Després de picar en dos dels més profunds exponents d'aquesta poble borgonyó em venia de gust retrobar-me amb un altre dels noms a tenir en compte i en aquestes setmanes (bé, gairebé mesos) he tingut la sort de gaudir de diferents ampolles d'aquest productor. Curiosament, com queda clar si s'indaga una miqueta a la xarxa, malgrat ser un dels més delineats interpretadors de vinyes de Chambolle i Gevrey, els Groffier tenen el seu celler a Morey, on no tenen cap Cru important, llevat d'unes fileres de vinyes que utilitzen per al seu Bourgogne Rouge, juntament amb una petita aportació de Pinot de Vougeot.

En realitat la seva cartera de crus es compon per vinyes a Chambolle, com Les Hauts-Doix, una parcel•la d'una hectàrea propera a Les Amoureuses, aquesta mític parcel•la de la que els Groffiers posseeixen també 1,07 hectàrees (és el propietari amb major porció de les 5,40 hectàrees que mesura aquest 1er Cru) i del qual donàvem fa poc amb uns amics bona compta d'un estratosfèric 2002, Les Sentiers del que avui us escric i les 97 àrees del Grand Cru Bonnes-Mares. I de Gevrey, el seu village amb les seves 0,90 ha. de vinyes comunals i unes 0,45 hectàrees de Chambertin-Clos de Bèze, un altre nom mític de Grand Cru. Poques vinyes però molt grans noms de Crus, a més amb plantes d'edats ja madures en la majoria dels casos. Més dades a tenir en compte són que posseeix un ventall dins de Chambolle de vinyes, com Les Hauts-Doix i Les Amoureuses, que es troben a la vora de Musigny, al sud del poble, la versió més seductora de la Borgonya, i Les Sentiers i Bonnes Mares, més tocant a Morey al nord del poble, que els permet interpretacions més estructurades, sense perdre l'estil Groffier.

Malgrat que els Groffier ja tenien antecedents com productors, aquestes parceles van ser adquirides pel Jules Groffier (1898-1974) comprant Bonnes-Mares, Amoureuses i Hauts-Doix l’any 1933 al negociant Peloux, i l'any 1953 va adquirir la parcel•la de Clos de Bèze a un altre antic negociant, de nom Gauvin. Després del pas dels anys, i amb les lògiques segmentació hereditàries de les vinyes l'actual Domaine Robert Groffier, portat pel seu fill Serge Groffier, va veure reduïda la seva extensió de terres a les seves actuals 8 hectàrees.

Serge i els seus mantenen l'esperit d'en Robert mitjançant una metòdica elaboració, recepta de la qual, explica Clives Coates, es tradueix en l'ús d'un terç de fruita sense desrapar i vinificada, prèvia maceració en fred durant 5 dies, amb fermentacions vora els 30 graus Celsius. Les seves criances no solen abusar de la fusta nova, i s'adapten a cada una de les vinyes segons conveniència. Pel que sembla, on millor mostra la seva mestratge aquest domaine és en el anys freds, tal com em comentava el Carles Orta, malgrat que en alguna ocasió he pogut gaudir molt amb algun Les Amoureuses 1997.

La parcel•la de Les Sentiers, amb les seves 1,04 hectàrees de Pinot Noir, va ser adquirida després de la Segona Guerra Mundial pels Groffiers, i aquest 2004 es troba en un moment de consum molt agradable, encara amb les traces fruitoses primàries una mica marcades, però amb un fons entre les reminiscències terroses i especiats molt lleugers que li donen una profunditat destacable, acompanyada per la seva, ja de per si persistent, intensitat. Segurament no mostri tota la grandesa ni estructura dels seus germans més grans, però es converteix en una magnífica mostra del Chambolle més terrós, segurament menys delicat que els altres vins de Groffier que procedeixen d'aquesta comuna de la Côte de Nuits, encara que aromàticament agrada i es gaudeix. Interessats, podreu trobar els vins del celler a La Part dels Àngels barcelonina.

