vins, expressant el seu caràcter mineral, marcadament calcari de la zona. Provem el seu Bourgogne Côtes d'Auxerre Corps de Gardes 2008, un Chardonnay (o Beaunois de Chablis, com es coneix a la zona aquest raïm) delineat i lleugerament untuós, tant en fragàncies com en textura, i un Saint-Bris Corps de Garde 2008, un Sauvignon deliciós, més mineral que vegetal, net i fresc. Dues mostres d'una dels meus cellers favorites de l'Auxerrois.

Passem a saludar al Franck Grux, que era present com vigneron i com enòleg d'Olivier Leflaive (Domaine/negociant a Puligny-Montrachet) i poder degustar el Chablis 1er Cru Montée de Tonnerre 2008 d'Olivier Leflaive. Solc ser bastant crític amb l'ús de la fermentació en bóta i la criança per part d'aquest Domaine, però sens dubte els seus Chablis solen respondre molt millor que els seus vins de la Côte de Beaune, des del meu punt de vista i aquest Tonnerre segueix aquesta dinàmica.

Després de començar amb els blancs del nord de la Borgonya, decidim baixar directament a la Côte Chalonnaise i anar ascendint fins a la Côte de Beaune, i per a això li entrem al Rully 1er Cru La Pucelle 2008 de Paul i Marie Jacqueson, mentre Marie ens explica que La Pucelle es vinifica mitjançant una criança amb només un 20% de fusta nova durant uns 11 mesos. La esmentada criança no es percep en cap moment, sent aquest vi un perfecte introductor a la grandesa de la Borgonya blanca de la Chardonnay.

Tornem a la Côte de Beaune i tornem a trobar-nos amb el Franck Grux qui ens dóna a provar els seus propis vins, vinificats al seu celler de Meursault. Un més que correcte Bourgogne les Grandes Coutures 2008 com targeta de presentació i un Meursault Les Meix Chavaux 2008, una parcel•la que comparteix amb el seu cosí Jean-Marc Roulot i l'acidesa de la qual ens deixa una mica descol•locats, encara que s'aprecia una magnífica fruita, amb un pas vigorós i contundent, tant en nas com a la boca. També provem un Puligny-Montrachet Les Enseignères 2008 que Franck elabora per al Olivier Leflaive, un blanc delineat però no del tot agradable.

Seguim amb l’Alexandre Moreau de Domaine Bernard Moreau et Fils, qui té el seu celler a Chassagne-Montrachet, presentant en aquesta ocasió el seu Chassagne-Montrachet Blanc 2008 i el seu Chassagne-Montrachet 1er Cru Morgeot 2008, marcats també per l'acidesa. Es tracta d'un deliciós mostreig del que ofereix Alexandre en una collita similar a la de l’any 2007, però amb menor matèria. El seu village és dels millors vins comunals i el seu 1er Cru Morgeot, procedeix de les parcel•les La Cardeuse i Fairendes, es mostra amb una major frescor comparada amb altres Morgeot d'altres productors.

A la vora de l'Alexandre es troba l’Henri Boillot, mestre propietari del Puligny-Montrachet 1er Cru Clos de la Mouchère 2008, una parcel•la dins de Perrières de 4 hectàrees amb dret a anomenar-se en l'etiquetatge. Un blanc delineat, llaminer i perfilat. Segurament el blanc de la vetllada, encara que els puristes li atribueixen manca d'autenticitat, es tracta d'un molt bon treball en aquesta collita.

I finalitzada la tanda de vins blancs, comencem amb els negres de la Côte de Nuits amb en Cyprien Arlaud del Domaine Arlaud (Morey-Saint-Denis) com a porta d'entrada a la Borgonya negre. I quina entrada! Cyprien s'està convertint en un elaborador de vins finíssims i frescos, amb un perfil molt evocador. El seu Bourgogne Roncevie Rouge 2007, elaborat amb vinyes situades a Gevrey-Chambertin es mostra obert i fragant, portant també un Chambolle-Musigny 2008 parapetat en les filigranes i l’estil eteri. Un negre molt digestiu i és que fa poc que en Cyprien ha aconseguit el certificat de viticultura biodinàmica.

Just al seu costat es troba l’Emmanuel Humbert de Domaine Humbert Frères (Gevrey-Chambertin), ple de la seva bonhomia que reflecteix tant bé als seus vins, francs i frescos, com el seu Fixin Rouge 2007 i el seu Gevrey-Chambertin Vieilles Vignes 2008, que es presenten directes, però no excessivament profunds.

Baixem cap a la Côte de Beaune per a provar el Volnay 1er Cru Les Chevrets 2008 del Domaine Henri Boillot, vinificat a l'antic celler de la família a Volnay, i sembla haver trampejat bé les calamarsades que van assolar Volnay en aquest 2008, ja que es mostra com un negre no excessivament marcat per la falta de maduresa. Bon treball tant en vinya com en el celler.

I acabem aquest breu passeig a la Côte Chalonnaise amb el Rully 1er Cru Les Cloux 2008 d’en Paul i la Marie Jacqueson, un negre lleuger i llaminer, perfecte per als temps estiuencs i amb el mestre Vincent Joblot de Domaine Joblot (Givry) servint el seu Givry Le Pied de Chaume 2008, una mica primari i el seu Givry 1er Cru Clos de la Servoisine 2008, segurament dels vins negres més valorats del sud de la Borgonya i que en aquesta ocasió presenta lleugers indicis d'aromes de verdors, però amb la seva personalitat d’un gran negre.

Una magnífica iniciativa la d’aquest tast que va culminar amb un sopar al costat dels productors al restaurant Via Veneto, però això ja queda en l’àmbit privat.

Tokaji Furmint Szent Tamás 2005 de István Szepsy

2010-02-10T18:45:00.006+01:00

En una entrada anterior a PoLaKia us explicava la metamorfosi que havia afectat el món de vi de Tokaj amb la caiguda de l'antic règim hongarès a finals de la dècada dels vuitanta del segle XX, i l'entrada d'inversions estrangeres. Segurament en aquella entrada em vaig centrar sobre manera en les empreses internacionals que s'havien establert a la zona i havia deixat de costat els petits productors autòctons que portaven generacions produint vins de qualitat a la regió i amb l’obertura empresarial havien pogut ressorgir amb brillantor i destacar, partint de la base de l'estancament productiu comunista, en el que es coneix com el renaixement del Tokaj.

Precisament d'una de les famílies històriques de productors, els Szepsy, que treballaven el cep des del segle XVI i a qui se'ls atribueix la creació del terme Tokaji Aszú, sorgeix una de les figures més renovadora del panorama vinícola hongarès, István Szepsy, el treball del qual es venia realitzant des de 1971 al celler estatal, però que no va poder comercialitzar el seu propi vi fins l'any 1989. Una renovació per part del pare del Tokay modern tant en la viticultura, intentant reduir els rendiments derivats de les hiperproduccions de l'època col•lectivista i augmentar la qualitat i la mida del raïm, com en la vinificació a la recerca d'un perfil més fruitós, menys oxidatiu, on la puresa i la frescor sigui el seu senyal d'identitat, tant per als seus vins dolços com per als seus secs.

Per a això explota 63 hectàrees de terrenys de les quals 46 ha. estan dedicades al cultiu del cep, intentant replantar vinyes en els pendents en forma de V del massís volcànic de Zemplén, on es troben les millors vinyes de la regió, amb noms a recordar com Király, Danczka, Nyulászó, Úrágya o Betsek, per esmentar-ne alguns.

Precisament una altra de les millors vinyes és la parcel•la Szent Tamás situat a la localitat de Mád, centre històric de comercialització de la zona. D'aquesta vinya el mestre István Szepsy posseeix 10,1 hectàrees productives, ocupant la Furmint el 70% de la seva producció.

L'anomenada vinya de primera categoria serveix per elaborar tant vins dolços com aquest vi blanc sec (száraz fehér bor en hongarès) i molt recentment gaudim d'una ampolla de la seva cuvée seca més prestigiosa, de l'any 2005 i va resultar tant per precisió com per intensitat una glopada d'aire fresc. Llastimosament es tracta d'un productor difícil de trobar, ja que llevat d'excepcions comptades com aquesta ampolla consumida al Monvínic, la seva introducció comercial a Espanya és més aviat escassa.

Echézeaux Grand Cru 2002 de Domaine Forey Pere et Fils

2010-01-26T18:06:00.004+01:00

Em fascina la parcel•lació borgonyona, màxima expressió del minifundisme vinícola de la Côte d'Or, capaç de segmentar una vinya com el Grand Cru Echézeaux, al poble de Flagey-Echézeaux, l'extensió del qual no passa de les 36,2583 hectàrees, i es reparteix entre 95 propietaris, vatua!

Noms com Les Treux (4,895 ha.), Clos Saint-Denis (1,8025 ha.), Les Cruots ou vignes Blanches (3,2895 ha.), Les Loachausses (2,4855 ha.), Echézeaux du Dessus (3,553 ha.), Les Rouges du bas (3,9955 ha.), Les Beaux Monts Bas (1,269 ha.), Les Champs Traversins (3,5855 ha.), Les Pulaillères (5,212 ha.), En Orveaux (5,0429 ha.) i Les Quartiers de Nuits (1,1279 ha.) responen a les diferents parcel•les que segmenten aquest Grand Cru.

Precisament de tres d'aquestes parcel•les, 630 m2 de Clos Saint-Denis, 1460 m2 de Les Treux i 820 m2 de Les Quartiers de Nuits, Régis Forey elabora aquest Echézeaux. Qui fos en el passat l'encarregat de la viticultura del Domaine Vicomte Liger-Belair, treballa ara 8 hectàrees de Pinot Noir, tant en propietat com de lloguer (en fermage), produint una bona cartera de vins dels pobles de Nuits, Vosne i Morey.

La seva recepta en la vinificació és senzilla, desrapat parcial, una curta maceració en fred, llargues fermentacions de fins a quatre setmanes i criança vora els 18 mesos en bótes noves per a aquest Grand Cru.

I Equilibri és el que es caldria esperar en aquest vi, d’elegància i puny de ferro amb guant de seda, per una textura i estructura envejable. Aromàtica hedonista i netedat de matisos per a més senyals. Un Grand Cru que al seu dia va costar uns 55 euros i amb un punt de maduresa encara per arribar, però que es troba en un fantàstic moment de consum. A Barcelona podreu trobar els vins de Régis Forey a La Part del Àngels i a la xarxa a Coalla Gourmet.

*Nota: Una eina gratuïta molt recomanable, emprada per realitzar el mapa del cadastre d'Echézeaux. Es tracta de la pàgina vinotopia, que permet inserir en el Google Earth tant els mapes gràfics d'algunes de les més interessants A.O.C.s de la Côte de Nuits i Chablis, com els mapes cadastrals de Vosne-Romanée i Flagey-Echézeaux.

Antonino Izquierdo Vendimia Seleccionada 2006

2010-01-14T18:43:00.006+01:00

Hi ha vegades que no em deixa de sorprendre'm com una etiqueta, un a priori, una informació, poden condicionar la veritat que la copa amaga.

Precisament aquestes festes un familiar em va regalar una ampolla d'aquest Ribera del Duero, del qual no havia sentit a parlar mai i he de reconèixer que la poca informació que havia pogut trobar a la xarxa sobre el mateix presagiava que es tractaria d'un vi que no li acabaria de trobar la gràcia, ja que les característiques d'aquest Ribera, elaborat a base de la fruita procedent d'unes vinyes situades a Aranda del Duero, d'uns 30 anys d'edat, de producció escassa (unes 4000 ampolles) i altes puntuacions de la crítica internacional, semblaven col•locar-lo en la línia d'aquests vins hiperfashion que tan poc atreuen les meves compres i que solen poblar la majoria de les prestatgeries de les enoteques pàtries.

Però vet aquí que després d'obrir l'ampolla, majoritàriament Ull de llebre i una miqueta de Cabernet Sauvignon, la meva percepció va canviar, liquidant l'ampolla en un no res. I és que en tast es va mostrar amb una visual de color morat picota, presentant amb un lleuger rivet vermellós. La seva capa delatava una no excessiva extracció cromàtica, sense sediments en primer pla, net i amb brillantor. La seva intensitat aromàtica deixava en primer pla un nas de caràcter clarament especiat, agradable, repuntat per la llampada de la frescor etílica. Fruita negra madura i groselles àcides com a font de la aportació fruitosa, però amb aquest caràcter atlàntic que el feia mostrar-se com un vi bastant equilibrat, que guanyava en profunditat pel bon treball amb la criança a la bóta. La boca es va mostrar i es va expressar amb un encertat pols, de bon volum, de taní polit, acompanyat d'una bona intensitat gustativa, definida entre l'amarg i l'àcid. La seva persistència segurament sigui el seu punt més feble, però es comporta com el que caldria esperar d'un magnífic Ribera del Duero, on l'escassa producció del qual i la bona factura provoquen que es situï en una escala de preu elevat, vora els 44 euros. Sí us interessa, es pot comprar a la xarxa mitjançant Vinissimus.

Un desig per l'any 2010. No tenir idees preconcebudes...

Us deixo amb una interessant iniciativa a favor de les gents d’Haití, que tan ens necessiten, a través d’una subhasta solidaria de vins.

Desig d'un somiatruites

2009-12-20T12:00:00.002+01:00

Tast horitzontal de Meursault 1er Cru Perrières 2004

2009-12-14T01:10:00.002+01:00

El concepte del terròs s'amplifica sobre manera quan ens endinsem en els arcans llistats classificadors borgonyons, i amb ganes de veure un petit reflex d'aquest intrínsec univers recentment ens vam ajuntar uns quants enòfils per gaudir d'un tast horitzontal amb un de les vinyes on, amb més encert, brilla la Chardonnay més mineral, anomenat Perrières, situat al poble de Meursault.

Faig una breu explicació, necessària per conèixer aquesta vinya i les condicions climàtiques que van envoltar l'any 2004 a Meursault i així aconseguir apropar-nos de manera senzilla a la seva millor definició.

Algunes dades informatives:

El Meursault 1er Cru Perrières s'estén sobre una superfície de 13,7079 hectàrees, al sud-oest del poble de Meursault, situat a una altitud vora els 260 i els 300 metres sobre el nivell del mar, sobre una pendent suau, l'orientació de la qual busca la maduresa del raïm mirant cap a l'est. Les Perrières es podria segmentar en quatre subzones:

-Aux Perrières (0,7990 ha)
-Perrières-Dessus (3,3139 ha)
-Perrières-Dessous (8,6498 ha)
-Clos des Perrières (0,9452 ha)

Històricament s'ha considerat el Clos des Perrières com la millor parcel•la d'aquesta vinya, ja que a priori agrupa les millors condicions que es puguin donar en ell, però el seu règim d'explotació monopolística, actualment a les mans de la família Bardet, pot explicar en part el perquè de la no classificació com Grand Cru d'aquesta vinya dins de la classificació borgonyona. Envoltant per sobre el Clos se situa Perrière-Dessous, d’on procedeixen totes les ampolles d'aquest tast, exceptuant la del propi Clos. Comparativament amb els altres 1ers Crus de la comuna, aquí el subsòl calcari es troba a uns centímetres de la superfície, donant-se terres de composició geològica que daten del període cal•lovià, en part rics en marbres calcaris argovians i calcària degradada que componen aquesta tan mítica calcària de Premeaux.

Els vins d'aquesta vinya se solen definir per una estructura marcadament mineral, amb el complement perfecte de la major cremositat que solen mostrar els vins de Meursault, jugant amb els components florals i despuntant amb les espècies més característica.

La collita 2004:

Referent a les condicions climàtiques de la collita, l'any 2004 s'explicaria amb una descripció d'any humit clàssic, no exempt de problemes d'oídium, míldiu, podridura i alts rendiments, fins i tot afectada per tempestes de calamarsa, que de per si no afecten a la qualitat del raïm, podrien afectar a la quantitat, i que presagiaven una desastrosa collita, l'expectativa de la qual va ser corregida gràcies a un meravellós setembre sec, que va permetre una maduració equilibrada del raïm.

Curiosament una de les tempestes de calamarsa que més dany va fer a la zona de la Côte de Beaune va afectar sobre manera a la veïna Volnay, i en menor mesura a les vinyes de Meursault més properes al límit municipal de Volnay, deixant la zona dels 1er Cru de Meursault bastant salvaguardada.

Aquestes condicions van permetre obtenir vins blancs amb alts nivells d'acidesa, de correcta maduració fenòlica però no absentes de nivells d'alcohol mitjanament elevats. A causa d'això i que l'hivern del 2004/2005 va ser fred, es van produir fermentacions malolácticas llargues i suaus, que van durar fins i tot ben entrades la primavera del 2005. Un any per als blancs, en molts sentits, clàssic.

El tast:

Durant la vetllada es van servir a cegues les set ampolles, amb l'única informació de quins eren els cellers participants en la mateixa. La idea era trobar un fil conductor entre elles, veure com es reflectia el terròs a cada una de les ampolles i adonar-se de si existia algun condicionant clar procedent de la mà de l'home en la viticultura o la vinificació. Es van servir en el següent ordre.

