Encara que aquest tast va néixer amb la idea de veure com evolucionava un Hermitage blanc d'una sola parcel•la, en aquest cas Chante-Alouette, al llarg de cinc collites diferents, finalment es va percebre com una jornada de goig, on els vins van brillar a una gran alçària qualitativa. Però abans d'explicar-me sobre les característiques organolèptiques dels vins, uns breus sobre aquest vi de M. Chapoutier, que no la situaria al cim qualitatiu del mític turó del Roine nord, però sí dins d’un gran nivell, en la part mitja de la piràmide.
Aquest cru on només hi ha plantada Marsanne es localitza dalt del turó d'Hermitage, en un dels meandres del Roine, inclinant els seus pendents per sobre de Le Méal, d'exposició sud i els terres riques en loess, cobertes per argila blanquinosa. Lògicament la pendent del turó obliga a recollir els raïms a mà. Segurament la seva situació dins del turó no sigui la millor, tant per composició geològica com per pendent, però el resultat sol ser dels vins més consistents de l'AOC.
La vinificació s'inicia amb el premsatge del most, donant pas a una maceració en fred durant 24 hores, procedint a un adequat decantació de les partícules en suspensió. La fermentació, amb la temperatura controlada, es realitza en bótes, excepte un terç del most, que es fermenta en bótes noves de fusta i criant-les durant 12 mesos. I els vins se'ns van expressar així:
Hermitage Blanc Chante-Alouette 1998:
Sembla que els 11 anys d'ampolla no li han donat tot el recorregut possible, constatant la seva austeritat i intensitat, que semblen indicar-nos que el seu moment encara no ha arribat. Malgrat anar millorant tant el seu nas com la boca jugant amb l'aireig de la copa, si disposeu d'alguna ampolla més, esperaria per gaudir-la més plenament. Igualment gran matèria en espera d'un millor moment.
Hermitage Blanc Chante-Alouette 1997:
També situant-se en un plànol similar al 1998, segurament amb menor matèria que el seu germà menor. Nas de bona intensitat, on juga més la fruita groga que els melats. La seva boca també es mostra densa i llaminera, amb bon recorregut. Un final deliciós.
Hermitage Blanc Chante-Alouette 1995:
Poderós, de visual bastant matisada en evolució. El seu nas es mostra ple, ampli, portentós, amb l'equilibri entre les notes de fum, ceres i especiats, que li dóna frescor i profunditat. Per intensitat, segurament el nas més atraient. La boca es mostra també molt plena i agradable, amb retronasal encara fruitós, fins i tot recordant la fruita vermella àcida, perdurant el seu final de manera deliciosa.
Hermitage Blanc Chante-Alouette 1993:
Visual pujada, evolucionada, però no falta de brillantor. Magnífic nas melós, poderosament matisat pel punt d'evolució. Segurament el més fatigat dels vins, però no excessivament evolucionat en contrast, denotant un perfil de majors melats, fumat i, fins i tot lleugers acetaldehids no molt pronunciats, que aporten major profunditat que defecte. La boca es manté en frescor i densitat, fins i tot ens fa dubtar de si hi ha nexe d'unió entre nas i boca. Encara així, en el seu perfil, deliciós.
Hermitage Blanc Chante-Alouette 1990:
Menys evolucionat que el 1993, la seva profunditat aromàtica i potència ens fa divertir-nos a doll. Punts minerals, melats, fumats i oxidatius units en el buquet, complex i intens. Amb la boca de densitat matisada, de textura untuosa, però amb un nervi formidable. Segurament el més complex dels Chante-Alouette, mostrant un vigor deliciós i reconfirmant-nos les bones sensacions d'aquests Hermitage Blanc.
I finalment, la sorpresa del tast, rematada i contrapunt, era una ampolla del mestre Gérard Chave, que va aparèixer sobre la taula. El seu origen neix de la unió de les parcel•les de Les Roucoles, Peléat, Maison Blanche i L'Hermite, proporcionant un acoblament del 85% de Marsanne i la resta Roussanne.