Hi ha ocasions a la vida on el millor que es pot fer és escoltar, aprendre i divertir-se; i més quan un professional com Josep Roca s'obre i ens permet conèixer-lo una miqueta millor, amb el vi com vehicle de transmissió de sensacions i sentiments.

Aquesta va ser la premissa que es va donar en el Monvínic barceloní una tarda de juny, on va tenir lloc aquesta experiència, molt més allà del tast sensorial, on les finestres del cor del mitjà dels Roca ens van mostrar un univers de sensibilitat, senyalant la perfecció de la imperfecció.

Els qui ja hagin visitat el nou Celler de Can Roca, coneixen les cinc grans zones o varietats que han influït en Pitu amb major força i a les quals els dedica un espai concret, harmonitzat amb la música i les textures tàctils. Una selecció no excloent, on segurament van haver absències no desitjades però on no es pot entendre la seva reflexió vital sense elles. Per aquest motiu la selecció adquireix un caire molt més personal, sense fissures ni estridències.

1er bloc: Champagne

Zona extrema, de climatologia complexa i terres molt especials. Amb la idea del joc entre vi blanc i el vi negre es van servir Salon Le Mesnil 1996, representant de la puresa dels Blancs de Blancs, de jocs cítrics propis d'aquestes terres i els apunts cremosos de la Chardonnay i un Vieille Vigne Les Crayères de Egly-Ouriet, el Pinot Noir per antonomàsia del mestre Francis Egly, arrelat en la vinositat d'aquesta bella parcel•la d'Ambonnay. Un joc entre un millésimé de la més noble zona de Le Mesnil i una barreja d'anys d'un petit productor, on la puresa del Salon rep un contrapunt madur amb el Blanc de Noirs. No es tractava d’una batalla, era una combinació guanyadora.

2n bloc: Riesling

L'Alfa i l'Omega com varietal. Aquí es pot iniciar la passió pel vi, però també ser el punt final de comprensió d'aquest món apassionant. Com mostra per poder aprofundir en l'univers de la mineralidad pissarrosa un Scharzhofberger Riesling Spätlese 2005 d'Egon Müller, escollint aquest Spätlese del turó màgic com millor exponent de la pissarra grisa degradada, marca de la casa. Un vi vibrant, encertat i directe.

De la quinta essència del Spätlese a un vi únic, elaborat per la mà més fiable de l'Alemanya vinícola. Mitges ampolles de carretons de frescor confit de gel per a aquest Oberhäuser Brücke Riesling Eiswein 2002 d'en Helmut Dönnhoff, de la bota 19, aquella que mai provà en Robert Parker. Un plaer per als sentits, hedonista i únic.

3 er bloc: Borgonya

D'aquesta terra de camperols cellerers li impacta en el seu descobriment i li fan replantejar-te les teves conviccions més arrelades. I del poble més borgonyó de la Borgonya, Chambolle, plena ebullició de vinyes, les seves dues interpretacions més intenses, la força al Bonnes Mares GC 2006 i l'elegància i subtilesa de la mà del Musigny GC 2006, ambdós de Freddy Mugnier, un personatge introvertit però preciosista en el seu treball. Ambdós vins evocaven bucòliques imatges i textures, malgrat el curt de la seva edat. Experiència sublimment insuperable sí que no fos per un as que es va treure Pitu de la màniga.

Mentre en Josep ens va parlant dels vins, ens il•lustra amb una presentació multimèdia on s'entrellacen imatges de vinyes, bodegues i cellerers, vídeos i músiques que il•lustraven cada un dels blocs. I mentre ens induíem en els camps sedosos del Musigny, en Pitu llançava el vídeo d'una experiència produïda pel canal Arte francès, on s'aliava un solo de violí amb el Musigny. La música i el vi s'entremesclen en harmonia, mentre passen els segons de l'enregistrament. Quina és la nostra sorpresa quan en perfecta sincronia apareix físicament el violinista i remata increccento aquest moment memorable. En aquell moment només es pot aplaudir.