Meursault 1er Cru Perrières 2004 de Domaine Jean-François Coche-Dury

El metòdic i perfeccionista treball a la vinya d’en Jean-François Coche-Dury es percep en les escasses 0,32 hectàrees de Perrières-Dessous plantades entre els anys 1960 i 1974, on els seus baixos rendiments s'expliquen tant per l'edat dels ceps, com per la densitat de plantació, com per les podes en verd que realitza en Jean-François, encara que aquest últim extrem només és utilitzi quan sigui necessari, que va ser el que va succeir amb algunes dels vinyes a la collita 2004. Es tracta d'un vigneron clàssic, amb els dos peus a la vinya i el treball del qual al seu celler de Meursault es podria considerar clàssic, reflectint-se ja des del premsatge, amb una vinificació en la qual s’emprava un 50% de fusta nova per la criança.

Vaig anotar breument al bloc de notes que el vi número 1 em presentava una visual gens no pujada, i el nas del qual es mostrava amb intensitat estreta, entre el floral i el calcari, deixant alguna cosa de costat la fruita, i amb llampades t’especies, anís i fum, que semblaven delatar la seva necessitat de guarda per guanyar en ampolla. En boca era monumentalment edificant, amb una estructura delineada, mostrant tot el que semblava de manera molt equilibrada. Llarg a la seva final, però d'ànima subtil. Un gran inici per al tast.

Meursault 1er Cru Perrières 2004 de Domaine Vincent Dancer

Des de l'any 1996 en Vincent Dancer està sorgint com un viticultor amb les idees clares, a mig camí entre modernitat i classicisme. Ell posseeix 0,29 hectàrees de Perrières, d'una parcel•la plantada entre 1963 i 1980, i la vinificació de la qual es realitza al 50% de bótes de roure nou al seu celler de Chassagne-Montrachet. Malgrat les condicions climàtiques del 2004, es va trobar amb un raïm sa que li va permetre iniciar la verema el 23 de setembre, produint una mica menys que 16 hectolitres del seu Perrières.

En tast em va semblar que percebia molt bones formes, de bona nitidesa, i amb els anisats entrellaçats amb el fum i lleugeres traces de fruits secs i pera blanca. Frescor i definició delaten un gran caràcter. La boca mossega amb nervi, viu i refrescant per acidesa. Sense fre ni complexos, sens dubte un dels millors vins de la sessió.

Meursault 1er Cru Clos des Perrières 2004 de Domaine Albert Grivault

El Clos des Perrières, amb les seves 0,9452 hectàrees d'extensió és propietat exclusiva de la família Bardet, la vinificació de la qual es realitza al seu celler de Meursault, criant els seus vins en un percentatge del 20% de roure nou, emprant la tècnica del bâtonnage de manera mesurada. Com curiositat, a part de Clos des Perrières, el domaine posseeix una altra parcel•la de Perrières, que s'embotella com a tal.

Pujat en daurat, amb un perfil aromàtic madur i exuberant, semblant un vi sobreextret ja per si mateix des de la vinya, amb notes clares de botrytis, com les mels i els xampinyons. En boca mostra estructura i densitat, però es queda una mica curt, tant per nervi com per intensitat. Un vi avorrit.

Meursault 1er Cru Perrières 2004 de Domaine Comtes Lafon

Les 0,7680 hectàrees de Les Perrières-Dessous d'aquest celler tan reputat procedeixen de dues parcel•les, una de plantada el 1955 relativament propera a Genevrières, que es va veremar el 27 de setembre, i la més petita, plantada el 1983, sobre Charmes veremada l'endemà. La seva vinificació es va iniciar amb un premsatge suau, amb la rapa sencera. Maceracions pre-fermentatives en fred, fermentacions a temperatura controlada en bótes de roure, ús calmat del bâtonnage i sempre que es requereixi, donant pas a fermentacions malolácticas prolongades i suaus. La criança es realitza en bótes, que després del primer tràfec, solen passar a bótes de segon any. Després de la criança de 22 mesos, i després d'una filtració lleugera, passen cinc setmanes en tancs d'acer inoxidable per a la seva estabilització abans de l'embotellament. Dominique Lafon potser sigui dels vignerons més intel•lectualment inquiets i en la seva recerca per aconseguir l'equilibri s'ha mogut incessantment. Això sí, sembla que ja fa temps que va trobar el seu camí.

Joc delineat de nas, reflex d'un caràcter nítid entre la mineralidad, reflectida per una tensió gairebé agressiva i la floralitat, moguda subtilment per les aromes d'acàcia i la til•la. Nas precís però necessitat d'un major embolcall de complexitat, que només la guarda li proporcionarà. La boca també mostra aquesta tensió acida, seca, edificant. Segurament ara mateix no es troba plenament agradable, però denota unes sensacions que fan estar molt segur de la seva grandesa.

Meursault 1er Cru Perrières 2004 de Domaine Thierry Matrot

Els Matrot posseeixen 0,5313 hectàrees de Perrières, on l'edat mitjana de les plantes se situa en els 55 anys. Thierry Matrot fermenta els seus vins amb bótes d'1 er a 5è any, durant unes 9 setmanes, a temperatura controlada vora els 20ºC, realitzant la maloláctica i criant els seus vins durant 12 mesos.

Una primera ampolla, una mica inexpressiva, sembla mostrar una certa contaminació, que fa que decidim deixar de costat aquesta referència i no valorar-la. A posteriori es va obrir una segona ampolla, que encara que bastant més expressiva, semblava mostrar un caràcter extremadament auster per valorar durant el tast.

Meursault 1er Cru Perrières 2004 de Domaine Jacques Prieur

El Domaine Jacques Prieur, propietat de la casa Antonin Rodet, posseeix 0,28 hectàrees de Perrières, on la seva vinificació la realitza l'enòloga Nadine Goublin, mitjançant un premsatge de la rapa sencera, desfangat durant 12 hores posteriors al premsatge, amb la fermentació a temperatura controlada, realitzant la maloláctica completament i criant-se els vins durant 23 mesos.

El seu nas mostrava una correcta intensitat, però no destacava precisament per delineació ni per dimensió. Perfil aromàtic més proper a les notes de la criança, amb un component de greix que li aporta amplitud, però no excessiu equilibri. La boca es mostra greixosa, amb bon equilibri, però sense la definició i estructura dels altres bons Perrières. Un bon Meursault sense més ni menys.

Meursault 1er Cru Perrières 2004 de Domaine Guy Roulot.

En Jean-Marc Roulot busca la frescor de l'acidesa en les seves vinificacions i per a això treballa les seves 0,2605 hectàrees de Perrières realitzant severes seleccions, fins i tot realitzant veremes en verd si és necessari. Els raïms són premsats, prèvia ruptura de les mateixes, per aconseguir majors nivells d'acidesa mitjançant una premsa pneumàtica de forma homogènia. La fermentació es realitza en bótes de roure d'Allier, vora del 25% de roure nou, a baixa temperatura. La utilització dels bâtonnage van perdent rellevància, però continua sent una tècnica amb què Jean-Marc es troba bastant còmode, i les criances al costat de les mares són altres dels instruments que implementa per aportar riquesa als seus vins.

Intensitat, nitidesa i definició són les seves dades d'identitat, aconseguint unir a més una matèria que li aporta un plus de complexitat. Nas definit i complet, que només necessita l'evolució de l'ampolla per aconseguir situar-se en una dimensió de perfecció, guanyant en profunditat i complexitat. En boca és edificantment àcid i fresc, amb la sensació cremosa ben mesurada, multidimensional en textures. Un vi magnífic i memorable.

Conclusions anotades:

Als 9 assistents al tast ens va sorprendre que en general extraguéssim conclusions molt aproximades sobre les nostres anotacions. Dels set vins tastats, vam fer una subdivisió mental amb 4 dels vins al capdavant, ja que sobresortien per nivell qualitatiu. Es tractava dels vins de Coche-Dury, Dancer, Lafon i Roulot, un quartet de luxe, en el qual cada un d'ells tirava endavant una expressió molt personal de Perrières. Descartat el Matrot per algun tipus de contaminació, per darrere quedava endarrerit el vi de Prieur. Encara que de factura correcta, no aconseguia l'expressió ni nitidesa dels quatre anteriors. I finalment, el Clos des Perrières, una ostentació de vinificació extrema, un pel madura. I és que la figura del vigneron sens dubte es mostra com verdader catalitzador del terròs i es reflexa en el seus vins.

Personalment, dins de la meva classificació mental vaig situar com millor vi al Perrières de Roulot, seguit molt de prop pel del Coche-Dury. Una mica darrere, en un estil intermedi, vaig situar el vi de Dancer i per últim, i més necessitat d'evolució en copa, el Lafon. Particularment, i amb tot l'atreviment del món em va rondar un pensament pel cap. És el vi més complet el que reflecteix millor el terròs de Perrières? Per a mi, la major definició de Perrières es trobaria en el que reflectien les ampolles de Coche-Dury o Lafon, però el vi que aglutinava les millors característiques qualitatives era el vi d'en Jean-Marc Roulot.

Finalment, no deixa de ser sorprenent que de la millor parcel•la a priori de Perrières, el seu vi s'allunyi tant, no ja del que s'espera d'un Perrières, sinó fins i tot d'un Chardonnay de clima septentrional, fins i tot clarament superat per un Chivite Colección 125 2004 que es va servir en el sopar posterior. Però això donaria per sucar-hi pa i ja he allargat massa aquest relat.

*Nota: El mapa modificat procedeix del llibre Nouvel Atlas des Grands Vignobles de Bourgogne de Sylvain Pitiot i Pierre Poupon publicat per Collection Pierre Poupon. La seva reproducció es realitza amb una intenció informativa, sense ànim de lucre i sense la pretensió de vulnerar la propietat intel•lectual dels autors i ni de la companyia editorial.

Les grans vinyes de la Borgonya vistes des del cel

2009-12-04T10:50:00.009+01:00

A l'Athenaeum de la Vigne et du Vin de Beaune, una de les grans llibreries existents a la xarxa, sobretot pel que fa al món de la gastronomia i en major profunditat, el vi, em vaig topar amb un curiós llibre, obra d'en Gérard Corret.

Es tracta d'un repàs fotogràfic de la col•lecció Eurociel, centrat aquesta vegada en els Grands Crus borgonyons, tant de la Côte d'Or com de Chablis, on es realitza un curiós exercici de mostreig fotogràfic a través de panoràmiques preses a nivell d'helicòpter. Un interessant treball, realitzat amb gust i cura, però des d'un vessant més il•lustratiu que informativa, ja que en la qualitat de les imatges dels 33 Grands Crus borgonyons es troba la seva virtut, ja que els textos i informació que apareix en ell s'extreuen de la BIVB.

No es tracta d'una obra de gran format (25 x 17 cm), però pot ser molt útil per utilitzar com a suport en tasts. La meva crítica en vers al llibre es que posats a retratar vinyes i pobles, es troba en falta un major reconeixements dels 1eres Crus, però això complicaria sobre manera aquesta obra. Un treball recomanable pels adeptes d'aquesta regió productora, però sense arribar a ser una obra essencial.

Les Grands Crus de Bourgogne vus du ciel
Tapes dures: 128 pàgines
Editorial: Carte Performan
Llengua: texts en francès i anglès
ISBN-10: 2916743073
ISBN-13: 978-2916743073
Preu: 24,50 euros

Petit tour enogastronòmic borgonyó

2009-11-08T21:50:00.003+01:00

No, no ens enganyem. ViLaKia mai no va néixer amb la vocació de donar visió de la gastronomia que tinc ja que, malgrat tenir un interès i curiositat pels diferents vessants de la mateixa, els meus coneixements sobre la història i les tècniques de cuina s’allunyen bastant de la base suficient per parlar-ne. Malgrat això, m'atreveixo a llançar aquesta entrada del bloc amb un breu llistat de restaurants i tavernes que he tingut el plaer de gaudir durant una breu estança per la Borgonya, ja que en ells s'alien de forma més que destacable el tracte del vi amb el saludable acte d'asseure's en una taula per alimentar-se.

Bruno: Aquesta taverna en ple centre de Dijon està regentada pel Bruno, un enòfil en tota regla, amb un interès destacadíssim pels embotits, la xarcuteria i la carta de vins del qual presenta una profunditat i rotació digna d'admiració. He dit carta de vins? Em refereixo a les 4 pissarres de noms repletes de fantàstiques referències, no només de Borgonyes, sinó també de la resta de França. Van caure en la nostra visita un delineat Meursault Village 2004 de Lafon, un fantàstic i finíssim Chambolle-Musigny 2002 del mestre Mugnier, un irregular Gevrey-Chambertin 1er Cru Aux Combottes 2004 de Dujac, un madur Vosne-Romanée 2001 de Meo-Camuzet i un Corton Bressandes G.C. 2000 de La Pousse d'Or, per donar exemple d'alguna de les més de 800 referències que tenen al celler. En aquest ambient és freqüent trobar-se amb gent de la professió, com sommeliers, crítics i cellerers, i compartir copes, embotits, formatges i experiències. L'únic però que li poso a la barra del bo de Bruno és que no es pugui menjar quelcom mitjanament calent, però això segurament en restaria bastant al bon tracte i servei que dispensa als seus comensals.

Chez Guy: En ple centre de Gevrey-Chambertin es troba aquest restaurant, regentat per en Guy i la seva família, amb ell com cap de sala, la seva dona i filla acompanyant-lo en el servei i el seu fill darrere dels fogons. Per als que tenen ganes d'asseure's a gust en un ambient modern, amb la companyia de cellerers i menjar un bon jambón persillé casolà o una cocotte de galta de vaca cuita durant 12 hores al vi negre aquest és el seu lloc. A més en Guy té la botiga de vins del costat i cada dia prepara una extensa llista de vins servits a preu de cost, pel que es fa necessari estar molt atents a la selecció i poder escollir magnífiques referències, sobretot de Gevrey-Chambertin, per acompanyar el dinar. Allà vàrem gaudir del sempre atractiu Nuits-Saint-Georges 1er Cru Clos de la Maréchale 2006 de Mugnier o d'un sorprenent Vosne-Romanée 2006 d'en Emmanuel Rouget a preus de botiga.

Caves Madeleine: Aquest petit local de Beaune, regentat per Laurent Brelin, més conegut com a Lolo, mereix una visita obligatòria per a tot apassionat del vi que passi per la ciutat. Es tracta d'un coneixedor del món del vi, no només del francès, del qual el seu treball i dedicació permeten al viatger sentir-se com a casa, creant dins del local un ambient de gaudiment i afinitat, amb el vi com vehicle de transmissió. La cuina no es queda endarrere i es complementa de meravella amb una atractiva selecció de vins, a preus més que atractius.

Ma Cuisine: Un altre dels llocs obligatoris de la ciutat de Beaune per a l'enòfil, això sí amb un ambient una mica més fred, però amb una cuina una mica més sòbria que la que trobareu a la Caves Madeleine. A la seva carta no falten els bons escargots à la bourguignonne ni el jambón persillé, i cal estar atents als menús a base de tòfones, però els falla una mica de major creativitat en la cuina. La carta de vins és aclaparadora, amb cents de referències ordenades per preus, el que suposa un cert desconcert a l'hora de buscar referències. La majoria dels noms que hi ha són molt grans (DRC, Roulot, Coche-Dury, Roumier, Lafon, etc.) però li falta una mica més de risc per ser del tot completa. Si esteu cansats de tant borgonyes (no és el meu cas), la resta de la selecció francesa és bastant completa, sobretot al Roine. Allà vam gaudir d'un madur Meursault 2004 de Coche-Dury i un elegant i directe Vosne-Romanée La Colombière 2006 del Comte Liger-Belair. El punt a millorar és la cristalleria, que no acompanya per a res la magnífica selecció de vins.

Auprès du Clocher: Segurament aquest sigui el local on més alt es deixi sentir el nivell de cuina, ja que s'uneixen tècnica i tradició en proporcions sensates. En ple Pommard trobareu aquest magnífic restaurant, on l'efectiu servei de sala i la cuina ben traçada de Jean-Christophe Moutet es complementen perfectament. Referent a la carta de vins, potser mancarà de major profunditat de les anteriors referències, però sempre es poden trobar referències més que interessants, com el Meursault Les Grands Charrons 2004 de Michel Bouzereau o el Pommard 1er Cru Les Arvelets 2001 de François Parent a preus correctes, sobretot per a França.

Le Chassagne: Mai no s'hauria de posar la referència d'un restaurant on no s'ha estat, almenys menjant, però no em resisteixo a indicar aquest petit local situat en ple centre de Chassagne-Motranchet, creat per un grup de productors locals que li van entregar les regnes de la cuina al Stéphane Leger i n'ha aconseguit una més que consistent ressenya en el panorama gastronòmic borgonyó. Per desgràcia, la nostra reserva no va arribar a temps i és que és fa necessari avisar que per a poder menjar en cada un dels locals esmentats (menys en el bar de pernils d'en Bruno) es imprescindible realitzar la reserva prèvia, ja que solen ser locals amb bastant d'afluència de públic.

