Sessió amb l'Hermitage Blanc Chante-Alouette, sorpresa inclosa.

Encara que aquest tast va néixer amb la idea de veure com evolucionava un Hermitage blanc d'una sola parcel•la, en aquest cas Chante-Alouette, al llarg de cinc collites diferents, finalment es va percebre com una jornada de goig, on els vins van brillar a una gran alçària qualitativa. Però abans d'explicar-me sobre les característiques organolèptiques dels vins, uns breus sobre aquest vi de M. Chapoutier, que no la situaria al cim qualitatiu del mític turó del Roine nord, però sí dins d’un gran nivell, en la part mitja de la piràmide.

Aquest cru on només hi ha plantada Marsanne es localitza dalt del turó d'Hermitage, en un dels meandres del Roine, inclinant els seus pendents per sobre de Le Méal, d'exposició sud i els terres riques en loess, cobertes per argila blanquinosa. Lògicament la pendent del turó obliga a recollir els raïms a mà. Segurament la seva situació dins del turó no sigui la millor, tant per composició geològica com per pendent, però el resultat sol ser dels vins més consistents de l'AOC.

La vinificació s'inicia amb el premsatge del most, donant pas a una maceració en fred durant 24 hores, procedint a un adequat decantació de les partícules en suspensió. La fermentació, amb la temperatura controlada, es realitza en bótes, excepte un terç del most, que es fermenta en bótes noves de fusta i criant-les durant 12 mesos. I els vins se'ns van expressar així:

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1998:

Sembla que els 11 anys d'ampolla no li han donat tot el recorregut possible, constatant la seva austeritat i intensitat, que semblen indicar-nos que el seu moment encara no ha arribat. Malgrat anar millorant tant el seu nas com la boca jugant amb l'aireig de la copa, si disposeu d'alguna ampolla més, esperaria per gaudir-la més plenament. Igualment gran matèria en espera d'un millor moment.

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1997:

També situant-se en un plànol similar al 1998, segurament amb menor matèria que el seu germà menor. Nas de bona intensitat, on juga més la fruita groga que els melats. La seva boca també es mostra densa i llaminera, amb bon recorregut. Un final deliciós.

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1995:

Poderós, de visual bastant matisada en evolució. El seu nas es mostra ple, ampli, portentós, amb l'equilibri entre les notes de fum, ceres i especiats, que li dóna frescor i profunditat. Per intensitat, segurament el nas més atraient. La boca es mostra també molt plena i agradable, amb retronasal encara fruitós, fins i tot recordant la fruita vermella àcida, perdurant el seu final de manera deliciosa.

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1993:

Visual pujada, evolucionada, però no falta de brillantor. Magnífic nas melós, poderosament matisat pel punt d'evolució. Segurament el més fatigat dels vins, però no excessivament evolucionat en contrast, denotant un perfil de majors melats, fumat i, fins i tot lleugers acetaldehids no molt pronunciats, que aporten major profunditat que defecte. La boca es manté en frescor i densitat, fins i tot ens fa dubtar de si hi ha nexe d'unió entre nas i boca. Encara així, en el seu perfil, deliciós.

Hermitage Blanc Chante-Alouette 1990:

Menys evolucionat que el 1993, la seva profunditat aromàtica i potència ens fa divertir-nos a doll. Punts minerals, melats, fumats i oxidatius units en el buquet, complex i intens. Amb la boca de densitat matisada, de textura untuosa, però amb un nervi formidable. Segurament el més complex dels Chante-Alouette, mostrant un vigor deliciós i reconfirmant-nos les bones sensacions d'aquests Hermitage Blanc.

I finalment, la sorpresa del tast, rematada i contrapunt, era una ampolla del mestre Gérard Chave, que va aparèixer sobre la taula. El seu origen neix de la unió de les parcel•les de Les Roucoles, Peléat, Maison Blanche i L'Hermite, proporcionant un acoblament del 85% de Marsanne i la resta Roussanne.

Hermitage Blanc 1988 de J.L. Chave:

Sorpresos pel rei de la unió de parcel•les del turó d'Hermitage, ens trobem amb la mestria en el nas, on l'austeritat de la collita podria ser explicada per un intens fons iodat, destacant una fruita subtil i uns punts de salaó deliciosa. La boca, tant per densitat com per intensitat, equilibri i complexitat mostra la seva raça. Sens dubte un Hermitage Blanc de què es comença a gaudir, després d'una fase una mica anodina. Bé pel mestre.

I fins aquí la jam session.