4t bloc: Priorat

L'any 1993 en Pitu va quedar tocat per les terres prioratines i la duresa de la llicorella es va gravar amb força en la seva ànima. Aquesta bellesa dels vins del sud tocat per un paisatge. Així de senzill, superant la força del terròs, es tornen en vins de paisatge. De dos personatges com René Barbier amb el seu Clos Mogador 2004 i Lluís Llach amb el seu Vall Llach 2004, dues maneres d'entendre el Priorat, dues filosofies, segurament no seran ni les millors ni les pitjors interpretacions d'aquesta terra tocada per la serra del Montsant, però sí que seran les més emotives. Joc entre fruita sobre madura i pedra, tocades pel sol de la Mediterrània.

5è bloc: Xerès

La infantesa de mestissatge en un barri gironí complementat per la migració andalusa dels anys 60 van fer a en Pitu estimar un dels signes d'identitat de l'Andalusia vinícola, vins únics al món, els arcans del qual s'escriuen en un idioma propi i la seva força neix de terres extrems d'albarizas blanques, jugant amb el clima atlàntic i el vel de flor com a mare, on l'estadi de la concentració es barreja amb l'oxidació en la seva vellesa més madura. Els vins més salins que trobem al planeta. La Bota de Palo Cortado Bota Punto Nº6 de l'Equipo Navazos, amb la seva escassíssima producció i el monumental Amontillado Coliseo de Valdespino colpegen les nostres retronasals mentre la banda sonor emesa a través de la mestria de Miguel Poveda, una altra mostra de mestissatge cultural d'ambdós pobles, servits pels versos de la boca-seca de Narcís Comadira inundant la sala. Vins complexos, intensos, no extensos de dificultat que superen llindars perceptius i ens transporten a les sagristies més profundes de les catedrals del vi.



Cos, ànima i homenatge:

Aquest últim, un dels moments més emocionants de la vetllada, on en Pitu va reconèixer des del cor la seva admiració més sentida pels creadors de vins, i alhora va voler realitzar un emotiu homenatge a una de les figures que millor exemplificaven el viticultor compromès amb els seus vins i la seva terra com era el malaguanyat Didier Dagueneau. En Pitu ens va llegir una missiva que va escriure la nit posterior al tràgic accident, dirigida a un amic i com petita ressenya per a un obituari mental. Se'ns va encongir la ànima i més acompanyat del Pur-Sang 2005 d’en Didier, que es va mostrar de la manera més altiva i herbàcia que li recordi. Profunditat mineral i amb els característics accents vegetals de la fulla de figuera i tomaquera dels vins d'en Didier.

Finalment, com senyal d'identitat i final de festa, en Pitu va voler deixar patent el seu vessant més físic i el seu vessant més espiritual amb un joc de caràcters per definir-se en cos i ànima, a través de dos vins. El corpori definit per l'eclèctic, tecnològic, la puresa aromàtica, dolçor tàctil, l'emoció, el futur, la racionalitat i la sensatesa de l'Harlan Estate 2002 i l'ànima a través de la tradició, la rusticitat, la brillant imperfecció, la salinitat tàctil, el passat tocant les arrels i la poesia del Champagne Substance de Anselme Selosse.

La rematada final per a una formidable experiència que definitivament ens va permetre conèixer millor aquest gran professional, auto definit cambrer de vins, que és en Josep Roca i Fontané. Ja tenia tots els nostres respectes i admiració. Serveixi aquest article com a mostra de gratitud.

1910, mentre a Espanya Alfonso XIII encomana a José Canalejas, del Partit Liberal, la presidència del Consell de Ministres, Jacques Cousteau emergia de les profunditats del ventre de la seva mare. Entretant León Walras, un dels pares de la teoria economia de l'equilibri general, moria a Suïssa. També s'apagaven les espelmes de les arts dels mestres Twain i Tolstói. Mèxic es revolucionava, mentre el Japó imperialista s'annexionava Corea i als carrers de Portugal bufaven aires republicans, que acabaven amb la monarquia dels Braganza-Wettin, relegant a Manuel II a l'exili a Anglaterra.