Espero que aquesta breu volta gastronòmica sigui del vostre gust.

El Douro versió Niepoort

2009-10-31T00:31:00.003+01:00

Els meus coneixements sobre el Douro i el seu vi històric, el Porto es resumeixen de la manera més teòrica possible i amb el tast com únic llaç pràctic, però recentment he pogut gaudir d'un cap de setmana hedonista i il•lustratiu, del que només puc expressar sentiment de fascinació i agraïment pel que he viscut durant aquets tres dies.

El programa del viatge s'iniciava amb la visita a les instal•lacions que té en la Rua de Serpa Pinto de Vila Nova de Gaia la companyia Niepoort Vinhos S.A. on ens esperava la Verena Niepoort, cinquena generació, al costat del seu germà Dirk, dels Niepoort i en José Rodrigo Nogueira, també la cinquena generació dels Nogueira com mestres mescladors del celler. Per una millor i més profunda il•lustració de l'obra d'aquesta família vinatera portugueso-holandesa us recomano el fenomenal article escrit per en Luís Gutiérrez, ja que el meu relat respon més a la necessitat de compartir l'experiència viscuda que a la virtut d'il•lustrar les aventures dels Niepoort.

Però seguim amb el relat. A Vila Nova de Gaia l'activitat comercial és incessant, amb la continuada circulació de camions carregats de caixes de vi, entrant i sortint de les diferents bodegues. I és que des de la porta del celler s'observen unes quantes instal•lacions del grup Symington. Un breu passeig entre les velles pipes on es crien els Colheitas i veure l'espectacular sala de criança de les garrafeiras, bucòlic tresor vinícola, que trasllada a l’enòfil més llustrat al major dels estats d'emoció. Obrim boca provant els Ruby Dam que tira cap a la fruita, el Tawny Dee d'imatge aterridora, el deliciós White 10 Years Old, al costat dels Late Bottled Vintage 2005, el Colheita 1998, el Vintage 2007, el Tawny 20 Years i el Crusted (embotellament 2007) del celler, anotant al bloc les meves preferències pel 10 Years Old White, el Vintage 2007, que ve molt gran i el Tawny 20 Years, com valor segur. També varen presentar-se molt interessants el Crusted, el meu primer crusted i el Colheita 1998.

Després del tast, vam menjar en l'Adega São Nicolau, una molt cèntrica taverna de Porto, on vam beure un Navazos-Niepoort 2008, el fruit de la roca calcària més mineral que he pogut provar, un Redoma Branco Reserva 2008, encara per dominar i el OmLet 2005, un joint-veinture entre els Niepoort i Telmo Rodríguez en el Douro que no li vaig acabar de veure la gràcia. De postres vàrem gaudim amb una deliciosa Garrafeira 1977 de Niepoort, seriosa i voluptuosament densa. El dinar va valer la pena, amb un fenomenal arròs al costat de pop arrebossat. Des de el centre de la ciutat de Porto s'aprecia una ciutat senyorial, històrica, plenament mereixedora de ser patrimoni de la humanitat.

D'allà ens vàrem apropar a una altra de les instal•lacions del celler, en la rua Cândido dos Reis, antiga casa d'Osborne a Porto on es realitzen les funcions d'embotellament i etiquetatge dels vins. Breu visita, encara que vam tenir temps d'apreciar la bellesa de les instal•lacions. Des d'allà vam sortir cap al Douro, on ens esperaven en la Quinta de Nàpols. Llàstima el no tenir més temps per gaudir de la ciutat de Porto i Vila Nova de Gaia, ja que la imatge que deixàvem era bucòlica i plena de bellesa. Ja tenim una altra excusa per tornar.

La Quinta de Nápoles, amb les seves 30 hectàrees de vinyers, va ser adquirida l’any 1987 pels Niepoort, i en ella es va rehabilitar el cos del celler, convertint l'espai en una formidable unió entre les pissarres de les terrasses de la Quinta de Nàpols, la Quinta do Carril, els meandres del riu Têdo i les instal•lacions modernes de la Quinta. Allà és on s’envelleixen els vins tranquils del Douro que elaboren els Niepoort.

Just a l'entrada ens trobem amb el Dirk Niepoort, ànima del celler, dinàmic i innovador, però amb un ull sempre posat en la tradició vinícola del país, i l'esperit renovador que va moure, en gran part, els fonaments del Douro i va alçar en el panorama europeu els vins tranquils del Douro. Amb ell estava en Luís Seabra, mà dreta de Dirk, un tipus fenomenal amb qui vàrem passar molt agradables moments. Abans del sopar vam provar els mosts dels tancs de fermentació de la collita 2009 i tastar els blancs que es crien en diferents tipus de dipòsits i fustes. Sincerament, ni tinc la formació adequada ni interès per a parlar-vos de proves, ja que em considero un consumidor i com a tal, només he d'esplaiar-me en vins que estan en el mercat, però l'exercici de provar unes 50 mostres en dos dies de blancs, negres i Portos es va presentar de manera molt natural i sense suposar un excessiu esforç. Això sí, soc incapaç de fer un informe complet sobre el mateix.

En el sopar, amb el deliciós menjar que va elaborar Maria José, cuinera del celler vam provar un doble màgnum de Redoma Branco Reserva 2008, un polèmic doble màgnum de Charme 2006, un deliciós doble màgnum de Batuta 2001 i un màgnum de Vertente 2007 una mica més lleuger. El Batuta 2007 mostra les bones maneres de l'anyada i el vi elaborat per a la Col•lecció 75º Aniversari Vila Viniteca per Niepoort 2007, procedent d'una vinya centenària que va ser replantada recentment, que pinta molt bé.

Els generosos van venir amb noms com el Vintage 1982, el Vintage 1964, Niepoort Tawny 20 Years (embotellat l’any 1983) i un Niepoort 1863 (en format 37,5 cl.). Sincerament, massa emocions, però destacaria la frescor del 1982, la concentració del Tawny 20 Years i el nervi del 1863, meravellós record dels Portos del segle XIX. A la fi de la festa el Dirk sempre li agrada trencar amb un Riesling, en aquest cas un Riesling 2003 de Niepoort Projectos, segurament el millor riesling ibèric que he tingut el gust de provar, però va voler sorprendre'ns amb una misteriosa ampolla etiquetada com Quinta de Juncal Colheita, embotellada en 1947. Magnífica concentració i profunditat per a aquesta veterana ampolla.

A l'endemà ens esperava al Vale Mendiz, on té la belles instal•lacions de vinificació el celler, en Nick Delaforce encarregat de la coordinació de la collita i vinificació dels Portos. Allí vam poder veure el procés de recepció del raïm, l'última de la collita 2009, pesatge i control en la taula de selecció prèvia al seu desrapat. D'allà es transporta el raïm als magnífics dipòsits circulars de granit per a realitzar el bell procés del trepitjat del raïm, de manera artesanal, donant inici a la fermentació, que desprèn la seva aroma en l'ambient.

Vàrem tastar els mosts ja fermentats i també vàrem provar partides de diferents vinyes. Allà també es cria el Charme, el vi negre més elegant de Niepoort, on vàrem provar diferents barriques del 2008, al costat d'un vi que elabora al juntament amb el Raúl Pérez, afamat cellerer. El dinar el vàrem realitzar amb part del equip de treball, dins d’un ambient molt familiar, al costat d'unes delicioses sardines a la brasa, acompanyades per un Redoma Branco 2008, el negre de la casa (collonut segons els meus companys), el Solar de Serrade Vinho Verde Tinto 2008 (també collonut en van apuntar), el Diálogo 2007 (versió portuguesa de l'Alonso Quijano) i vam acabar amb una crema casolana caramel•litzada, amb unes copes del Vintage 1983 i un Vintage 2007, en format 37,5 cl. Bona estona d'assossec, entre vinyes i pissarra.

De tornada a la Quinta de Nápoles, vam pujar al mirador del Douro des del Casal de Loivos per apreciar la bellesa de les terrasses sobre el Douro, passejant per l'encantadora estació de Pinhão i veure com arribava l'antiga locomotora de vapor que circumval•lava el riu. Vaig aprofitar la tarda per a escapar-me a visitar alguna de les Quintes clàssiques de la zona, com la preciosa Quinta de Noval, la Quinta de Juncal o la Quinta de la Rosa, entre altres, en un magnífic passeig de dissabte per aquesta bella part del Douro.

Abans del sopar, vam provar els altres negres tranquils en els seus diferents dipòsits, com el Fabelhaft, un dels pilars comercials del celler o el deliciós Robustus, procedent de la Quinta do Carril i que el seu envelliment es realitza en grans bottis venecians.

Obrim durant el sopar amb un parell de Champagnes, el Fiével Comte de Marne de Charles Mignon i un Blanc de Blancs de Jacques Selosse (es tracta del Brut Initial amb degollament del 2004) mostrant-se una mica fatigat. Amb els blancs secs vam provar un Hubacker G.G. 2005 de Keller, deliciós en nas però una mica bast en boca, una prova del Navazos-Niepoort 2008 amb uns dies d'obertura, una mica més cohibit que el de dia anterior.

A la taula també es trobava Paulo Ruão, l’enòleg del Viosinho 2008 de Lavradores de Feitoria, un molt interessant blanc amb similituds a una Sauvignon fresca, que ens va explicar com funciona aquest interessant projecte, del que també forma part en Dirk Niepoort. Però seguim, ja que després de la decepció d'un oxidat Meursault 2000 del mestre Coche Dury, va aparèixer una gran revelació per a mi, l’Alvarinho Soalheiro Primeiras Vinhas 2008, un dels Alvarinhos més minerals que he tingut el plaer de gaudir i del que m'he fet seguidor.

Però que no decaigui la festa. Amb els negres van arribar grans ampolles. El primer, servit a cegues com la majoria dels vins, es tractava d'un fi exponent de l'elegància i la profunditat, de nom Mouchão 1963, i que en la meva ignorància havia desconegut la potencial grandesa d'aquest Alicante Bouschet de l’Alentejo. Un monument vínic vivent, encara que em diuen que poc té a veure amb els Mouchão contemporanis. Li va seguir el Saint Joseph 1998 de Pierre Gonon, hereu del mestre Trollat? El temps ho dirà, però mostra molt bones maneres.

Una ampolla molt gran de Robustus 1990, postil•lat com un vi salvatge en joventut, ens va permetre realitzar un fenomenal exercici de translació dels vins tranquils de Dirk en el temps, que es va venir a certificar amb el Redoma 1991, l'enteresa del qual sorprenia i un complet Redoma 1994. Una mica més subtil es va mostrar el màgnum del Beaune 1er cru cuvée Guigone de Salins 1993 de Louis Jadot elaborat per als Hospices de Beaune, però no tan intens ni profund, i és que el nivell havia estat molt alt.

Llavors van arribar els Portos amb un màgnum del Vintage 1942 de Niepoort que em va semblar completíssim, servit al costat de dues ampolles molt diferent del Três Gerações Porto de Niepoort, un Porto centenari, servit de bon tros amb afecte pel Dirk, com a mostra del bon treball que duu realitzant la seva família des de l’any 1842. La millor de les ampolles es va mostrar amb grandesa, oxidació i concentració ben ajustades i un nervi marcadíssim. Trosset d'història del Douro.

Per a finalitzar l'acidesa de la Riesling 2008 de Niepoort Projectos i el Trittenheimer Apotheke Auslese Riesling 2006 de Grans-Fassian, donant per acabat un sopar deliciós a la llum de la lluna com a testimoni, amb la calor de les parets de pissarra com reguladora tèrmica, juntament amb una magnífica companyia. Què més es pot demanar?

El diumenge, desprès un cafè de comiat amb el Dirk, vàrem baixar a menjar a Porto, on vam tornar a comprovar les bondats del Soalheiro PV i cap a l'aeroport que hi falta gent. Aquest seria a grans trets el cap de setmana que vàrem viure, sinó fos que en els petits detalls es troba el sublim de la nostra estança allà. Gràcies als Niepoort i al seu importador Vila Viniteca per l'experiència que m'han permès viure.

Annexos fotogràfic:

Niepoort (Vinhos) S.A.

Passeig pel Douro.

Una altre gran interpretació de la riesling pissarrosa

2009-10-15T11:02:00.001+02:00

Després de la sessió espectacular a Oberhäusen, tot semblava indicar-nos que les nostres experiències posteriors en terres germàniques no arribarien a tals nivells de mestria, però sens dubte ens equivocàvem, ja que la visita a la família Schönleber va venir a confirmar totes les bones vibracions i expectatives que el bo de Werner Schönleber està extraient de les vinyes de Monzingen des de mitjans dels noranta.

Al pati d'aquesta petit celler familiar, vora d’en Werner i la seva esposa Hannelore, vam conèixer al Frank, el fill d'ambdós i qui està recollint totes les bones maneres del seu pare, i està portant bona part de les tasques, tant a la vinya com al celler. Una copeta del seu sekt de pur riesling i cap al cotxe, que ens esperava Halenberg.

Passejant:

El poble de Monzingen, situat a l'extrem Oest del Nahe, es troba encaixat entre puigs, protegit dels vents del nord pels turons Hunsrück, conferint un clima molt benigne. A l'extrem sud el riu Nahe circula amb un cabal bastant més restringit, creixent a la seva vora els turons d'Halenberg i Frühlingsplätzchen. Aquí els Schönleber posseeixen 16 hectàrees de vinyes, en les quals pràcticament les tres quartes parts estan ocupades per plantes de Riesling.

Frühlingsplätzchen, la cara de la qual mira cap el sud-oest, és un turó de pissarra, on es combina la vermella, verda i blava, jaspiada amb quarsita i basalt, destacant la vermella. El seu nom prové de l'adveniment de la primavera, on per la seva orientació i ventilació s'inicia abans el desglaç hivernal.

D'Halenberg els Schönleber tenen 5 hectàrees de terres riques en pissarres blaves i quarsites. La seva millor parcel•la, coneguda amb el nom de Lay, ocupa la part central del turó i ha vist incrementar-se la superfície amb les tasques de plantació que s'han produït l'any 2007 en una petita parcel•la de 0,64 hectàrees que portava 30 anys abandonada pel seu alt cost de producció. L'any 2008 es van replantar dues parcel•les d'1,2 hectàrees d'extensió, però aquestes parcel•les es situen en la part superior del turó i segurament el seu fruit es dediqui en el futur al Mineral.
El nostre passeig va consistir en una volta per Halenberg, observant el major aportament de pissarra a Lay, apreciant la intensitat de la pendent, on en alguns casos supera el 70% d’inclinació. Contemplem els ceps que donen el fruit del Mineral, el segon vi provinent d'aquest vinya i ens creuem amb Tim Fröhlich, un altre prestigiós viticultor de la zona, que va venir a aplicar un tractament preventiu a la seva parcel•la d'Halenberg.

La veritat és que el passeig dóna per a molt, ja que a primera vista s'aprecia la forma de treball molt interessant a la vinya, però també s'aprecia la barbaritat que va suposar la llei del vi de l'any 1971, que va permetre que parts d'Halenberg s'etiquetessin com Frühlingsplätzchen, quan clarament aquesta última vinya es situa en un altre turó, separat d'Halenberg per la vall que ocupa el poble de Monzingen.

Tastant:

Després de visitar les vinyes vam tornar al celler, on ens esperaven en un espai idíl•lic, situat darrere de la sala de criança, magatzem on s'allotgen els dipòsits d'acer inoxidable que solen utilitzar en Werner i en Frank en les seves vinificacions.

Els bàsics ronden un gran nivell, tenint un Weissburgunder trocken 2008 francament bo. Els seus Riesling trocken 2008, Lenz 2008 i el Mineral 2008 presenten una línia molt interessant, encara que la vertical de Mineral amb el 2007 i el Mineral 2006, ens fa pensar en una recomanable guarda per a aquests 2008.

En els vins secs de grans vinyes, malgrat la seva confusa nomenclatura, destaquen també els Frühlingsplätzchen G.G. 2008 i Halenberg G.G. 2008, ambdós tremendament profunds, minerals i intensius en nas. L'Halenberg G.G. 2007 es mostra una mica cohibit, i els Monzinger Halenberg Riesling Auslese trocken 2002 i el Monzinger Frühlingsplätzchen Riesling Auslese trocken 1992, es mostren com magnífiques ampolles, l'evolució de les quals, positiva fora de mida, els converteix en magnífics aliats per al menjar.

Amb les veremes tardanes, com el Monzinger Frühlingsplätzchen Riesling Spätlese 2008, el Monzinger Halenberg Riesling Spätlese 2008 i el Monzinger Frühlingsplätzchen Riesling Spätlese -Rutsch- 2002, em convenço que aquest és el nivell de pradikat en el qual prefereixo moure'm. Per menjar a part el Rutsch 2002, monumentalitat delineada mineral. Un gran vi de emoció, que marca el seu record per sempre.

