Informe Señoráns: l'Albariño més longeu

Qui podia resistir-se? Rebut el newsletter de Monvínic, vaig llegir amb fruïció que estaven preparant una vertical d'un dels millors Albariños, el Selección de Añada del Pazo de Señoráns des de l'any 2004 fins al 1997, ni més ni menys que dirigida per Marisol Bueno, propietària al costat del seu marit Javier Mareque del celler, i poc menys que segons tard en apuntar-me.

Un goig de poder xerrar amb la Marisol, juntament amb els seus vins, els qual tenen el seu origen en la compra de la finca de Vilanoviña l'any 1979, per part del matrimoni liberal (ella era professora de biologia i ell metge) que decideixen establir-se en plena vall del Salnés, dins d’un ambient rural, produint kiwis i vi.

Però la Marisol no va tenir simplement la visió d'un projecte individual i familiar, sinó que la seva tenacitat la va portar a pensar en una empresa de major profunditat, la influència de la qual inclogués tota la comarca, impulsant el vi d'Albariño. Aquest esforç s'explica amb 21 anys de presidència dins del Consello Regulador do Viño Rías Baixas, que van veure recompensat el seu treball amb l'aprovació de la Denominació d'Origen l'any 1988, nascuda de l'anterior Denominació específica Albariño que datava de l'any 1980.

Denominació d'Origen Rías Baixas:

És increïble conèixer les xifres d'aquesta Denominació d'Origen, el marc de plantació del qual es configurava originalment en tres subzones, formades per les parròquies del Val do Salnés, Comtat de Tea i O Rosal, ampliant-se l’any 1996 amb la subzona de Soutomaior i finalment l’any 2000, amb la subzona de Ribeira do Ulla. Una D.O. que l'any 2008 presentava les xifres de 6577 viticultors, que es repartien 3646 hectàrees, reflex del mes pur minifundisme gallec. El nombre de cellers ha anat augmentant de forma exponencial, creixent de les 14 inicials l'any 1988, fins a les 201 vint anys després.

La Marisol, com bona ex càrrec representativa, ens introdueix al món Albariño amb una visió molt maternal de la Denominació, que encara transpira un aire jove, encara que amb el camí ja molt recorregut, però situant-se un esglaó per sota de la maduresa, només amb una marca per demostrar dins del mercat mundial del vi, la capacitat longeva de l'Albariño. I amb la premissa de comprovar-ho que ens trobàvem, però abans, uns breus sobre el celler.


Pazo de Señoráns:

Un celler que presenta com signes d'identitat la modernitat i l'asèpsia, i les 12,5 hectàrees de les vinyes pròpies (que no són en el 100% de producció) es veuen completades amb el fruit de 180 proveïdors de raïm, a qui se'ls encamina en la recerca en uns criteris qualitatius determinats.

Vinyes emparrades i en espatlleres, monovarietals d'Albariño de terres franc-sorrencs granítics, vinificat per l’Ana Quintela en acer d'inoxidable, amb l'excepció d'un nou vi, el Sol de Señorans 2006, fermentat en inoxidable i criat amb les seves mares dins de bótes de roure caucàsic i francès de 500 litres. El Pazo de Señoráns bàsic es cria en inoxidable, similar al Selección de Añadas, però amb la diferència que el SA es manté durant uns 34 mesos de mitjana, amb les seves mares, i sense realitzar la maloláctica. Però entrem en el tast:

Sol de Señoráns 2006:

El nou vi del celler, del que s'han produit 6000 ampolles les quals no procedeixen de raïms seleccionats, però que s'han tractat amb el major dels mims, es presenta una mica cohibit, amb sensacions marcades de pipes de gira-sol al costat de flors blanques i fruita groga d'os. Intensitat aromàtica mitjana. La boca presenta menys volum que els seus germans, aparentment rebaixat de densitat per la criança. Francament, un vi que no m'atrapa ja que no és el perfil que busco dins un Albariño de qualitat, encara que segur que tindrà un mercat, el mateix que motiva la inundació del mercat de blancs fermentats en bótes.