Mentrestant pel firmament un cos celest solcava els cels una nit d'abril. Es tractava del Cometa Halley, aquell que va tornar passar l'any 1986 i ens il•luminà els ulls de els que el vàrem gaudir. Pocs dies després, el mateix abril de 1910 la Terra va traspassar les traces de l'estela de la seva cua, provocant un magnífic espectacle als cels. Un fet que va marcar l'any, aquell mateix any 1910 que indicava una ampolla decantada, a la espera de ser gaudida.

D'una petita illa al mig de l'Atlàntic, de nom mític pels amants del vi, Madeira va néixer el raïm Sercial que es va vinificar d'aquesta forma tan especial que li confereix el mètode canteiro de criança, que durant 20 anys de maduració els dóna a aquests vins fortificats les propietats ideals per a una vida tan prolongada. I que noranta-nou anys després el seu tast ens trasllada a aquell 1910 on van esdevenir milers d'actes i fets de la humanitat, entre algun d'ells els anteriorment esmentats, remarcats pel vitalisme historiogràfic de qui té l'oportunitat de provar un supervivent d'aquelles dates, com de qui gaudeix d'antigues fotografies o llibres que ens il•lustraven dels esdeveniment sorgits durant aquell any.

Però, què ens diu aquesta ampolla, a part de traslladar-nos en el temps? Comercialitzat per la casa Barbeito, bé podria ser que aquesta Sercial procedís de les vinyes del Jardim da Serra, però el fet que el celler no es fundés fins l’any 1948 i la dificultat d'identificar els proveïdors a qui se’ls va comprar el raïm, dificulten el donar origen al most. No obstant això en tast, la seva visual fosca entre el vermell cirera i l'ambre, amb tonalitats caobes denoten que som davant d'un vi amb solera, però vital. Molt net, que malgrat la seva edat, presenta una concentració de dipòsits que permet una fàcil decantació. El seu nas, caracteritzat per la seva estirp més seca, similar a la dels Olorosos de Xerès menys llaminers, presenta un buquet de matisos entrellaçant les caobes més nobles amb els fruits secs més selectes, el fons caramel•litzat marcant el conjunt i amb l'elegància i l’intensitat per senyera. La seva boca mostra el nervi desmesuradament refresca i que prolonga el plaer de les seves aromes i sabors. Textura i densitat matisades, sense estridències embafadores. I el seu final, portentós, segurament mostrant un dels retronasals més intensos que recordi, només superat pels que fan eclosió en gaudir dels Amontillats de Sanlúcar de Barrameda, donant confiança al que escriu aquestes línees, sense risc d'equivocar-se, que aquest vi estaria en magnífiques condicions al nou adveniment del cometa, per allà l'any 2061.

Pels necessitats d’eternitat en un vi, Madeira és el seu regne.

Qui podia resistir-se? Rebut el newsletter de Monvínic, vaig llegir amb fruïció que estaven preparant una vertical d'un dels millors Albariños, el Selección de Añada del Pazo de Señoráns des de l'any 2004 fins al 1997, ni més ni menys que dirigida per Marisol Bueno, propietària al costat del seu marit Javier Mareque de la bodega, i poc menys que segons tard en apuntar-me.

Un goig de poder xerrar amb la Marisol, juntament amb els seus vins, els qual tenen el seu origen en la compra de la finca de Vilanoviña l'any 1979, per part del matrimoni liberal (ella era professora de biologia i ell metge) que decideixen establir-se en plena vall del Salnés, dins d’un ambient rural, produint kiwis i vi.