Abans d'entrar en els plenament dolços, la Hannelore ens va preparar un deliciós dinar, replet d'embotits típics de la zona i que les nostres hordes es van encarregar de liquidar en segons. Després de l'àpat, vam poder comprovar que els Monzinger Halenberg Riesling Auslese 2008 i el Monzinger Halenberg Riesling 1995 mostren les bones maneres dels Auslese del Nahe, amb magnífics balanços entre densitat i dolçor.

I finalitzem amb la puresa dels Eiswein, on vàrem provem els Monzinger Halenberg Riesling Eiswein 1999, el Monzinger Halenberg Eiswein Riesling 2008, veremat el 30 de desembre a -9,5ºC i el Monzinger Halenberg Eiswein Riesling 2002, veremat l'11 de desembre del 2002, dia de l'aniversari d’en Frank, a -9ºC. Què dir? Posats a discutir la puresa, segurament em quedaria amb el 2002, per mostrar un major equilibri, encara que el 2008 també s'esplaia en carretons florals i de mels, de fascinadora sintonia. Un magnífic final de festa per a aquesta deliciosa visita al Nahe i el relat del qual espero hagi estat del vostre gust. Tornarem.

Annex fotogràfic: Weingut Emrich-Schönleber

Simplement Helmut Dönnhoff

2009-09-29T23:57:00.006+02:00

Encaràvem la carretera, venint des de Schlossböckelheim, direcció a Oberhäusen, on se situa la Weingut Hermann Dönnhoff, i la nostra desorientació no ens permetia adonar-nos de les vinyes que estàvem travessant, però sens dubte la seva bellesa, realçada pels clarobscurs que generaven els intermitents núvols ens traslladaven a una terra de foc i pissarra grisa, on el pòrfir i la vulcanita basàltica confereixen a la roca una característica coloració i que emociona al més profà.

Creuat el Nahe pel pont d'Oberhäusen i en un gir de volant ens plantem a les instal•lacions familiars dels Dönnhoff. Recepció, presentació i primeres impressions sobre la forma d'encarar la vida d'en Helmut Dönnhoff, envoltat dels seus i sempre amb un fi i irònic sentit d’humor latent. Com el matí sens tirava a sobre, ens vàrem dirigir al mirador on apreciar des de la perspectiva les seves millors vinyes.

Les vinyes:

Encara que la panoràmica fotogràfica de baix no mostra totes les vinyes que els Dönnhoff posseeixen en el Nahe, si mostra segurament els més reconeguts. A la comuna de Schlossböckelheim el celler té 2 hectàrees de Felsenberg, una vinya estreta i allargada, situada en terrenys plenament volcànics, ric en pòrfir i en els pendents del qual és ubicat el mític Türmchen, una petita torrassa propietat d'en Helmut, ideal per a moments d'assossec i del qual la millor parcel•la va donar origen al Spätlese Felsenberg -Türmchen-#11 2001, comercialitzat via subhasta de la VDP i que a la fi seria un dels vins de la vetllada. De Kupfergrube, la mina de coure, vinya històrica i límit geogràfic entre els pobles de Schlossböckelheim i Niederhäusen, treballen mitja hectàrea. I seguint cap a l'Est ens trobem amb Brücke, situat just sota d'Hermannsberg.

El condicionant microclimàtic, amb el riu a uns metres i la composició geològica del sols, on es barregen els llots argilencs amb la pissarra grisa tan característica d'aquesta part del Nahe, confereixen unes característiques ideals per elaborar vins de veremes tardanes, i fins i tot Eisweins, i si a més afegim com transmissor del terròs a Helmut Dönnhoff, es pot entendre el perquè aquesta vinya es converteix en un dels noms a recordar. L'únic dels pagaments que treballen els Dönnhoff que és enterament de la seva propietat. Per cert, una curiositat que deixa en descobert el ~~rocambolesc~~ intrínsec del panorama legislatiu alemany i que va afectar aquesta vinya de retruc. Amb la llei del vi de l'any 1971 les tres parcel•les que conformaven la hectàrea d'extensió que componen Brücke, van passar a formar part d'Hermannsberg i com tal s'havien d'etiquetar els vins sorgits d'allà. Per sort, a partir de l'any 1977 es va permetre tornar a etiquetar amb la seva nomenclatura correcta, per la qual cosa sí us trobeu amb alguna ampolla de Dönnhoff del període 1971-1976 etiquetada com Niederhäuser Hermannsberg ja coneixeu el seu origen.

Seguint el curs del Nahe ens trobem amb un altre dels noms a recordar, Hermannshöhle, d'on els Dönnhoff treballen 2 hectàrees de fileres, la poda de les quals i cuidat permeten clarament diferenciar-les de les files de propietat estatal, una reminiscència curiosa i desfasada persistent a la vinya alemanya. Aquí la proporció de pissarra grisa blavosa marca molt la tipologia dels vins, fent-los brillar en major grau amb els seus Rieslings secs o a nivells pradikats baixos, sent en els Spätlese on més brilla la seva mineralidad. Pendent de corba oberta, amb bon aireig i d'orientació Sud/Sud-oest presenta una bella estampa des de la llunyania.

Passat el poble de Niederhäusen trobem l'hectàrea de Dellchen, una vinya que conjunta en perfectes proporcions la pissarra i la vulcanita, i de la millor secció de la qual es va elaborar el Spätlese Halbmond 2004, només comercialitzat també mitjançant subhasta de la VDP; i al propi Norheim, 1,5 hectàrees de Kirschheck i a Bad Kreuznach, Krötenpfuhl i una petita parcel•la de Kahlenberg que sol destinar per al seu Riesling bàsic no trocken. Es tracta de pagaments històrics del Nahe, però els entesos diuen que no solen assolir la grandesa que aconsegueix Helmut amb els vins de Schlossböckelheim, Niederhäusen i Oberhäusen, extrem que se m'escapa per la pura lògica que mai no se m'ha presentat l'oportunitat de provar una ampolla dels mateixos.

Les 20 hectàrees d'extensió de vinyes que treballen els Dönnhoff es complementen amb les més de 2 hectàrees del turó de Leistenberg, a Oberhäusen, la primera vinya que va treballar la família, situada al sud del riu i en la cota més alta del qual, coneguda com Felsenberg, hi ha plantades, a part de Riesling, Weissburgunder i Grauburgunder, que Helmut empra per elaborar monovarietals d'aquests raïms, a més de procedeix d'aquí la Riesling que dóna fruit al Tonschiefer. El 80% de la vinya està coberta de Riesling i en el restant 20% el conformen les altres dues varietats de raïm. Testimonialment Helmut ha intentat vinificar alguna curiositat amb aquestes varietats, com va ser el cas de l'any 1991, on es van donar les condicions adequades per elaborar un Eiswein de Grauburgunder, malgrat que sembla que el propi Helmut no va acabar de veure-li la gràcia a l'assumpte i no ho va tornar a intentar. D'aquí mateix també surten els raïms del Sekt que elabora el celler, i el consum del qual només es destina a família i amics.

La vinificació:

Des de la pròpia vinya, segmentant les diferents collites per parcel•les i en diferents blocs, segons les diferents especificacions per a cada tipologia de vi s'inicia el procés de vinificació, intentant traslladar cada característica de cada pagament i adaptar-la a la seva vinificació. Un exemple, per al Grosses Grëwach de Hermannshöhle vinifica la parcel•la més anciana, on més impera la pissarra grisa i les arrels penetren a major profunditat, donant així vins nítidament minerals.

Al celler en Helmut posseeix barrils de fusta de 1200 litres de capacitat, encara que li sol agradar combinar la fermentació i criança dels seus Rieslings amb els tancs d'acer inoxidable, depenent el seu període d'estança segons els nivells d'acidesa. Si l'any presenta nivells d'acidesa alts empra la fusta de forma més prolongada i si és el cas contrari, prolonga més la seva estança en inox. Vinificació poc intervencionista però sempre ben definida i perfeccionista.

El tast:

Davant de la imminent proximitat del migdia, abans d'iniciar el tast, la dona d'en Helmut, la Gabi ens va preparar un variat dinar amb algun dels productes típics de la comarca i per acompanyar l'opípar bufet, vam beure els bàsics de la casa fets amb els raïms francesos, com el Grauburgunder Trocken 2008, el Weissburgunder Trocken 2008 i el Weissburgunder -S- 2008, una selecció vinificada en bóta. Bon nivell que es va veure complementat amb el salvatge i vibrant Riesling Trocken 2008.

A la fi, amb aquest vi donaríem el tret de sortida al tast. La primera tanda seria formada per la línia bàsica de secs començant amb el Tonschiefer Riesling 2008, el Felsenberg Riesling Trocken 2008, donant pas als Dellchen GG 2008, els Hermannshöhle GG 2008 i 2007, veient-se per a aquesta línia molt bones sensacions, recordant el que hem estat veient per l'any 2007 superada ara mateix en nivells d'acidesa, una mica menys de maduresa, però temperant-se en el grau alcohòlic. Llampades minerals polides al Hermannshöhle GG 2008, amb l’estructura tan ben definida que marca sempre els vins d'aquesta vinya, amb una interessantíssima comparativa amb el seu germà 2007 i de la qual encara no sé quina opinió extreure, i sense perdre de vista el Dellchen GG 2008 que li va parell en profunditat i estructura. A més es van servir un enorme Norheimer Dellchen Spätlese Trocken 1998 i un Dellchen Spätlese 1997, interessant però sense arribar als nivells del 1998.

En aquest punt del tast van arribar els semidolços, amb el Riesling 2008 com primera entrada, un QbA de llibre, el Leistenberg Kabinett 2008 mostrant-se lleugerament vibrant i un 1990 del mateixa vinya i nivell de Pradikat per mostrar-se ple i sense fissures. A partir d'aquí sortirien els Spätlese, on millor brilla la mineralidad i el nervi dels vins d'en Helmut, amb el Brücke Spätlese 2008 estel•lar, i una vertical en tota regla del Hermannshöhle Spätlese amb exemplars de les collites 2008, 1998, 1989 i 1966. El primer ve molt gran, amb totes les bones sensacions de l'any, passant a un altre portent d'austeritat que és el 1998. L'Any 1989 mostrava moltes traces de joventut, i del que no m'importaria tenir una ampolla per veure la seva evolució i el 1966, curiós i fumat, amb els records a katsuobushi que donen els Riesling més madurs, encara que semblava dir-nos que el seu millor temps ja ha passat.

L'any 2008 Helmut ha decidit no elaborar Auslese, ja que els nivells de quantitat de raïm botrític no assoleixen seus mínims exigibles i prefereix dedicar els millors raïms als Spätlese. Per això ens van servir Brücke Auslese 2007 i 1997, i així jugar amb una anyada clàssica en veremes tardanes i seu germà del 1997, més ple i amb un recorregut treballat més complex. Per sort la collita 2008 es torna a produir Eiswein i no només un sinó dos, Brücke Eiswein Dezember #21 2008, veremat el 30 de desembre ja que es van assolir els -11ºC i el Brücke Eiswein Januar #22 2008, veremat el primer dia de gener del 2009 amb una temperatura de -18ºC. Existeix algun vi més pur que un Riesling Eiswein de Dönnhoff? Dedicarem part de la nostra vida en la seva recerca, encara que en aquell moment el major debat era aconseguir posar els dos Eiswein en competència i distingir si existia algun tipus de superioritat entre ambdós i la feina es va convertir en una tasca impossible.

I com tancament i colofó, i ja que en Helmut estava pròxim a celebrar el seu 60e aniversari va baixar al celler a la recerca d'un vi que servís per a tan magnífica efemèride i es va portar una ampolla del Felsenberg Riesling Spätlese -Türmchen- #11 2001, vi de subhasta VDP, parangó perfecte d'aquesta línia tan subtil i poderosa que s'assoleix amb els Spätlese, joc d'acidesa, dolçor i mineralidad resolta de forma notable.

El passeig:

Finalitzat el tast, i aprofitant que el sol tornava despuntar per darrere dels núvols, ens vam anar a passejar per les vinyes. Primera parada Hermannshöhle, on apreciem els estralls de l'erosió, els efectes de la qual s'intenten mitigar amb l'ús d'una capa de palla seca, al costat de compost propi, que els permet una major retenció de la pissarra. El risc és que en tractar-se de vinyes treballades mitjançant tractaments fitosanitaris biològics, l'ús d'aquest tipus de sistemes pot provocar l'aparició de plagues d'arnes i en el just ús dels mateixos es troba la virtut de la seva utilització. Aquí la Riesling ja començava a mostrar-se madura, encara que encara li quedava un mínim d'un mes de maduració per arribar al seu zenit.

D'allà, cap a Felsenberg, passant per Kupfergrube. Un passeig apreciant la roca mare, que es mostra salvatge sobre la vinya sense que la mà de l'home l'hagi domat i la pronunciada pendent d'algun dels punts d'aquesta vinya esquerpa, fins a arribar a la torrassa on vam poder apreciar la visió del Nahe i Oberhäusen des d'una perspectiva un punt diferent. Una excursió que va assolir el seu major grau de dificultat quan vàrem iniciem el descens cap a les vies del tren que circulen paral•leles al riu, creuant les vinyes repletes d'afilada i relliscosa pissarra, direcció al túnel que ens portaria a Brücke.

Tres parcel•les, a gairebé el nivell del Nahe, les dues primeres amb les fileres de Riesling plantades paral•leles al riu i l'última, perpendicular al mateix. Curiosament aquí l'erosió està tenint un efecte beneficiós, ja que les pluges fan que es desplacin parts de la pissarra de les vinyes superiors i es va incrementant la seva proporció davant els llots argilencs, més típics d'una ribera fluvial. D'allà, tornada cap al cotxe i cap a Oberhäusen que falta gent.

Una jornada memorable que tindria la seva cloenda amb un sopar al restaurant que hi ha als peus d'Hermannshöhle, però això ja queda en l'àmbit privat. D'allà per agafar els llençols i somiar en l'experiència viscuda sense sospitar que l'endemà viuríem una altra jornada memorable.

Annex fotogràfic: Weingut Hermann Dönnhoff.

Rüdesheim per terra, riu i aire

2009-09-26T17:53:00.010+02:00

L'endemà varem situar el punt de trobada al carilló del Rüdesheimer Schloss on ens trobaríem amb Heinrich Breuer qui, juntament amb la seva neboda Theresa, han agafat les regnes del negoci familiar, en tots els seus vessants, tant al celler com amb la gerència dels hotels i restaurants que posseeixen a Rüdesheim.

D'allà ens vam anar a visitar una part del celler subterrani, on reposen els barrils i dipòsits d'acer inoxidable per als Rieslings, al costat de l'ampoller on els Breuer guarden part del seu celler privat. Ambient humit, molt humit, excessivament humit, on els vins reposen després de la fermentació i on un no pot acabar d'imaginar-se'n treballant amb aquelles condicions durant l’hivern, quan més fred fa. Breus explicacions sobre la vinificació i realitzem un altre salt a unes altres instal•lacions, recentment condicionades, on es vinifiquen els Pinots, tant negres com blancs. Sorprèn al menys versat en la matèria trobar-se en un dels cors de la Riesling alemanya bótes de roure que cases com Radoux o François Frères, però són les coses que tenen la cada vegada millor sortida comercial que reben els Spätburgunders, Grauburgunders i Weissburgunders.

A les mateixes instal•lacions, aprofitem la sala de tasts per provar els seus 2007, extrem que ens va sorprendre ja que sembla que la tirada comercial d'aquest gran any no ha anat paral•lel a la qualitat de l'anyada. Els seus secs 2007 són vibrants i delineats, destacant un Berg Rottland salvatge, encara que aquest tast ara mateix es converteix més en un exercici tècnic que en un joc de plaer. Som més crítics amb un dolç que varen vinificar en una bóta de roure l'any 2003, i es va embotellar sota el nom d'Elysum BA 2003. Un Beerenauslese d'any complicat sense volta ni solta.

Calmades les nostres ànsies, ens dirigim al telecadira que ens portaria al Niederlwald, un monument històric germànic, situat al cim de la muntanya de Rüdesheim. El trajecte ens permet observar una preciosa panoràmica, on s'aprecien Berg Rottland, Berg Roseneck i Berg Schlossberg a l'Oest i la preciosa Abadia de St. Hildegard a l'Est, travessant les vinyes de Rosengarten, Bischofsberg i Drachenstein, deixant enrere Rüdesheim. La idea era arribar a aquest punt més elevat i travessar caminant les vinyes fins a arribar al castell d'Ehrenfels, castell que dóna nom a la muntanya del castell de la muntanya (és el que provoca l’enrevessament t del alemany, que per traduir Berg Schlossberg cal fer-ho de manera circular). Baixem per Drachenstein on podem gaudir del treball dins la vinya mitjançant tractor, direcció a Berg Roseneck, seguint un camí que ens portés a Berg Schlossberg, on les pendents van guanyant en inclinació i els terres es composen de major proporció de pissarra erosionada, complementada amb quarsita. I és que en la seva formació, el Rin, va trobar entre Wiesbaden i Bingen una paret natural de quars que no li va permetre avançar fins trobar aquí la pissarra que li portaria pel Mittelrhein.