Tastant els vins d'Henri Bonneau a Vila Viniteca

Hi ha bodegues que han sentit l'alè favorable de la crítica i del consumidor il•lustrat des de fa temps, però l'escassetat de les seves produccions i la seva lògica dificultat comercial que llastimosament dificulten la seva popularització, relegant-les a un pla secundari de l'actualitat enològica. El mestre Henri Bonneau es podria situar en aquesta posició, capaç d'unir a Parkeristes i als seus detractors, que glossen les seves bondats sense cap rubor, puntualitzant des de dos prismes de vista qualitatiu tan allunyats. I és que els vins de Garnatxa del mestre Bonneau converteixen en noble aquesta tan injuriada (cada vegada menys) varietat de raïm mediterrània.

Fa poc, per a comprovar les bondats del celler el seu importador, Daniel Sarmiento del Cellers Orcella va impartir un tast, amb el suport tècnic de Vila Viniteca, on varem poder gaudir d'una àmplia panoràmica dels vins del celler, incloent una raresa, el Cuvée Spéciale 1998. Aquests van ser els meus breus apunts durant la mateixa.

VdT Les Rouliers 2003:

Lògica visual d'evolució garnatxera, més treballat que en anteriors ocasions. El seu nas es mostra amb un caràcter càlid, on els tons de garriga i la fruita negra es mostren sense molta intensitat, demostrant un caràcter evolucionat. La seva boca es presenta molt polida, amb la tanicitat bastant tamisada.

VdT Les Rouliers 2004:

Saborosament equilibrat servirien per definir a aquest VDT, presentant una major intensitat en tots els aspectes que Les Rouliers 2003. Matisos satisfactoris tant d'intensitat com en profunditat a nas i una boca molt viva i fruitosa, però de caràcter marcadament floral. Un vi digestiu.

Châteauneuf-du-Pape 2001:

Baixíssima capa, de nas matisadament floral, amb destalls de fruita licorosa. Un vi de complexitat, amb bona intensitat, on el caràcter es torna més terrós. En boca es percep la calidesa de l'any. Boca molt sensual en textura. Magnífic treball del mestre.

Châteauneuf-du-Pape Cuvée Marie Beurrier 2001:

Pas a pas anem guanyant en visuals més vives, brillants, però curiosament amb tonalitats de major oxidació. El seu nas es presenta molt madura, feta, amb el pebre negre en primer pla, destacant per la seva fruita vermella i el seu fons floral. Boca tànnica, però de textura no massiva ni densa, on predomina la frescor aportada per la seva acidesa. Deliciós sense recances.

Châteauneuf-du-Pape Cuvée Marie Beurrier 2000:

El que semblava un vi molt tancat des d’un inici, es torna en un vi que sembla no haver-li assegut bé el seu pas a l’ampolla, com bé apunta un assistent al tast amb la fruita aixafada, apagada i sense molta matèria. En boca si és equilibrat i no sembla mostrar cap contaminació derivada del TCA, però tampoc no sembla la nit i el dia respecte al seu nas. La posarem al costat de les ampolles que van passar al limbe dels justos.

Châteauneuf-du-Pape Réserve des Célestins 2001:

Quin color! Visual marronosament grana, de capa baixíssima. Reflex d'una any càlid, on la intensitat de la seva fruita moderadament confitada, s'entrellaça amb aromes de cuirs nobles, claus i llorer per la banda dels especiats i un fons de pedrenyal i terra, assimilant la tòfona negra en el seu buquet. La seva boca es mostra plena, amb la densitat ben mesurada. Pas vigorós i elegant, prolongant el seu final caudalía darrera caudalía. Un dels grans entre els grans vins del món.

Châteauneuf-du-Pape Réserve des Célestins 2000:

Segurament el més equilibrat de la vetllada, tant en nas, on la seva intensitat i profunditat destaquen sobre manera, com en la boca, la textura del qual es prolonga, situant-la en un plànol superior. Un vi que segurament mereixeria haver-se consumit en solitud (respecte a altres vins, no al personal present), però que sens dubte es situa a l'alçada de la fama del seu creador. Per rememorar durant anys.

Châteauneuf-du-Pape Cuvée Spéciale 1998:

Vi impossible, elaborat només en collites especials (l'última vegada que es va elaborar va ser amb la fruita de l'any 1990), amb 16% volum alcohòlic i bastant sucre residual. 2200 ampolles del que semblaria un intent d'elaborar un Vintage de Porto amb la Garnatxa sobremadura. Sinceritat en les seves aromes d'alta intensitat de fruita roca licorosa, cacau i tabac, deliciosament refrescat per la seva nitidesa. Boca portentosa per volum, taní sec i joc entre dolçor i amargor. Sincerament un vi que em va deixar descol•locat, i no sé si precisament positivament.

Una magnífica vetllada, sobretot pels Réserve des Célestins, malgrat que Daniel Combin, un dels responsables del celler no va poder assistir i complaure'ns amb els seus pensaments i filosofia, però la seva absència va ser suplerta pel Sr. Sarment.

Annex fotogràfic: Tast d'Henri Bonneau.