Però la Marisol no va tenir simplement la visió d'un projecte individual i familiar, sinó que la seva tenacitat la va portar a pensar en una empresa de major profunditat, la influència de la qual inclogués tota la comarca, impulsant el vi d'Albariño. Aquest esforç s'explica amb 21 anys de presidència dins del Consello Regulador do Viño Rías Baixas, que van veure recompensat el seu treball amb l'aprovació de la Denominació d'Origen l'any 1988, nascuda de l'anterior Denominació específica Albariño que datava de l'any 1980.

Denominació d'Origen Rías Baixas:

És increïble conèixer les xifres d'aquesta Denominació d'Origen, el marc de plantació del qual es configurava originalment en tres subzones, formades per les parròquies del Val do Salnés, Comtat de Tea i O Rosal, ampliant-se l’any 1996 amb la subzona de Soutomaior i finalment l’any 2000, amb la subzona de Ribeira do Ulla. Una D.O. que l'any 2008 presentava les xifres de 6577 viticultors, que es repartien 3646 hectàrees, reflex del mes pur minifundisme gallec. El nombre de cellers ha anat augmentant de forma exponencial, creixent de les 14 inicials l'any 1988, fins a les 201 vint anys després.

La Marisol, com bona ex càrrec representativa, ens introdueix al món Albariño amb una visió molt maternal de la Denominació, que encara transpira un aire jove, encara que amb el camí ja molt recorregut, però situant-se un esglaó per sota de la maduresa, només amb una marca per demostrar dins del mercat mundial del vi, la capacitat longeva de l'Albariño. I amb la premissa de comprovar-ho que ens trobàvem, però abans, uns breus sobre el celler.


Pazo de Señoráns:

Un celler que presenta com signes d'identitat la modernitat i l'asèpsia, i les 12,5 hectàrees de les vinyes pròpies (que no són en el 100% de producció) es veuen completades amb el fruit de 180 proveïdors de raïm, a qui se'ls encamina en la recerca en uns criteris qualitatius determinats.

Vinyes emparrades i en espatlleres, monovarietals d'Albariño de terres franc-sorrencs granítics, vinificat per l’Ana Quintela en acer d'inoxidable, amb l'excepció d'un nou vi, el Sol de Señorans 2006, fermentat en inoxidable i criat amb les seves mares dins de bótes de roure caucàsic i francès de 500 litres. El Pazo de Señoráns bàsic es cria en inoxidable, similar al Selección de Añadas, però amb la diferència que el SA es manté durant uns 34 mesos de mitjana, amb les seves mares, i sense realitzar la maloláctica. Però entrem en el tast:

Sol de Señoráns 2006:

El nou vi del celler, del que s'han produit 6000 ampolles les quals no procedeixen de raïms seleccionats, però que s'han tractat amb el major dels mims, es presenta una mica cohibit, amb sensacions marcades de pipes de gira-sol al costat de flors blanques i fruita groga d'os. Intensitat aromàtica mitjana. La boca presenta menys volum que els seus germans, aparentment rebaixat de densitat per la criança. Francament, un vi que no m'atrapa ja que no és el perfil que busco dins un Albariño de qualitat, encara que segur que tindrà un mercat, el mateix que motiva la inundació del mercat de blancs fermentats en bótes.

Pazo de Señoráns 2008:

Intensíssim i aromàtic, aquest Señoráns 2008 exhibeix una franquesa i direcció aromàtica esplèndida. Mai no seré gaire bon pitonis per determinar la seva possible evolució, però segurament compraré més ampolles per veure la seva evolució. Això sí, ara mateix és genial.

Pazo de Señoráns 2007:

El contrast, tant en el visual com en l'aromàtic, amb el seu germà del 2008 és extrem. Bastant cohibit, denotant un treball amb les mares més marcat. L'ampolla en qüestió no semblava mostrar la seva millor versió d’aquest Albariño.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2003 Màgnum:

Obert per error, ja que el celler va dir que enviava un genèric 2003 embotellat en format de Selección de Añada per error i va resultar ser certament un SA. Una maldat, em va agradar molt més l'ampolla de 75 cl. que la de litre i mig. Però d'ella, ja aprofundeixo una mica més en la tanda següent.