Érem en ple dia d'agost i es notava, ja que vàrem caminar un parell de quilòmetres per algunes de les 30 hectàrees que posseeix el celler, 23 aquí, a Rüdesheim i 7 hectàrees al poble de Rauenthal i necessitàvem un refrigeri que ens alleugerís el passeig sota el sol. Al coster més occidental de la vinya, mirant cap a Bingen, hi havia preparada una taula i vàrem aprofitem per dinar allà. Bones vistes, bon vi, millor companyia i un bona tassa de brou calent de verdures. Què més es pot demanar?

Descansats, vàrem prosseguir la nostra marxa travessant antics bancals i terrasses, on fa temps hi havia plantades vinyes, abandonades pel seu alt cost i dificultat de treball, cada vegada més amagades per l’avançament del bosc. Anàvem direcció a Assmannhausen, poble on es concentren les millors vinyes de Spätburgunder de la regió, amb la vinya Höllenberg com a pal de paller. Allà agafaríem un ferri de tornada cap a Rüdesheim, per poder contemplar la muntanya amb una magnífica llum de capvespre.

Un passeig pel riu, on el trànsit fluvial ens va sorprendre per la seva densitat, passant per la desembocadura del Nahe a Bingen, deixant l'Hesse Renà a estribord. Aquest trajecte ens portaria de volta a la ciutat, recarregant les nostres piles, i deixant un agraïment als Breuer pel tracte que ens havien dispensant, amb les maletes preparades per dirigir-nos l'endemà al Nahe.

Annex fotogràfic: Weingut Georg Breuer.

Compromesos amb els llots del Rin

2009-09-17T19:06:00.006+02:00

Després de creuar el riu mitjançant el ferri de Bingen, direcció a Rüdesheim i gaudir de les panoràmiques vistes del turó, just en el punt on es troben el Nahe, Rheingau i l'Hesse Renà, arribem a Rüdesheim. Una ciutat medieval, amb cert encant retro, de turisme molt relacionat amb el vi, però alhora, semblant el paradís de la tercera edat, amb un marcat accent en el divertiment per a aquestes edats. Una parada per prendre les instal•lacions del Rüdesheimer Schloss, la que seria la nostra casa durant el nostre pas pel Rheingau i preparar-nos per anar a Oestrich a visitar als Kühn, a qui ja havíem tingut el plaer de conèixer durant la presentacions de Vins Alemanys a Girona.

Però com eren tocades la una, el millor era anar a menjar abans de la visita, vàrem utilitzar el Zum Krug de Josef Laufer a Hattenheim com punt de trobada amb l’Angela i el Peter Jakob Kühn. Allà descobriríem una menja que ens acompanyaria durant tot el viatge, el wildschwein (el nostre senglar), tant en la seva versió fumada com en les diverses formes de cuinar-lo. A més, de passada, amb els vins servits descobriríem que als Kühn els agrada utilitzar el terme vollmundig (alguna cosa així com grandiós o ostentós) per referir-se als seus rieslings més dolços. Un bon dinar, amb un accent marcadament local.

D'allà, per baixar el menjar, un passeig per les vinyes, amb els llots argilencs i els còdols de quarsita del G.G. Doosberg com primera parada, on en Peter Jakob va relatar la influència del Rin en aquesta vinya, on el turó no es mostra amb una excessiva pendent i l'exposició permet una òptima maduresa. D'allà provenen també els raïms del Quarzit, el seu segon vi. La conversa va derivar cap als tractaments de protecció de la vinya, ja que el celler posseeix el segell de qualitat bio, cada vegada més extens per la vinya germànica.

I ja que estàvem en aquesta tessitura, pugem a Hallgarten, fins a la part superior del pendent, per poder apreciar tota l'extensió del turó i a més, just en el límit amb el bosc, descobrint una parcel•la on Peter Jakob té la seva zona de compostatge, on processa el seu propi adob orgànic, format per composts de la pròpia vinya, farratges especialment seleccionats i fems d'una explotació ramadera ecològica molt propera, controlant a tota hora el seu processament i descomposició.

Després de la lliçó orgànica, baixant paral•lels al G.G. Lenchen (l'altre nom a recordar del celler), ens vàrem dirigir cap a les petites instal•lacions tècniques, que es situen just als peus del G.G., on realitzaríem el tast dels seus riesling, tant dels seus secs bàsics, com el nou bàsic del celler, el Jacobus Riesling trocken 2008, com els seus dolços, destacant el seu St. Nikolaus Auslese 2008, una vinya que es situa molt propera al riu, entre els pobles d'Oestrich i Mittelheim, pertanyent a aquest últim municipi, especialment favorable per poder realitzar veremes tardanes, sempre destacant pel seu caràcter fruitós. Del tast, resumidament, es podria extrapolar un correcte nivell qualitatiu per a l'any 2008 però un punt descompensat en el seu rang de preus. En dolços, anyada clàssica.

D'allà, acompanyats pels Kühn, visitem la històrica propietat benedictina de Schloss Johannisberg. Està escrit que en aquesta propietat, des de l’any 1718 el Bisbe-Principe de Fulda, Heinrich von Bibra, manava per escrit el permís per iniciar-se la verema mitjançant un genet. Per algun motiu l'any 1775 el genet va arribar molt tard a la seva empresa i els raïms s'havien vist afectades per la molt noble botrytis cinerea, iniciant-se així la magnífica història de les veremes tardanes alemanyes amb la Riesling. Propietat històrica, productora de vins que actualment no reflecteixen el seu històric origen i les vinyes dels quals passa el paral•lel 50è, extrem límit nord històric de la supervivència del cep.

Finalitzada la visita ens acomiadem de l'Angela i en Peter Jakob per dirigir-nos a Rüdesheim on trobar-nos amb la Theresa Breuer per sopar amb ella, en un dels majors àpats pantagruèlics que he tingut el plaer (?) d'assistir, no apte per a esperits frugals, en el Rüdesheimer Schloss, al més pur estil Oktoberfest, repassant tot el cançoner popular alemany, part del nord-americà i algun que altre Y viva Españaa!, magna obra dels mestres Caerts i Rozenstraten. Però quedi aquest sopar al record i seguim amb la visita del endemà, al costat d'Heinrich Breuer.

Annex fotogràfic: Weingut Peter Jakob Kühn.

Després d'un llarg passeig

2009-09-15T00:43:00.008+02:00

Després d'un estiu d'assossec, tranquil•litat i meditació, reaparec amb la convicció i les ganes de continuar relatant experiències pròpies voltant el vi. En aquests mesos he viscut magnífiques vetllades, descobrint sensacions i compartint amb bons amics moments que mereixerien ser explicat amb majors detalls, i fins i tot en una vessant personal, es pot dir que el meu petit univers ha vist néixer la llum d'una nova estrella.

Però ja posats a esplaiar-nos, en breu aniran apareixent per aquí una sèrie d'articles que conformen un repàs a la experiència viscuda durant quatre dies meravellosos per l'Alemanya vinícola, on vàrem visitar les regions vinícoles del Rheingau i el Nahe, el ple agost, al costat de quatre dels estendards de la qualitat vinícola, de la mà de la distribuïdora Vins Alemanys, i la seva mà dreta a Barcelona, Vinialia. El periple s'iniciarà amb un passeig al costat de Peter Jakob Kühn, un avantatjat de la viticultura biològica, establert a Oestrich, a la vora del gran Rin. Molt propers, amb la nostra base establerta a Rüdesheim, vàrem comprovar l'hospitalitat de la Theresa Breuer i el seu oncle Heinrich, que mantenen el record i les qualitats vinícoles del malaguanyat Bernhard Breuer. De passada, vàrem conèixer l'històric pendent de Rüdesheim, pujant fins al seu monumental Niederwald, donant un passeig fins Assmanhausen, per tornar navegant pel Rin. Estant en el Rheingau, no visitar l’històric celler de Schloss Johannisberg, on es té datada la primera verema tardana germànica realitzada per l'any 1775 i conèixer la llegenda del cavaller Spätlese, es faria injustificable.

D'allà, ens traslladarem al Nahe per assistir al nostre baptisme de foc amb el gran Helmut Dönnhoff i la seva família, contemplant part de la seva obra a Oberhausen, gaudir amb mítiques vinyes com Hermannshöhle, Felsenberg o Brücke, tant a la llarga distància com a la curta, gaudir d'un històric tast, memorable i complaure'ns amb l'hospitalitat dels Dönnhoff.

Arribats a aquest punt, malgrat que la lògica ens digués que després de la visita a la Weingut H. Dönnhoff seria fàcil anar desinflant el globus, inflat fora de mida de goig, el dia següent vàrem assistir a la demostració plausible que en el Nahe hi ha un altre nom a tenir en ment i aquest és Werner Schönleber, establert a Monzinger i on el seu treball en dues vinyes mítiques, com són Halenberg i Frühlingsplätzchen l’han traslladat a les màximes cotes qualitatives amb la Riesling.

I finalment, i de manera menys detallada, seguirem el curs del Ruwer i el Mosel•la, coneixent històriques vinyes, en espera de l'avió de tornada. Tot esperant el relat, us deixo amb les tandes fotogràfiques de les visites:

Weingut Peter Jakob Kühn.

Weingut Georg Breuer.

Weingut H.Dönnhoff.

Weingut Emrich-Schönleber.

Visitant Schloss Johannisberg, el Ruwer i Mosela.

Chambolle-Musigny 1er Cru Les Sentiers 2004 de Robert Groffier

2009-07-18T18:31:00.003+02:00

Després de picar en dos dels més profunds exponents d'aquesta poble borgonyó em venia de gust retrobar-me amb un altre dels noms a tenir en compte i en aquestes setmanes (bé, gairebé mesos) he tingut la sort de gaudir de diferents ampolles d'aquest productor. Curiosament, com queda clar si s'indaga una miqueta a la xarxa, malgrat ser un dels més delineats interpretadors de vinyes de Chambolle i Gevrey, els Groffier tenen el seu celler a Morey, on no tenen cap Cru important, llevat d'unes fileres de vinyes que utilitzen per al seu Bourgogne Rouge, juntament amb una petita aportació de Pinot de Vougeot.

En realitat la seva cartera de crus es compon per vinyes a Chambolle, com Les Hauts-Doix, una parcel•la d'una hectàrea propera a Les Amoureuses, aquesta mític parcel•la de la que els Groffiers posseeixen també 1,07 hectàrees (és el propietari amb major porció de les 5,40 hectàrees que mesura aquest 1er Cru) i del qual donàvem fa poc amb uns amics bona compta d'un estratosfèric 2002, Les Sentiers del que avui us escric i les 97 àrees del Grand Cru Bonnes-Mares. I de Gevrey, el seu village amb les seves 0,90 ha. de vinyes comunals i unes 0,45 hectàrees de Chambertin-Clos de Bèze, un altre nom mític de Grand Cru. Poques vinyes però molt grans noms de Crus, a més amb plantes d'edats ja madures en la majoria dels casos. Més dades a tenir en compte són que posseeix un ventall dins de Chambolle de vinyes, com Les Hauts-Doix i Les Amoureuses, que es troben a la vora de Musigny, al sud del poble, la versió més seductora de la Borgonya, i Les Sentiers i Bonnes Mares, més tocant a Morey al nord del poble, que els permet interpretacions més estructurades, sense perdre l'estil Groffier.

Malgrat que els Groffier ja tenien antecedents com productors, aquestes parceles van ser adquirides pel Jules Groffier (1898-1974) comprant Bonnes-Mares, Amoureuses i Hauts-Doix l’any 1933 al negociant Peloux, i l'any 1953 va adquirir la parcel•la de Clos de Bèze a un altre antic negociant, de nom Gauvin. Després del pas dels anys, i amb les lògiques segmentació hereditàries de les vinyes l'actual Domaine Robert Groffier, portat pel seu fill Serge Groffier, va veure reduïda la seva extensió de terres a les seves actuals 8 hectàrees.

Serge i els seus mantenen l'esperit d'en Robert mitjançant una metòdica elaboració, recepta de la qual, explica Clives Coates, es tradueix en l'ús d'un terç de fruita sense desrapar i vinificada, prèvia maceració en fred durant 5 dies, amb fermentacions vora els 30 graus Celsius. Les seves criances no solen abusar de la fusta nova, i s'adapten a cada una de les vinyes segons conveniència. Pel que sembla, on millor mostra la seva mestratge aquest domaine és en el anys freds, tal com em comentava el Carles Orta, malgrat que en alguna ocasió he pogut gaudir molt amb algun Les Amoureuses 1997.

La parcel•la de Les Sentiers, amb les seves 1,04 hectàrees de Pinot Noir, va ser adquirida després de la Segona Guerra Mundial pels Groffiers, i aquest 2004 es troba en un moment de consum molt agradable, encara amb les traces fruitoses primàries una mica marcades, però amb un fons entre les reminiscències terroses i especiats molt lleugers que li donen una profunditat destacable, acompanyada per la seva, ja de per si persistent, intensitat. Segurament no mostri tota la grandesa ni estructura dels seus germans més grans, però es converteix en una magnífica mostra del Chambolle més terrós, segurament menys delicat que els altres vins de Groffier que procedeixen d'aquesta comuna de la Côte de Nuits, encara que aromàticament agrada i es gaudeix. Interessats, podreu trobar els vins del celler a La Part dels Àngels barcelonina.

Nota a posteriori: Encara que no faig cap menció a les condicions de l'anyada 2004, ja que fa poc que ha aparegut l’ampli article sobre les problemàtiques amb els vins negres d'aquesta collita de l'amic Jesús Barquín, simplement comentar que l'ampolla en qüestió no estava marcada per aromes vegetals en excés, i per això no ho faig constar en la nota de tast. No per això, no deixa de presentar similituds amb altres collites humides, on predominen en joventut els aromes herbàcies. Recentment he tingut l'oportunitat de provar diverses mostres d'aquest any, i reconeixent que existeix algun patró que desvia una mica el seu perfil aromàtic, encara no s'ha presentat la desagradable experiència de topar-me amb un vi totalment dominat pels aromes derivats de les pirazines, llevat d'una partida del Givry Pied de Chaume del mestre Joblot. Per aportar la meva momentània experiència personal, esperant no tenir de canviar-la en endavant.

Els tresors d'en Josep Roca

2009-06-16T22:25:00.002+02:00

Hi ha ocasions a la vida on el millor que es pot fer és escoltar, aprendre i divertir-se; i més quan un professional com Josep Roca s'obre i ens permet conèixer-lo una miqueta millor, amb el vi com vehicle de transmissió de sensacions i sentiments.

Aquesta va ser la premissa que es va donar en el Monvínic barceloní una tarda de juny, on va tenir lloc aquesta experiència, molt més allà del tast sensorial, on les finestres del cor del mitjà dels Roca ens van mostrar un univers de sensibilitat, senyalant la perfecció de la imperfecció.

Els qui ja hagin visitat el nou Celler de Can Roca, coneixen les cinc grans zones o varietats que han influït en Pitu amb major força i a les quals els dedica un espai concret, harmonitzat amb la música i les textures tàctils. Una selecció no excloent, on segurament van haver absències no desitjades però on no es pot entendre la seva reflexió vital sense elles. Per aquest motiu la selecció adquireix un caire molt més personal, sense fissures ni estridències.

1er bloc: Champagne

Zona extrema, de climatologia complexa i terres molt especials. Amb la idea del joc entre vi blanc i el vi negre es van servir Salon Le Mesnil 1996, representant de la puresa dels Blancs de Blancs, de jocs cítrics propis d'aquestes terres i els apunts cremosos de la Chardonnay i un Vieille Vigne Les Crayères de Egly-Ouriet, el Pinot Noir per antonomàsia del mestre Francis Egly, arrelat en la vinositat d'aquesta bella parcel•la d'Ambonnay. Un joc entre un millésimé de la més noble zona de Le Mesnil i una barreja d'anys d'un petit productor, on la puresa del Salon rep un contrapunt madur amb el Blanc de Noirs. No es tractava d’una batalla, era una combinació guanyadora.

2n bloc: Riesling

L'Alfa i l'Omega com varietal. Aquí es pot iniciar la passió pel vi, però també ser el punt final de comprensió d'aquest món apassionant. Com mostra per poder aprofundir en l'univers de la mineralidad pissarrosa un Scharzhofberger Riesling Spätlese 2005 d'Egon Müller, escollint aquest Spätlese del turó màgic com millor exponent de la pissarra grisa degradada, marca de la casa. Un vi vibrant, encertat i directe.