Hermitage Blanc 1988 de J.L. Chave:
Sorpresos pel rei de la unió de parcel•les del turó d'Hermitage, ens trobem amb la mestria en el nas, on l'austeritat de la collita podria ser explicada per un intens fons iodat, destacant una fruita subtil i uns punts de salaó deliciosa. La boca, tant per densitat com per intensitat, equilibri i complexitat mostra la seva raça. Sens dubte un Hermitage Blanc de què es comença a gaudir, després d'una fase una mica anodina. Bé pel mestre.
I fins aquí la jam session.
La vinificació s'inicia amb el premsatge del most, donant pas a una maceració en fred durant 24 hores, procedint a un adequat decantació de les partícules en suspensió. La fermentació, amb la temperatura controlada, es realitza en bótes, excepte un terç del most, que es fermenta en bótes noves de fusta i criant-les durant 12 mesos. I els vins se'ns van expressar així:
Hermitage Blanc Chante-Alouette 1998:
Sembla que els 11 anys d'ampolla no li han donat tot el recorregut possible, constatant la seva austeritat i intensitat, que semblen indicar-nos que el seu moment encara no ha arribat. Malgrat anar millorant tant el seu nas com la boca jugant amb l'aireig de la copa, si disposeu d'alguna ampolla més, esperaria per gaudir-la més plenament. Igualment gran matèria en espera d'un millor moment.
Hermitage Blanc Chante-Alouette 1997:
També situant-se en un plànol similar al 1998, segurament amb menor matèria que el seu germà menor. Nas de bona intensitat, on juga més la fruita groga que els melats. La seva boca també es mostra densa i llaminera, amb bon recorregut. Un final deliciós.
Hermitage Blanc Chante-Alouette 1995:
Poderós, de visual bastant matisada en evolució. El seu nas es mostra ple, ampli, portentós, amb l'equilibri entre les notes de fum, ceres i especiats, que li dóna frescor i profunditat. Per intensitat, segurament el nas més atraient. La boca es mostra també molt plena i agradable, amb retronasal encara fruitós, fins i tot recordant la fruita vermella àcida, perdurant el seu final de manera deliciosa.
Hermitage Blanc Chante-Alouette 1993:
Visual pujada, evolucionada, però no falta de brillantor. Magnífic nas melós, poderosament matisat pel punt d'evolució. Segurament el més fatigat dels vins, però no excessivament evolucionat en contrast, denotant un perfil de majors melats, fumat i, fins i tot lleugers acetaldehids no molt pronunciats, que aporten major profunditat que defecte. La boca es manté en frescor i densitat, fins i tot ens fa dubtar de si hi ha nexe d'unió entre nas i boca. Encara així, en el seu perfil, deliciós.
Hermitage Blanc Chante-Alouette 1990:
Menys evolucionat que el 1993, la seva profunditat aromàtica i potència ens fa divertir-nos a doll. Punts minerals, melats, fumats i oxidatius units en el buquet, complex i intens. Amb la boca de densitat matisada, de textura untuosa, però amb un nervi formidable. Segurament el més complex dels Chante-Alouette, mostrant un vigor deliciós i reconfirmant-nos les bones sensacions d'aquests Hermitage Blanc.
I finalment, la sorpresa del tast, rematada i contrapunt, era una ampolla del mestre Gérard Chave, que va aparèixer sobre la taula. El seu origen neix de la unió de les parcel•les de Les Roucoles, Peléat, Maison Blanche i L'Hermite, proporcionant un acoblament del 85% de Marsanne i la resta Roussanne.
Hermitage Blanc 1988 de J.L. Chave:
Sorpresos pel rei de la unió de parcel•les del turó d'Hermitage, ens trobem amb la mestria en el nas, on l'austeritat de la collita podria ser explicada per un intens fons iodat, destacant una fruita subtil i uns punts de salaó deliciosa. La boca, tant per densitat com per intensitat, equilibri i complexitat mostra la seva raça. Sens dubte un Hermitage Blanc de què es comença a gaudir, després d'una fase una mica anodina. Bé pel mestre.
I fins aquí la jam session.
Cap comentari :
Publica un comentari a l'entrada