Pazo de Señoráns Selección de Añada 2004:

Visual una mica pujada, amb una molt bona densitat i lleugera presència de carbònic a la copa. El seu nas està molt marcat per les mares, deixant traces de llevat i pipes de gira-sol. És curiós, el més profà es podria preguntar-se si havien traces de criança en roure, sobretot perquè la frescor de la fruita groga que es veia amagada. La seva boca mostrava molt bones sensacions, un tant salvatge per acidesa i amb la necessitat d'assentar-se a l’ampolla.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2003:

Bona visual, densitat i untuositat, net i brillant. El seu nas es mostra bastant equilibrat malgrat ser de la collita de la canícula, on les notes de la criança queda matisada per la fruita groga més madura. La boca es mostra una mica més curta en acidesa, perfilant un caràcter més amarg en les sensacions bucals i en la retronasal. Encara així, molta calidesa, però també molta qualitat.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2002:

Intensitat sense matisos, on la fruita groga i la menta s'entrellaça amb les aromes de la seva estada prolongada en dipòsit, representada pels brioixos. La boca mostra molt bona textura, deliciós i fresc, però amb menor recorregut que el SA 2000, que es podria assimilar en perfil, similar per la frescor de la collita. Està evolucionant de meravella.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2001:

La casa sembla mantenir uns paràmetres qualitatius molt homogenis, fregant un gran nivell. Però entenguis l'ús del terme d'homogeneïtat, no per aparentar l'estandardització dels vins, sinó més aviat, per la capacitat de través de diferents anys, amb perfils climàtics tan diferenciats, interpretar les seves característiques i poder traslladar-les al vi de forma perfecta i això es percep amb aquest SA 2001. Madur, gras i de signe marcadament càlid, amb bona evolució, segurament quedant una mica per sota dels seus homònims, però mostrant una gran qualitat.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2000:

Segurament el més mineral dels Selección de Añada, entenent-se mineral per aquest caràcter que s’influeix dels aromes de fum i talc, amb una fruita gairebé cítrica com component fruitós. Frescor i acidesa, llaminer i de densitat, tot unificat en perfecte equilibri. Qui tingués una ampolla per veure la seva evolució!

Pazo de Señoráns Selección de Añada 1999:

Què gran! Visual de bona evolució, amb brillantor. La seva intensitat nasal denota el seu vigor, on els amelats i els florals s'agafen de la mà, deliciosament codonyats, amb equilibri i intensitat. Un gran blanc, sens dubte, on la boca presenta frescor i amplada, de caràcter àcid i alhora, de textura densa. Bon nervi encara, que em permet suposar que encara presenta qualitats per evolucionar positivament dins l’ampolla. Als posseïdors d'un exemplar, enhorabona.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 1997:

Es van servir dues ampolles, de les quals un dels vins estava totalment amontillat, i l'altra es va mostrar fatigat amb l'oxigenació, deixant una sensació de què el seu moment ja va passar. El primer any del Selección de Añada es va elaborar l’any 1995, però el celler disposa de molt poques mostres, dificultant l’experimentació amb aquella collita i veure la seva evolució amb major facilitat. Però nosaltres ja teníem clar l'evidència de les grans sensacions transmeses pels Selección de Añada 2000 i 1999, que a la fi van ser els vins que van agradar més als participants, pel que no es va fer necessari que aquest 1997 brillés per reconfirmar-se la evidencia de que el Selección de Añada evoluciona de manera deliciosa.

Aquestes varen ser les sensacions que em va transmetre la vetllada, i el de menys que puc fer es transmetre la meva enhorabona al celler, perquè el seu treball és magnífic. I seguir així per molts d’anys.

Annex fotogràfic: Tast de Pazo de Señoráns.