De la quinta essència del Spätlese a un vi únic, elaborat per la mà més fiable de l'Alemanya vinícola. Mitges ampolles de carretons de frescor confit de gel per a aquest Oberhäuser Brücke Riesling Eiswein 2002 d'en Helmut Dönnhoff, de la bota 19, aquella que mai provà en Robert Parker. Un plaer per als sentits, hedonista i únic.

3 er bloc: Borgonya

D'aquesta terra de camperols cellerers li impacta en el seu descobriment i li fan replantejar-te les teves conviccions més arrelades. I del poble més borgonyó de la Borgonya, Chambolle, plena ebullició de vinyes, les seves dues interpretacions més intenses, la força al Bonnes Mares GC 2006 i l'elegància i subtilesa de la mà del Musigny GC 2006, ambdós de Freddy Mugnier, un personatge introvertit però preciosista en el seu treball. Ambdós vins evocaven bucòliques imatges i textures, malgrat el curt de la seva edat. Experiència sublimment insuperable sí que no fos per un as que es va treure Pitu de la màniga.

Mentre en Josep ens va parlant dels vins, ens il•lustra amb una presentació multimèdia on s'entrellacen imatges de vinyes, bodegues i cellerers, vídeos i músiques que il•lustraven cada un dels blocs. I mentre ens induíem en els camps sedosos del Musigny, en Pitu llançava el vídeo d'una experiència produïda pel canal Arte francès, on s'aliava un solo de violí amb el Musigny. La música i el vi s'entremesclen en harmonia, mentre passen els segons de l'enregistrament. Quina és la nostra sorpresa quan en perfecta sincronia apareix físicament el violinista i remata increccento aquest moment memorable. En aquell moment només es pot aplaudir.

4t bloc: Priorat

L'any 1993 en Pitu va quedar tocat per les terres prioratines i la duresa de la llicorella es va gravar amb força en la seva ànima. Aquesta bellesa dels vins del sud tocat per un paisatge. Així de senzill, superant la força del terròs, es tornen en vins de paisatge. De dos personatges com René Barbier amb el seu Clos Mogador 2004 i Lluís Llach amb el seu Vall Llach 2004, dues maneres d'entendre el Priorat, dues filosofies, segurament no seran ni les millors ni les pitjors interpretacions d'aquesta terra tocada per la serra del Montsant, però sí que seran les més emotives. Joc entre fruita sobre madura i pedra, tocades pel sol de la Mediterrània.

5è bloc: Xerès

La infantesa de mestissatge en un barri gironí complementat per la migració andalusa dels anys 60 van fer a en Pitu estimar un dels signes d'identitat de l'Andalusia vinícola, vins únics al món, els arcans del qual s'escriuen en un idioma propi i la seva força neix de terres extrems d'albarizas blanques, jugant amb el clima atlàntic i el vel de flor com a mare, on l'estadi de la concentració es barreja amb l'oxidació en la seva vellesa més madura. Els vins més salins que trobem al planeta. La Bota de Palo Cortado Bota Punto Nº6 de l'Equipo Navazos, amb la seva escassíssima producció i el monumental Amontillado Coliseo de Valdespino colpegen les nostres retronasals mentre la banda sonor emesa a través de la mestria de Miguel Poveda, una altra mostra de mestissatge cultural d'ambdós pobles, servits pels versos de la boca-seca de Narcís Comadira inundant la sala. Vins complexos, intensos, no extensos de dificultat que superen llindars perceptius i ens transporten a les sagristies més profundes de les catedrals del vi.

Cos, ànima i homenatge:

Aquest últim, un dels moments més emocionants de la vetllada, on en Pitu va reconèixer des del cor la seva admiració més sentida pels creadors de vins, i alhora va voler realitzar un emotiu homenatge a una de les figures que millor exemplificaven el viticultor compromès amb els seus vins i la seva terra com era el malaguanyat Didier Dagueneau. En Pitu ens va llegir una missiva que va escriure la nit posterior al tràgic accident, dirigida a un amic i com petita ressenya per a un obituari mental. Se'ns va encongir la ànima i més acompanyat del Pur-Sang 2005 d’en Didier, que es va mostrar de la manera més altiva i herbàcia que li recordi. Profunditat mineral i amb els característics accents vegetals de la fulla de figuera i tomaquera dels vins d'en Didier.

Finalment, com senyal d'identitat i final de festa, en Pitu va voler deixar patent el seu vessant més físic i el seu vessant més espiritual amb un joc de caràcters per definir-se en cos i ànima, a través de dos vins. El corpori definit per l'eclèctic, tecnològic, la puresa aromàtica, dolçor tàctil, l'emoció, el futur, la racionalitat i la sensatesa de l'Harlan Estate 2002 i l'ànima a través de la tradició, la rusticitat, la brillant imperfecció, la salinitat tàctil, el passat tocant les arrels i la poesia del Champagne Substance de Anselme Selosse.

La rematada final per a una formidable experiència que definitivament ens va permetre conèixer millor aquest gran professional, auto definit cambrer de vins, que és en Josep Roca i Fontané. Ja tenia tots els nostres respectes i admiració. Serveixi aquest article com a mostra de gratitud.

Sessió amb l'Hermitage Blanc Chante-Alouette, sorpresa inclosa.

2009-05-29T18:03:00.000+02:00

Encara que aquest tast va néixer amb la idea de veure com evolucionava un Hermitage blanc d'una sola parcel•la, en aquest cas Chante-Alouette, al llarg de cinc collites diferents, finalment es va percebre com una jornada de goig, on els vins van brillar a una gran alçària qualitativa. Però abans d'explicar-me sobre les característiques organolèptiques dels vins, uns breus sobre aquest vi de M. Chapoutier, que no la situaria al cim qualitatiu del mític turó del Roine nord, però sí dins d’un gran nivell, en la part mitja de la piràmide.

Aquest cru on només hi ha plantada Marsanne es localitza dalt del turó d'Hermitage, en un dels meandres del Roine, inclinant els seus pendents per sobre de Le Méal, d'exposició sud i els terres riques en loess, cobertes per argila blanquinosa. Lògicament la pendent del turó obliga a recollir els raïms a mà. Segurament la seva situació dins del turó no sigui la millor, tant per composició geològica com per pendent, però el resultat sol ser dels vins més consistents de l'AOC.

La vinificació s'inicia amb el premsatge del most, donant pas a una maceració en fred durant 24 hores, procedint a un adequat decantació de les partícules en suspensió. La fermentació, amb la temperatura controlada, es realitza en bótes, excepte un terç del most, que es fermenta en bótes noves de fusta i criant-les durant 12 mesos. I els vins se'ns van expressar així:

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1998:

Sembla que els 11 anys d'ampolla no li han donat tot el recorregut possible, constatant la seva austeritat i intensitat, que semblen indicar-nos que el seu moment encara no ha arribat. Malgrat anar millorant tant el seu nas com la boca jugant amb l'aireig de la copa, si disposeu d'alguna ampolla més, esperaria per gaudir-la més plenament. Igualment gran matèria en espera d'un millor moment.

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1997:

També situant-se en un plànol similar al 1998, segurament amb menor matèria que el seu germà menor. Nas de bona intensitat, on juga més la fruita groga que els melats. La seva boca també es mostra densa i llaminera, amb bon recorregut. Un final deliciós.

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1995:

Poderós, de visual bastant matisada en evolució. El seu nas es mostra ple, ampli, portentós, amb l'equilibri entre les notes de fum, ceres i especiats, que li dóna frescor i profunditat. Per intensitat, segurament el nas més atraient. La boca es mostra també molt plena i agradable, amb retronasal encara fruitós, fins i tot recordant la fruita vermella àcida, perdurant el seu final de manera deliciosa.

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1993:

Visual pujada, evolucionada, però no falta de brillantor. Magnífic nas melós, poderosament matisat pel punt d'evolució. Segurament el més fatigat dels vins, però no excessivament evolucionat en contrast, denotant un perfil de majors melats, fumat i, fins i tot lleugers acetaldehids no molt pronunciats, que aporten major profunditat que defecte. La boca es manté en frescor i densitat, fins i tot ens fa dubtar de si hi ha nexe d'unió entre nas i boca. Encara així, en el seu perfil, deliciós.

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1990:

Menys evolucionat que el 1993, la seva profunditat aromàtica i potència ens fa divertir-nos a doll. Punts minerals, melats, fumats i oxidatius units en el buquet, complex i intens. Amb la boca de densitat matisada, de textura untuosa, però amb un nervi formidable. Segurament el més complex dels Chante-Alouette, mostrant un vigor deliciós i reconfirmant-nos les bones sensacions d'aquests Hermitage Blanc.

I finalment, la sorpresa del tast, rematada i contrapunt, era una ampolla del mestre Gérard Chave, que va aparèixer sobre la taula. El seu origen neix de la unió de les parcel•les de Les Roucoles, Peléat, Maison Blanche i L'Hermite, proporcionant un acoblament del 85% de Marsanne i la resta Roussanne.

Hermitage Blanc 1988 de J.L. Chave:

Sorpresos pel rei de la unió de parcel•les del turó d'Hermitage, ens trobem amb la mestria en el nas, on l'austeritat de la collita podria ser explicada per un intens fons iodat, destacant una fruita subtil i uns punts de salaó deliciosa. La boca, tant per densitat com per intensitat, equilibri i complexitat mostra la seva raça. Sens dubte un Hermitage Blanc de què es comença a gaudir, després d'una fase una mica anodina. Bé pel mestre.

I fins aquí la jam session.

L'any del Cometa Halley

2009-05-21T22:31:00.001+02:00

1910, mentre a Espanya Alfonso XIII encomana a José Canalejas, del Partit Liberal, la presidència del Consell de Ministres, Jacques Cousteau emergia de les profunditats del ventre de la seva mare. Entretant León Walras, un dels pares de la teoria economia de l'equilibri general, moria a Suïssa. També s'apagaven les espelmes de les arts dels mestres Twain i Tolstói. Mèxic es revolucionava, mentre el Japó imperialista s'annexionava Corea i als carrers de Portugal bufaven aires republicans, que acabaven amb la monarquia dels Braganza-Wettin, relegant a Manuel II a l'exili a Anglaterra.

Mentrestant pel firmament un cos celest solcava els cels una nit d'abril. Es tractava del Cometa Halley, aquell que va tornar passar l'any 1986 i ens il•luminà els ulls de els que el vàrem gaudir. Pocs dies després, el mateix abril de 1910 la Terra va traspassar les traces de l'estela de la seva cua, provocant un magnífic espectacle als cels. Un fet que va marcar l'any, aquell mateix any 1910 que indicava una ampolla decantada, a la espera de ser gaudida.

D'una petita illa al mig de l'Atlàntic, de nom mític pels amants del vi, Madeira va néixer el raïm Sercial que es va vinificar d'aquesta forma tan especial que li confereix el mètode canteiro de criança, que durant 20 anys de maduració els dóna a aquests vins fortificats les propietats ideals per a una vida tan prolongada. I que noranta-nou anys després el seu tast ens trasllada a aquell 1910 on van esdevenir milers d'actes i fets de la humanitat, entre algun d'ells els anteriorment esmentats, remarcats pel vitalisme historiogràfic de qui té l'oportunitat de provar un supervivent d'aquelles dates, com de qui gaudeix d'antigues fotografies o llibres que ens il•lustraven dels esdeveniment sorgits durant aquell any.

Però, què ens diu aquesta ampolla, a part de traslladar-nos en el temps? Comercialitzat per la casa Barbeito, bé podria ser que aquesta Sercial procedís de les vinyes del Jardim da Serra, però el fet que el celler no es fundés fins l’any 1948 i la dificultat d'identificar els proveïdors a qui se’ls va comprar el raïm, dificulten el donar origen al most. No obstant això en tast, la seva visual fosca entre el vermell cirera i l'ambre, amb tonalitats caobes denoten que som davant d'un vi amb solera, però vital. Molt net, que malgrat la seva edat, presenta una concentració de dipòsits que permet una fàcil decantació. El seu nas, caracteritzat per la seva estirp més seca, similar a la dels Olorosos de Xerès menys llaminers, presenta un buquet de matisos entrellaçant les caobes més nobles amb els fruits secs més selectes, el fons caramel•litzat marcant el conjunt i amb l'elegància i l’intensitat per senyera. La seva boca mostra el nervi desmesuradament refresca i que prolonga el plaer de les seves aromes i sabors. Textura i densitat matisades, sense estridències embafadores. I el seu final, portentós, segurament mostrant un dels retronasals més intensos que recordi, només superat pels que fan eclosió en gaudir dels Amontillats de Sanlúcar de Barrameda, donant confiança al que escriu aquestes línees, sense risc d'equivocar-se, que aquest vi estaria en magnífiques condicions al nou adveniment del cometa, per allà l'any 2061.

Pels necessitats d’eternitat en un vi, Madeira és el seu regne.

Informe Señoráns: l'Albariño més longeu

2009-05-14T18:20:00.007+02:00

Qui podia resistir-se? Rebut el newsletter de Monvínic, vaig llegir amb fruïció que estaven preparant una vertical d'un dels millors Albariños, el Selección de Añada del Pazo de Señoráns des de l'any 2004 fins al 1997, ni més ni menys que dirigida per Marisol Bueno, propietària al costat del seu marit Javier Mareque del celler, i poc menys que segons tard en apuntar-me.

Un goig de poder xerrar amb la Marisol, juntament amb els seus vins, els qual tenen el seu origen en la compra de la finca de Vilanoviña l'any 1979, per part del matrimoni liberal (ella era professora de biologia i ell metge) que decideixen establir-se en plena vall del Salnés, dins d’un ambient rural, produint kiwis i vi.

Però la Marisol no va tenir simplement la visió d'un projecte individual i familiar, sinó que la seva tenacitat la va portar a pensar en una empresa de major profunditat, la influència de la qual inclogués tota la comarca, impulsant el vi d'Albariño. Aquest esforç s'explica amb 21 anys de presidència dins del Consello Regulador do Viño Rías Baixas, que van veure recompensat el seu treball amb l'aprovació de la Denominació d'Origen l'any 1988, nascuda de l'anterior Denominació específica Albariño que datava de l'any 1980.

Denominació d'Origen Rías Baixas:

És increïble conèixer les xifres d'aquesta Denominació d'Origen, el marc de plantació del qual es configurava originalment en tres subzones, formades per les parròquies del Val do Salnés, Comtat de Tea i O Rosal, ampliant-se l’any 1996 amb la subzona de Soutomaior i finalment l’any 2000, amb la subzona de Ribeira do Ulla. Una D.O. que l'any 2008 presentava les xifres de 6577 viticultors, que es repartien 3646 hectàrees, reflex del mes pur minifundisme gallec. El nombre de cellers ha anat augmentant de forma exponencial, creixent de les 14 inicials l'any 1988, fins a les 201 vint anys després.

La Marisol, com bona ex càrrec representativa, ens introdueix al món Albariño amb una visió molt maternal de la Denominació, que encara transpira un aire jove, encara que amb el camí ja molt recorregut, però situant-se un esglaó per sota de la maduresa, només amb una marca per demostrar dins del mercat mundial del vi, la capacitat longeva de l'Albariño. I amb la premissa de comprovar-ho que ens trobàvem, però abans, uns breus sobre el celler.

Pazo de Señoráns:

Un celler que presenta com signes d'identitat la modernitat i l'asèpsia, i les 12,5 hectàrees de les vinyes pròpies (que no són en el 100% de producció) es veuen completades amb el fruit de 180 proveïdors de raïm, a qui se'ls encamina en la recerca en uns criteris qualitatius determinats.

Vinyes emparrades i en espatlleres, monovarietals d'Albariño de terres franc-sorrencs granítics, vinificat per l’Ana Quintela en acer d'inoxidable, amb l'excepció d'un nou vi, el Sol de Señorans 2006, fermentat en inoxidable i criat amb les seves mares dins de bótes de roure caucàsic i francès de 500 litres. El Pazo de Señoráns bàsic es cria en inoxidable, similar al Selección de Añadas, però amb la diferència que el SA es manté durant uns 34 mesos de mitjana, amb les seves mares, i sense realitzar la maloláctica. Però entrem en el tast:

Sol de Señoráns 2006:

El nou vi del celler, del que s'han produit 6000 ampolles les quals no procedeixen de raïms seleccionats, però que s'han tractat amb el major dels mims, es presenta una mica cohibit, amb sensacions marcades de pipes de gira-sol al costat de flors blanques i fruita groga d'os. Intensitat aromàtica mitjana. La boca presenta menys volum que els seus germans, aparentment rebaixat de densitat per la criança. Francament, un vi que no m'atrapa ja que no és el perfil que busco dins un Albariño de qualitat, encara que segur que tindrà un mercat, el mateix que motiva la inundació del mercat de blancs fermentats en bótes.

Pazo de Señoráns 2008:

Intensíssim i aromàtic, aquest Señoráns 2008 exhibeix una franquesa i direcció aromàtica esplèndida. Mai no seré gaire bon pitonis per determinar la seva possible evolució, però segurament compraré més ampolles per veure la seva evolució. Això sí, ara mateix és genial.