Un dia plujós pels carrers de Barcelona, esperant uns amics, vaig entrar dins d'una botiga de vins per fer temps. No és que tingués moltes ganes de sortir d'allà amb una ampolla, ja que la selecció semblava feta pels amants dels "The very best of", però com a alternativa a no mullar-me, qualsevol excusa era bona i em vaig passar una bona estona mirant etiquetes. Una d'elles em cridava poderosament l'atenció, es tractava de La Cueva del Contador 1996, una ampolla que relacionava amb el bo d’en Benjamí Romeo, però per cap lloc de l'etiqueta no se’l nombrava. És més, l'ampolla bordelesa, esvelta ella, no presentava contraetiqueta, ni a l'etiqueta s’indicava ni regió, ni grau alcohòlic, ni país, només La Cueva del Contador 1996. 1996? Recordava que Benjamín havia deixat Artadi per l'any 2000 i que el primer Contador s'havia elaborat després de la collita de 1999, sent el que resava l'etiqueta curiós.

Ja que l'ampolla no superava els 30 euros vaig decidir emportar-me-la i comprovar si les poques dades que tenia em podien aclarir alguna cosa i ja de passada provar un Rioja (almenys es suposava) de nova generació amb uns quants anys de guarda, amb el record d’una ampolla de Cirsión 1998 a la memòria i que es va mostrar meravellosament madurada.

Els inicis mai són senzills i més quan el teu treball a Artadi s'entrellaça amb el teu projecte personal, i això és el que li va succeir a Benjamí Romeo, com comentava abans, que no es va dedicar en exclusiva a la seva bodega fins l'any 2000, i semblaria que no es podia tenir-lo tot controlat, encara que en el cas de Romeo si ho tingués, com bé explica en Luis Gutiérrez. A més, després de confirmar que aquest 1996 era el primer vi comercialitzat per la bodega, i mitjançant el descapsulat el suro certificava amb un segell que es tractava d'un vi de la Denominació d'Origen Qualificada de la Rioja. Porto el llevataps?

En el tast se'ns mostra una visual molt densa, amb un profund roig picota, on només se li aprecia un rivet lleugerament evolucionat, i la capa del qual es presenta de la forma més fosca possible. El seu nas mostra encara en primer pla fruita licorosa, una mica madura, deixant un fons lleugerament evolucionat recordant fustes nobles i cuir. Intens però com situant-se en dos dimensions. La seva boca em suggereix algun problema, ja que es mostra una mica desllaçat, deixant una textura una mica aigualida, amb acidesa, però sense edificar el seu pas. Semblés que la guarda no l'hagués afavorit gaire, ja que malgrat deixar un bon final, no excessivament prolongat, els posteriors tasts confirmen les males sensacions de la boca, encara que semblés que el problema no fos d'oxidació ni de mala conservació. Queda llavors com una experiència curiosa, sense més ni menys, una llàstima!.

Hi ha bodegues que han sentit l'alè favorable de la crítica i del consumidor il•lustrat des de fa temps, però l'escassetat de les seves produccions i la seva lògica dificultat comercial que llastimosament dificulten la seva popularització, relegant-les a un pla secundari de l'actualitat enològica. El mestre Henri Bonneau es podria situar en aquesta posició, capaç d'unir a Parkeristes i als seus detractors, que glossen les seves bondats sense cap rubor, puntualitzant des de dos prismes de vista qualitatiu tan allunyats. I és que els vins de Garnatxa del mestre Bonneau converteixen en noble aquesta tan injuriada (cada vegada menys) varietat de raïm mediterrània.

Fa poc, per a comprovar les bondats de la bodega el seu importador, Daniel Sarmiento del Cellers Orcella va impartir un tast, amb el suport tècnic de Vila Viniteca, on varem poder gaudir d'una àmplia panoràmica dels vins del celler, incloent una raresa, el Cuvée Spéciale 1998. Aquests van ser els meus breus apunts durant la mateixa.