Pazo de Señoráns 2007:

El contrast, tant en el visual com en l'aromàtic, amb el seu germà del 2008 és extrem. Bastant cohibit, denotant un treball amb les mares més marcat. L'ampolla en qüestió no semblava mostrar la seva millor versió d’aquest Albariño.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2003 Màgnum:

Obert per error, ja que el celler va dir que enviava un genèric 2003 embotellat en format de Selección de Añada per error i va resultar ser certament un SA. Una maldat, em va agradar molt més l'ampolla de 75 cl. que la de litre i mig. Però d'ella, ja aprofundeixo una mica més en la tanda següent.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2004:

Visual una mica pujada, amb una molt bona densitat i lleugera presència de carbònic a la copa. El seu nas està molt marcat per les mares, deixant traces de llevat i pipes de gira-sol. És curiós, el més profà es podria preguntar-se si havien traces de criança en roure, sobretot perquè la frescor de la fruita groga que es veia amagada. La seva boca mostrava molt bones sensacions, un tant salvatge per acidesa i amb la necessitat d'assentar-se a l’ampolla.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2003:

Bona visual, densitat i untuositat, net i brillant. El seu nas es mostra bastant equilibrat malgrat ser de la collita de la canícula, on les notes de la criança queda matisada per la fruita groga més madura. La boca es mostra una mica més curta en acidesa, perfilant un caràcter més amarg en les sensacions bucals i en la retronasal. Encara així, molta calidesa, però també molta qualitat.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2002:

Intensitat sense matisos, on la fruita groga i la menta s'entrellaça amb les aromes de la seva estada prolongada en dipòsit, representada pels brioixos. La boca mostra molt bona textura, deliciós i fresc, però amb menor recorregut que el SA 2000, que es podria assimilar en perfil, similar per la frescor de la collita. Està evolucionant de meravella.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2001:

La casa sembla mantenir uns paràmetres qualitatius molt homogenis, fregant un gran nivell. Però entenguis l'ús del terme d'homogeneïtat, no per aparentar l'estandardització dels vins, sinó més aviat, per la capacitat de través de diferents anys, amb perfils climàtics tan diferenciats, interpretar les seves característiques i poder traslladar-les al vi de forma perfecta i això es percep amb aquest SA 2001. Madur, gras i de signe marcadament càlid, amb bona evolució, segurament quedant una mica per sota dels seus homònims, però mostrant una gran qualitat.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2000:

Segurament el més mineral dels Selección de Añada, entenent-se mineral per aquest caràcter que s’influeix dels aromes de fum i talc, amb una fruita gairebé cítrica com component fruitós. Frescor i acidesa, llaminer i de densitat, tot unificat en perfecte equilibri. Qui tingués una ampolla per veure la seva evolució!

Pazo de Señoráns Selección de Añada 1999:

Què gran! Visual de bona evolució, amb brillantor. La seva intensitat nasal denota el seu vigor, on els amelats i els florals s'agafen de la mà, deliciosament codonyats, amb equilibri i intensitat. Un gran blanc, sens dubte, on la boca presenta frescor i amplada, de caràcter àcid i alhora, de textura densa. Bon nervi encara, que em permet suposar que encara presenta qualitats per evolucionar positivament dins l’ampolla. Als posseïdors d'un exemplar, enhorabona.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 1997:

Es van servir dues ampolles, de les quals un dels vins estava totalment amontillat, i l'altra es va mostrar fatigat amb l'oxigenació, deixant una sensació de què el seu moment ja va passar. El primer any del Selección de Añada es va elaborar l’any 1995, però el celler disposa de molt poques mostres, dificultant l’experimentació amb aquella collita i veure la seva evolució amb major facilitat. Però nosaltres ja teníem clar l'evidència de les grans sensacions transmeses pels Selección de Añada 2000 i 1999, que a la fi van ser els vins que van agradar més als participants, pel que no es va fer necessari que aquest 1997 brillés per reconfirmar-se la evidencia de que el Selección de Añada evoluciona de manera deliciosa.

Aquestes varen ser les sensacions que em va transmetre la vetllada, i el de menys que puc fer es transmetre la meva enhorabona al celler, perquè el seu treball és magnífic. I seguir així per molts d’anys.

Annex fotogràfic: Tast de Pazo de Señoráns.

La Cueva del Contador 1996 de Benjamín Romeo

2009-04-27T17:30:00.005+02:00

Un dia plujós pels carrers de Barcelona, esperant uns amics, vaig entrar dins d'una botiga de vins per fer temps. No és que tingués moltes ganes de sortir d'allà amb una ampolla, ja que la selecció semblava feta pels amants dels "The very best of", però com a alternativa a no mullar-me, qualsevol excusa era bona i em vaig passar una bona estona mirant etiquetes. Una d'elles em cridava poderosament l'atenció, es tractava de La Cueva del Contador 1996, una ampolla que relacionava amb el bo d’en Benjamí Romeo, però per cap lloc de l'etiqueta no se’l nombrava. És més, l'ampolla bordelesa, esvelta ella, no presentava contraetiqueta, ni a l'etiqueta s’indicava ni regió, ni grau alcohòlic, ni país, només La Cueva del Contador 1996. 1996? Recordava que Benjamín havia deixat Artadi per l'any 2000 i que el primer Contador s'havia elaborat després de la collita de 1999, sent el que resava l'etiqueta curiós.

Ja que l'ampolla no superava els 30 euros vaig decidir emportar-me-la i comprovar si les poques dades que tenia em podien aclarir alguna cosa i ja de passada provar un Rioja (almenys es suposava) de nova generació amb uns quants anys de guarda, amb el record d’una ampolla de Cirsión 1998 a la memòria i que es va mostrar meravellosament madurada.

Els inicis mai són senzills i més quan el teu treball a Artadi s'entrellaça amb el teu projecte personal, i això és el que li va succeir a Benjamí Romeo, com comentava abans, que no es va dedicar en exclusiva al seu celler fins l'any 2000, i semblaria que no es podia tenir-lo tot controlat, encara que en el cas de Romeo si ho tingués, com bé explica en Luis Gutiérrez. A més, després de confirmar que aquest 1996 era el primer vi comercialitzat per el celler, i mitjançant el descapsulat el suro certificava amb un segell que es tractava d'un vi de la Denominació d'Origen Qualificada de la Rioja. Porto el llevataps?

En el tast se'ns mostra una visual molt densa, amb un profund roig picota, on només se li aprecia un rivet lleugerament evolucionat, i la capa del qual es presenta de la forma més fosca possible. El seu nas mostra encara en primer pla fruita licorosa, una mica madura, deixant un fons lleugerament evolucionat recordant fustes nobles i cuir. Intens però com situant-se en dos dimensions. La seva boca em suggereix algun problema, ja que es mostra una mica desllaçat, deixant una textura una mica aigualida, amb acidesa, però sense edificar el seu pas. Semblés que la guarda no l'hagués afavorit gaire, ja que malgrat deixar un bon final, no excessivament prolongat, els posteriors tasts confirmen les males sensacions de la boca, encara que semblés que el problema no fos d'oxidació ni de mala conservació. Queda llavors com una experiència curiosa, sense més ni menys, una llàstima!.

Tastant els vins d'Henri Bonneau a Vila Viniteca

2009-04-27T11:11:00.009+02:00

Hi ha bodegues que han sentit l'alè favorable de la crítica i del consumidor il•lustrat des de fa temps, però l'escassetat de les seves produccions i la seva lògica dificultat comercial que llastimosament dificulten la seva popularització, relegant-les a un pla secundari de l'actualitat enològica. El mestre Henri Bonneau es podria situar en aquesta posició, capaç d'unir a Parkeristes i als seus detractors, que glossen les seves bondats sense cap rubor, puntualitzant des de dos prismes de vista qualitatiu tan allunyats. I és que els vins de Garnatxa del mestre Bonneau converteixen en noble aquesta tan injuriada (cada vegada menys) varietat de raïm mediterrània.

Fa poc, per a comprovar les bondats del celler el seu importador, Daniel Sarmiento del Cellers Orcella va impartir un tast, amb el suport tècnic de Vila Viniteca, on varem poder gaudir d'una àmplia panoràmica dels vins del celler, incloent una raresa, el Cuvée Spéciale 1998. Aquests van ser els meus breus apunts durant la mateixa.

VdT Les Rouliers 2003:

Lògica visual d'evolució garnatxera, més treballat que en anteriors ocasions. El seu nas es mostra amb un caràcter càlid, on els tons de garriga i la fruita negra es mostren sense molta intensitat, demostrant un caràcter evolucionat. La seva boca es presenta molt polida, amb la tanicitat bastant tamisada.

VdT Les Rouliers 2004:

Saborosament equilibrat servirien per definir a aquest VDT, presentant una major intensitat en tots els aspectes que Les Rouliers 2003. Matisos satisfactoris tant d'intensitat com en profunditat a nas i una boca molt viva i fruitosa, però de caràcter marcadament floral. Un vi digestiu.

Châteauneuf-du-Pape 2001:

Baixíssima capa, de nas matisadament floral, amb destalls de fruita licorosa. Un vi de complexitat, amb bona intensitat, on el caràcter es torna més terrós. En boca es percep la calidesa de l'any. Boca molt sensual en textura. Magnífic treball del mestre.

Châteauneuf-du-Pape Cuvée Marie Beurrier 2001:

Pas a pas anem guanyant en visuals més vives, brillants, però curiosament amb tonalitats de major oxidació. El seu nas es presenta molt madura, feta, amb el pebre negre en primer pla, destacant per la seva fruita vermella i el seu fons floral. Boca tànnica, però de textura no massiva ni densa, on predomina la frescor aportada per la seva acidesa. Deliciós sense recances.

Châteauneuf-du-Pape Cuvée Marie Beurrier 2000:

El que semblava un vi molt tancat des d’un inici, es torna en un vi que sembla no haver-li assegut bé el seu pas a l’ampolla, com bé apunta un assistent al tast amb la fruita aixafada, apagada i sense molta matèria. En boca si és equilibrat i no sembla mostrar cap contaminació derivada del TCA, però tampoc no sembla la nit i el dia respecte al seu nas. La posarem al costat de les ampolles que van passar al limbe dels justos.

Châteauneuf-du-Pape Réserve des Célestins 2001:

Quin color! Visual marronosament grana, de capa baixíssima. Reflex d'una any càlid, on la intensitat de la seva fruita moderadament confitada, s'entrellaça amb aromes de cuirs nobles, claus i llorer per la banda dels especiats i un fons de pedrenyal i terra, assimilant la tòfona negra en el seu buquet. La seva boca es mostra plena, amb la densitat ben mesurada. Pas vigorós i elegant, prolongant el seu final caudalía darrera caudalía. Un dels grans entre els grans vins del món.

Châteauneuf-du-Pape Réserve des Célestins 2000:

Segurament el més equilibrat de la vetllada, tant en nas, on la seva intensitat i profunditat destaquen sobre manera, com en la boca, la textura del qual es prolonga, situant-la en un plànol superior. Un vi que segurament mereixeria haver-se consumit en solitud (respecte a altres vins, no al personal present), però que sens dubte es situa a l'alçada de la fama del seu creador. Per rememorar durant anys.

Châteauneuf-du-Pape Cuvée Spéciale 1998:

Vi impossible, elaborat només en collites especials (l'última vegada que es va elaborar va ser amb la fruita de l'any 1990), amb 16% volum alcohòlic i bastant sucre residual. 2200 ampolles del que semblaria un intent d'elaborar un Vintage de Porto amb la Garnatxa sobremadura. Sinceritat en les seves aromes d'alta intensitat de fruita roca licorosa, cacau i tabac, deliciosament refrescat per la seva nitidesa. Boca portentosa per volum, taní sec i joc entre dolçor i amargor. Sincerament un vi que em va deixar descol•locat, i no sé si precisament positivament.

Una magnífica vetllada, sobretot pels Réserve des Célestins, malgrat que Daniel Combin, un dels responsables del celler no va poder assistir i complaure'ns amb els seus pensaments i filosofia, però la seva absència va ser suplerta pel Sr. Sarment.

Annex fotogràfic: Tast d'Henri Bonneau.

Sancerre Clos La Néore 2006 de Edmond Vatan

2009-04-26T19:56:00.004+02:00

L’enòfil sols ser un subjecte atent, inconformista i curiós, on el seu coneixement de la cultura enològica probe del boca a boca, emprant tots els mitjans possibles, ja sigui virtuals o com reals. Particularment intento estar al dia gràcies als mitjans que m’aporten les noves tecnologies, ja sigui utilitzant la informació obtinguda de webs especialitzades, newsletters de crítica internacional o consultant blocs (Podeu trobar els enllaços a la majoria d'ells a la columna de la dreta). Ara bé, la grandesa de la interrelació humana et permet, de vegades, obtenir fonts d'enriquiment en el coneixement que mai no hauries obtingut amb només els mitjans virtuals.

Això ve a col•lació de dues experiències que he viscut des del setembre amb un productor del qui amb prou feines tenia informació, només de sentides (molt bones, per cert), i que han suposat un descobriment tardà per la meva part. La primera vegada, durant una voràgine de menjar i vi, al Celler de Can Roca, on ens vàrem deixar orientar pel Pitu Roca. Entre tants vins, el bo d’en Josep ens va treure un Sancerre que alguns dels comensals ja havien provat en una anterior visita. Es tractava del Sancerre Clos de la Noiré 2005 del mestre Vatan. Etiqueta austera, ampolla borgonyona, suro de guarda i un contingut gloriosament equilibrat, que va resultar una verdadera revelació per a mi.

Doncs bé, motivat per l'experiència, vaig buscar tota la informació possible sobre Edmond Vatan i el seu Clos de la Noiré, i em vaig topar amb un magnífic article de John Gilman, de títol bastant premonitori "Edmond Vatan, The Henri Jayer of Sancerre", on en John ens explicava que el mestre Vatan porta jubilat des de l'any 2002, i ja que les seves dues filles no havien pogut continuar exercint la mestria del vigneron de Sancerre, el domaine es va vendre gran part de les seves vinyes situades a la comuna de Chavignol a un comerciant local de vins. Per sort, una hectàrea de la Clos la Néore va romandre a les mans d'en Edmond, i la llei francesa permetia als vignerons jubilats continuar produint un nombre limitat d'ampolles, el que converteix a aquestes microproduccions en veritables vins de culte (que poc m'agrada aquest mot).

Però comencem des del principi. L'any 1959 Edmond va agafar les regnes del negoci familiar i va iniciar una reestructuració de les vinyes de Sauvignon dins de la Clos la Néore. Aquesta vinya situada a la part inferior de Les Monts Damnés, dos noms a recordar dins de Sancerre, es veu plenament influïda per la mateixa capa calcària Kimmeridgian que afecta Chablis i això es percep als vins. Treball a la vinya buscant baixos rendiments i una composició geològica envejable, són rematades amb veremes tardanes, segons les condicions de l'any, intentant seguir el cicle lunar de mitjans d’octubre, aconseguint uns nivells de sucres i acideses ideals.

Vinificació tradicional, similar a l'estil dels cosins Cotat, emprant velles bótes (demi-muid) de fusta d'una edat considerable que els ha permès recobrir les seves parets amb capes i capes de cristalls de bitartrats potàssics, creant recipients neutres, ideals per a la maduració de la Sauvignon. També el mestre Vatan utilitza tancs d'acer inoxidable per a la criança, però tenen un considerable ús, i emprant alhora les bótes. Dos remuntats durant l'envelliment i embotellat amb la lluna de maig. No, no es tracta d'un viticultor biodinámico a l'ús. El seu treball es basa en l'experiència transmesa generació darrera generació i per l'observació del medi. El que diríem un viticultor dels d'abans.

Però tornem al comentari inicial, ja que em falta relatar la segona experiència d'encontre amb el Clos La Néore. Un diumenge "educant-nos" amb el docte Carles Orta, al seu ineludible i totalment recomanable Villa Más, juntament amb uns amics i ens va treure un vi blanc a cegues. Visual de groc palla, gairebé pàl•lida, jovial i preciosa. El seu nas netament mineral, amb els traços vegetals, que cabrien esperar en un Sancerre jove deliciosament entrellaçats amb els cítrics de la bergamota i la llima. La seva boca, plena i saborosa, entrava deliciosa, provocant una sensació de salivació, additiu, fent-se necessari el retastar, prolongat el seu final per una gloriosa estructura d'acidesa. Sense vacil•lar anàvem cantant el que crèiem que era, alguns amb menys fortuna (el meu cas) i la glòria del tast a cegues ens va mostrar la seva etiqueta. Molt gran! (Traduïble a l'ús amb uns 95 PF.)

Per desgràcia, trobar-se amb una ampolla d'en Edmond Vatan (no confondre amb l’André Vatan), tant del seu Clos la Noiré com del seu Sancerre Rouge és una tasca complicada, pel que si us trobeu en aquesta tessitura, no ho dubteu. A per ella. M’agraireu.

Omihi Hills Vineyard Selection Pinot Noir 2001 de Daniel Schuster

2009-04-25T00:35:00.004+02:00

Sóc força neòfit referent als vins procedents de les nostres antípodes però sempre que algú amb criteri em recomana un vi kiwie m'entra el cuc de la curiositat i m’hi llanço. Danny Schuster amb format enològica europea, va intentar transmetre els coneixements adquirits al seu celler del districte de Waipara, a la zona nord de Canterbury i ha resultat, amb el temps, ser el referent qualitatiu del país respecte a la Pinot Noir.

El celler creat l’any 1986 difereix un punt del model neozelandès d'indústria vinícola. A la vinya s'empra viticultura sensata, amb un matís de biodinamisme, altes densitats de plantació i falta d'irrigació, baixos rendiments i l’influencia d'un clima molt benigne. Segons en Jamie Goode, a Waipara gestionen 10 hectàrees mès de vinya de la veïna família Hull, on hi ha Pinot i Riesling, que s'uneix a les 6 hectàrees de Pinot als turons d'Omihi. A part tenen 10 hectàrees a Rakaia, on a la vinya Petrie, a més a més de Pinot, tenen Chardonnay.

En les bones collites es seleccionen les millors partides de Pinot Noir procedents dels turons d'Omihi, criant-les en bótes de roure durant uns 15 mesos, embotellat sense filtratge i al tast aquest vi presenta una visual viva i brillant, amb un lleuger rivet d'evolució, però de preciós vermell borgonyó. El seu nas es mostra nítid, net i directe, de caràcter marcadament fruitós, però no precisament artificiós, amb les fruites vermelles campant per tota la copa. Amb l'aireig es va percebent un buquet ben compactat, amb un punt de maduresa òptim, que fa almenys profà preguntar-se pels 14% d'alcohol que marca l'etiqueta i adonar-se que es punt d'alcohol només es percep d’una manera refrescant. A la boca és on denota el seu origen, més llaminer i fresc del que es podria esperar, però perfectament ajustat tant per acidesa com per textura. Plaer llargament recordat, perfecte per als que busquen un estadi superior per un monovarietal de Pinot Noir, 92 PF. Pres al Monvínic per 50 euros.

Dues versions de la mateixa interpretació de l'Aligoté

2009-04-24T12:27:00.004+02:00

A la Borgonya blanca no tot s'acaba amb la varietat Chardonnay. Existeixen peculiaritats geogràfiques com els Sauvignon Blanc de la septentrional zona de Saint-Bris, molt a prop de Chablis, o mutacions ampeològiques de la Pinot Blanc en els turons de Nuits, com els exemples d'Henri Gouges, o la reintroducció de la Melon de Bourgogne a Vézelay, que ens mostra major varietat tipològica del que a primera vista s’observa. A roda de la Chardonnay sempre s'ha situat l'Aligoté, un raïm injuriat, no precisament sense motiu, ja que la llei sempre ha permès alts rendiments, exceptuant Bouzeron, l'únic poble que produeix un Aligoté amb dret a distinció geogràfica pròpia. A la resta se’ls engloba dins de la denominació geogràfica Bourgogne Aligoté.

Pot estar en perill aquest raïm? Segurament no, pel seu caràcter històric dins de la regió, on el seu ús no és precisament residual, amb una mica més de 1600 hectàrees treballades, encara que queda molt a l’ombra de la omnipresent Chardonnay, cada vegada més utilitzada. A més a més, un bon amic, molt introduït al comerç del vi borgonyó em comentava que s'està donant un fenomen curiós. L'auge de la demanda de Champagne a nivell mundial ha implicat un efecte arrossegament respecte als altres escumosos i amb ell, a la demanda del Crémant de Bourgogne, l'escumós típic de la regió, on en la seva vinificació intervé, en part, aquesta varietat. Amb això, molt raïm que anava destinat a vinificar-se com a blanc sec, s'està emprant per a aquest vi mousseux.

Però no siguem negatius. Sens dubte, un bon nombre de productors de la Côte d'Or no estan per la tasca i mantenen excel•lent elaboracions d'un vi que, malgrat no considerar-se de guarda, manté unes envejable i refrescants sensacions cítriques. És curiós, hi ha anys en les que l'Aligoté aconsegueix envellir bé. El mític Pierre Ramonet va observar que el fruit de la verema del 1978 presentava unes genials característiques per a una evolució positiva dins de l’ampolla i va decidir embotellar unes quantes mágnums amb la idea de continuar veient la seva vida durant un bon nombre d'anys i fonts ben informades em confirmaven fa poc que encara segueixen en plena forma. Però bé, aquesta ha de ser una de les excepcions, ja que es sol categoritzar l'edat perfecta de consum d'un bon Aligoté entre l'any i els tres anys després de la collita. Doncs bé, avui m'agradaria parlar de dos dels Aligoté que se situarien al cim qualitatiu d'aquesta varietat. Dues interpretacions del mateix raïm de la mà de Lalou Bize-Leroy:

Bourgogne Aligoté Sous Chatelet 2001 de Domaine d'Auvenay:

De les poc menys de 4 hectàrees que posseeix el petit celler privat de Marcelle Bize-Leroy (coneguda des de fa molts anys com Lalou) a Saint-Romain, vora de Meursault, on la gran majoria d'elles vinyes hi ha Chardonnay i dues parcel•les de Mazis-Chambertin G.C. (0,26 ha.) i Bonnes Mares G.C. (0,26 ha.), posseeix una petita parcel•la (31 àrees) d'aquesta varietat en el municipi d'Auxey-Duresses, treballada barrejant viticultura biodinàmica i buscant baixíssims rendiments (17 hectolitres per hectàrees per a l'any 2001) que van tenir com a fruit tan sols 878 ampolles per a aquesta cuvée.

En tast la seva visual denota un treball amb les mares, on les proteïnes en suspensió deixen les seves traces i mostren una densitat gairebé oliosa, brillant i amb vivesa. Intens nas es barregen les notes de guix blanc i pipes de gira-sol torrades amb els cítrics de la llimona, mostrant una bona profunditat aromàtica, amb la concentració marcadament mineral. La seva boca es mostra madura, seca i secant, estructurada i amb bon nervi. Segurament dels millors Aligotés que hagi provat, 91 PF.

Bourgogne Aligoté 2006 de Domaine Leroy:

El domaine històric de la família Leroy posseeix en propietat una mica menys de 22 hectàrees de vinyes dins de la Côte d'Or, de les quals 2,57 hectàrees són d'aquest raïm, que des de la collita 2005 ha decidit comercialitzar-li-ho, i al costat del seu Corton Charlemagne (amb les seves 43 àrees d'aquest Grand Cru), passar a ser els seus dos únics blancs dins de la seva cartera de crus (Maison Leroy comercialitza en négoce més Borgonyes blancs de diferents crus). Viticultura biodinàmica des de 1988 i vinificacions similars per a ambdós domains, que van tenir com a fruit 7600 ampolles per a aquest any.

Caracteritzant-se per la seva visual groga en copa, amb destalls verdosos, dens en el moviment. El seu nas també denota un bon treball amb mares, substanciós i dens, amb les aromes cítriques en primer pla, però la pera madura darrere. Gran intensitat aromàtica, encara que es mostra una mica menys obert i complex en comparativa. La boca es mostra seca, vibrant, amb una entrada refrescant, encara que li penalitza una mica el seu final, un punt curt, malgrat mostrar molt bones maneres. Un altre gran Aligoté, amb vestit de luxe, inclòs ampolla amb lacre groc, 90 PF.

Ambdues bodegues són importades per Cuvée 3000, i el seu preu és concorde amb els preus que estilen aquests cellers, voltant els 40 euros. Com alternativa, malgrat estar allunyats del perfil d'aquests vins, altres Aligotés segons el meu parer interessants són els de Goisot i de Moor al districte de Chablis, els de Bruno Clavelier, Bernard Moreau o Michel Lafarge en la Côte d'Or, i a Bouzeron els de De Villaine i Paul Jacqueson, per esmentar-ne alguns i a preus mesurats, voltant els 8 i els 15 euros.

Visitant Álvaro Palacios

2009-04-23T11:50:00.004+02:00

És impressionant conèixer d'on neixen els grans vins, el paisatge que els influeix, la climatologia que els modela i la mà de l'home que els interpreta. Molt recentment vaig poder apreciar la magnitud d'aquesta equació visitant Gratallops al costat d'uns amics, acompanyats per Oriol Castells (el tercer home del celler) i saludar a en Joan Asens i el propi Álvaro.

Havíem quedat a les tres de la tarda davant el nou celler, obra de Jesús Manzanares, presumida, asèptica i pràctica, amb gairebé tots els sistemes de conducció emprats per gravetat, simplificant, l'enveja de qualsevol tècnic, encara que abans d'aprofundir a les instal•lacions havíem de descobrir el paisatge, la vinya, les arrels.

25 hectàrees de viticultura sensata (més un indeterminat nombre d'hectàrees controlades destinades a Les Terrasses) embocades a la biodinamisme, amb un equip de treball en vinya extensíssim, incloent uns quants cavalls i mules que llauren els costeruts costers. Una primera parada en el pendent dedicat al que serà el nou vi del celler, un vi comunal anomenat Gratallops. D'allà s’extreu un majoritari percentatge de Garnatxa, Carinyena i la resta, Cabernet, Syrah i una petita proporció de Merlot d'edat relativament jove per a aquest nou concepte de vi que els cellers de la zona han decidit vinificar, a imatge dels villages borgonyons. Una orientació entre sud-est i aquest, on la garbinada pica amb força la part superior i permet una òptima ventilació.

Agafem el 4x4, per un camí abrupte i ens endinsem a la Finca Dofí, on torna la Garnatxa, la Carinyena i la Cabernet. Boniques fileres de vinya creixen trencant els terrenys calcaris banyats en la llicorella, amb una assolellada orientació sud-est. Entre les vinyes apareixen oliveres, ametllers i pinedes.

Tornem direcció Gratallops, travessant el poble, i després de deixar a l'esquerra la moderna i impactant celler de Mas Igneus, ens sortim a una carretera impossible, on la pendent guanya inclinació. Estem anant cap a l'Ermita de Nostra Senyora de la Consolació. El cotxe frena i ens deixa en una corba. Darrera s'endevina un impressionant visió.

Aquí la llicorella es mostra més abrupta, més salvatge, més fragmentada, amb la perspectiva del Montsant al davant, serra de noble bellesa. La vinya, majoritàriament coberta de vella Garnatxa, fins al punt que a partir de l'any 2006 L'Ermita es vinificará en exclusiva amb aquesta garnatxa, deixant la vella Carinyena i la Cabernet de la part inferior per a altres menesters. La vinya es mostra dura, de pendent impossible, difícil, extremadament bella. Un paisatge que enganxaria fins i tot al major dels abstemis. Arrendada a Álvaro Palacios pel seu anterior propietari, qui li venia antigament el raïm a la família Torres, aquesta va ser adquirida l'any 1994.

Després de l'espectacle, més. Tornem al celler, on els dipòsits s'està acollint la tumultuosa de la collita 2008; pel que ens expliquen, una any molt prometedor, amb perfils molt estimulants. Aquí les tines de fermentació d'acer inoxidable i fusta, es combinen amb 8 dipòsits de ciment de diferents mides. Oriol ens comenta que cada vegada està guanyant major rellevància aquest tipus de sistema de fermentació, emprat de forma massiva antany i que va perdre el seu ús en favor de l'inoxidable. Un celler en plenes feines, on els sistemes de conducció aprofiten el CO2 resultant per emprar-los en altres feines necessàries. Després de diverses explicacions tècniques baixem a la preciosa sala de bótes, volta creada a imatge de l'interior d’una mitja bóta. Nobles fustes, amb un punt de torrat ajustat per no marcar en excés, intentant emprar segons es requereixi fustes de segon i tercer any. Aquí s'està criant la collita 2007. Un detall, algunes bótes presenten una inclinació que fa que el seu tap estigui a uns 45 graus del seu vèrtex horitzontal. El motiu, empren taps de fusta, fent-se necessari el contacte del vi amb la seva superfície per mantenir-se humit i hermètic. Malgrat que empren la silicona, consideren que la fusta és un element més natural amb què treballar.

Després d'ascendir la sala de tasts, gaudint d'una eloqüent imatge de Gratallops, amb el sol amagant-se a la nostra esquena i il•luminant amb una meravellosa llum les muntanyes, ens van donar a provar els vins del 2006:

Finca Dofí 2006:

Una mica marcada per la bóta, amb els torrats i els balsàmics mostrant-se en primer pla, la fruita resulta una mica emmascarada i la mineralidad encara no es percep integrada. Falta repòs en ampolla per acoblar-se, però a boca mostra una estructura i una rodonesa deliciosa, no percebent-se precisament desllaçat, al contrari, equilibrat i llarg. Li penalitza la seva joventut al nas, però la seva boca li presagia molt bona vida.

L'Ermita 2006:

L’assemblatge final va resultar ser exclusiu de la vella Garnatxa de la finca, i malgrat mostrar una tonalitat jovial, sembla que el seu caràcter ens remet a les Garnatxes més perfumades i florals. La criança es percep lògicament present, amb la vista posada a una llarga guarda, mostrant-se la fruita vermella una mica per sota, però el segell de la casa s'aprecia en la boca, on la seva senyera és la sedosidad i l’elegància del taní, del més aconseguit de la zona. Un vi negre monumental, que l'ampolla farà guanyar en profunditat.

Gratallops 2007:

El nou vi de poble, nascut de la idea de vinificar un reflex del caràcter del poble on, en la meva opinió s'aconsegueix, deixant de costat l'estil més elegant del celler, i percebent un caràcter més salvatge i rústic, abrupte com els paisatges de la comarca, però no mancat de qualitat i bondats. Una molt bona línia intermèdia entre Les Terrasses i el Finca Dofí.

Arribats fins aquí, havent-se fet tard i la nit guanyant terreny, ens acomiadem i després d'agrair l'esforç per part del celler, vam agafar el camí de tornada cap a Barcelona, amb la lluna com a única companyia.

Annex fotogràfic: Álvaro Palacios.

Postdata: Us deixo amb un il•lustratiu reportatge sobre la segona edició del Tast amb Llops que va tenir lloc durant el maig del 2008 en el mateix Gratallops i on s'endevina l'ambient de la comarca, vital i oberta:

Vouvray Clos du Bourg 1ère Trie 1971 de Domaine Huet

2009-04-22T18:56:00.001+02:00

El Domaine Huet, malgrat ser un dels involucrats en el moviment biodinàmic dins de la viticultura, amb el que significa això, ha resultat ser dels productors més consistents i regulars de tota la vall del Loire, i perquè no dir-ho, de la França vinícola. Com molt bé diu un bon amic meu, en Ricard S., a aquestes alçades, la qualitat i homogeneïtat del vins de Domaine Huet no ens haurien de sorprendre. Doncs no és així. Sempre aporten aquest plus de qualitat, de complexitat, de personalitat i plaer que els fa sobresortir invariablement a tots els tasts. No podria estar més d’acord.

Aquest Clos du Bourg té d'especial ser la primera selecció que es recapta de la Chenín (Pineau de la Loire) afectada per la forma més noble de la botritis, d'allà el sobrenom de 1ère trie, d'una de les millors anyades al Loire, segurament sol superades pel 1959, 1947, elaborades per Gaston Huet o 1929, de la mà d’en Víctor Huet. Actualment el celler és portada pel Nöel Pinguet, amb un brillant present i un futur a seguir.

Però entrem en matèria. Curiosament, en obrir l'ampolla, el tap va deixar anar un fluït blanc que es va quedar a la superfície del vi, vaig separar una copa per envinar, previ filtre de l’esmentada substància. Aquesta copa estava totalment afectada per alguna cosa que similar a un síntesi entre TCA (olor de suro) i madeirizació, el qual condemnada al vi a ser retornat a la botiga d’on provenia, Lavínia, que per aquell temps eren els seus importadors a Espanya (Actualment aquesta labor comercial a recaigut a Cacao Sampaka i La Ruta del Vino).

Però decidim donar-li una oportunitat al que quedava a dins l'ampolla i... Oh, sorpresa! Vi d'impressió, amb un nas molt profund, capaç de fer-li ombra a un gran Climens (Sauternes que pot arribar a fer ombra al mític Yquem, sent redundants en l'ús de les ombres). Mels, flors, botrytis, goma aràbiga i quantitat de descriptors que servidora de vostès es veu incapaç de reproduir. La boca es mostra vigorosa i poderosa, per estructura, amb un gran balanç entre dolçor i acidesa. Molt profund i persistent, 94-96 PF. Sens dubte un dels millors vins que he tingut el plaer de tastar.

Ho intentem de nou.

2009-04-21T19:15:00.000+02:00

Espero tenir més força en aquest nou intent de introduir una versió en català de PoLaKia

Què sigui del vostre grat.