VdT Les Rouliers 2003:

Lògica visual d'evolució garnatxera, més treballat que en anteriors ocasions. El seu nas es mostra amb un caràcter càlid, on els tons de garriga i la fruita negra es mostren sense molta intensitat, demostrant un caràcter evolucionat. La seva boca es presenta molt polida, amb la tanicitat bastant tamisada.

VdT Les Rouliers 2004:

Saborosament equilibrat servirien per definir a aquest VDT, presentant una major intensitat en tots els aspectes que Les Rouliers 2003. Matisos satisfactoris tant d'intensitat com en profunditat a nas i una boca molt viva i fruitosa, però de caràcter marcadament floral. Un vi digestiu.

Châteauneuf-du-Pape 2001:

Baixíssima capa, de nas matisadament floral, amb destalls de fruita licorosa. Un vi de complexitat, amb bona intensitat, on el caràcter es torna més terrós. En boca es percep la calidesa de l'any. Boca molt sensual en textura. Magnífic treball del mestre.

Châteauneuf-du-Pape Cuvée Marie Beurrier 2001:

Pas a pas anem guanyant en visuals més vives, brillants, però curiosament amb tonalitats de major oxidació. El seu nas es presenta molt madura, feta, amb el pebre negre en primer pla, destacant per la seva fruita vermella i el seu fons floral. Boca tànnica, però de textura no massiva ni densa, on predomina la frescor aportada per la seva acidesa. Deliciós sense recances.

Châteauneuf-du-Pape Cuvée Marie Beurrier 2000:

El que semblava un vi molt tancat des d’un inici, es torna en un vi que sembla no haver-li assegut bé el seu pas a l’ampolla, com bé apunta un assistent al tast amb la fruita aixafada, apagada i sense molta matèria. En boca si és equilibrat i no sembla mostrar cap contaminació derivada del TCA, però tampoc no sembla la nit i el dia respecte al seu nas. La posarem al costat de les ampolles que van passar al limbe dels justos.

Châteauneuf-du-Pape Réserve des Célestins 2001:

Quin color! Visual marronosament grana, de capa baixíssima. Reflex d'una any càlid, on la intensitat de la seva fruita moderadament confitada, s'entrellaça amb aromes de cuirs nobles, claus i llorer per la banda dels especiats i un fons de pedrenyal i terra, assimilant la tòfona negra en el seu buquet. La seva boca es mostra plena, amb la densitat ben mesurada. Pas vigorós i elegant, prolongant el seu final caudalía darrera caudalía. Un dels grans entre els grans vins del món.

Châteauneuf-du-Pape Réserve des Célestins 2000:

Segurament el més equilibrat de la vetllada, tant en nas, on la seva intensitat i profunditat destaquen sobre manera, com en la boca, la textura del qual es prolonga, situant-la en un plànol superior. Un vi que segurament mereixeria haver-se consumit en solitud (respecte a altres vins, no al personal present), però que sens dubte es situa a l'alçada de la fama del seu creador. Per rememorar durant anys.

Châteauneuf-du-Pape Cuvée Spéciale 1998:

Vi impossible, elaborat només en collites especials (l'última vegada que es va elaborar va ser amb la fruita de l'any 1990), amb 16% volum alcohòlic i bastant sucre residual. 2200 ampolles del que semblaria un intent d'elaborar un Vintage de Porto amb la Garnatxa sobremadura. Sinceritat en les seves aromes d'alta intensitat de fruita roca licorosa, cacau i tabac, deliciosament refrescat per la seva nitidesa. Boca portentosa per volum, taní sec i joc entre dolçor i amargor. Sincerament un vi que em va deixar descol•locat, i no sé si precisament positivament.

Una magnífica vetllada, sobretot pels Réserve des Célestins, malgrat que Daniel Combin, un dels responsables del celler no va poder assistir i complaure'ns amb els seus pensaments i filosofia, però la seva absència va ser suplerta pel Sr. Sarment.

Annex fotogràfic: Tast d'Henri Bonneau.