Pazo de Señoráns 2008:

Intensíssim i aromàtic, aquest Señoráns 2008 exhibeix una franquesa i direcció aromàtica esplèndida. Mai no seré gaire bon pitonis per determinar la seva possible evolució, però segurament compraré més ampolles per veure la seva evolució. Això sí, ara mateix és genial.

Pazo de Señoráns 2007:

El contrast, tant en el visual com en l'aromàtic, amb el seu germà del 2008 és extrem. Bastant cohibit, denotant un treball amb les mares més marcat. L'ampolla en qüestió no semblava mostrar la seva millor versió d’aquest Albariño.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2003 Màgnum:

Obert per error, ja que el celler va dir que enviava un genèric 2003 embotellat en format de Selección de Añada per error i va resultar ser certament un SA. Una maldat, em va agradar molt més l'ampolla de 75 cl. que la de litre i mig. Però d'ella, ja aprofundeixo una mica més en la tanda següent.



Pazo de Señoráns Selección de Añada 2004:

Visual una mica pujada, amb una molt bona densitat i lleugera presència de carbònic a la copa. El seu nas està molt marcat per les mares, deixant traces de llevat i pipes de gira-sol. És curiós, el més profà es podria preguntar-se si havien traces de criança en roure, sobretot perquè la frescor de la fruita groga que es veia amagada. La seva boca mostrava molt bones sensacions, un tant salvatge per acidesa i amb la necessitat d'assentar-se a l’ampolla.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2003:

Bona visual, densitat i untuositat, net i brillant. El seu nas es mostra bastant equilibrat malgrat ser de la collita de la canícula, on les notes de la criança queda matisada per la fruita groga més madura. La boca es mostra una mica més curta en acidesa, perfilant un caràcter més amarg en les sensacions bucals i en la retronasal. Encara així, molta calidesa, però també molta qualitat.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2002:

Intensitat sense matisos, on la fruita groga i la menta s'entrellaça amb les aromes de la seva estada prolongada en dipòsit, representada pels brioixos. La boca mostra molt bona textura, deliciós i fresc, però amb menor recorregut que el SA 2000, que es podria assimilar en perfil, similar per la frescor de la collita. Està evolucionant de meravella.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2001:

La casa sembla mantenir uns paràmetres qualitatius molt homogenis, fregant un gran nivell. Però entenguis l'ús del terme d'homogeneïtat, no per aparentar l'estandardització dels vins, sinó més aviat, per la capacitat de través de diferents anys, amb perfils climàtics tan diferenciats, interpretar les seves característiques i poder traslladar-les al vi de forma perfecta i això es percep amb aquest SA 2001. Madur, gras i de signe marcadament càlid, amb bona evolució, segurament quedant una mica per sota dels seus homònims, però mostrant una gran qualitat.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2000:

Segurament el més mineral dels Selección de Añada, entenent-se mineral per aquest caràcter que s’influeix dels aromes de fum i talc, amb una fruita gairebé cítrica com component fruitós. Frescor i acidesa, llaminer i de densitat, tot unificat en perfecte equilibri. Qui tingués una ampolla per veure la seva evolució!

Pazo de Señoráns Selección de Añada 1999:

Què gran! Visual de bona evolució, amb brillantor. La seva intensitat nasal denota el seu vigor, on els amelats i els florals s'agafen de la mà, deliciosament codonyats, amb equilibri i intensitat. Un gran blanc, sens dubte, on la boca presenta frescor i amplada, de caràcter àcid i alhora, de textura densa. Bon nervi encara, que em permet suposar que encara presenta qualitats per evolucionar positivament dins l’ampolla. Als posseïdors d'un exemplar, enhorabona.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 1997:

Es van servir dues ampolles, de les quals un dels vins estava totalment amontillat, i l'altra es va mostrar fatigat amb l'oxigenació, deixant una sensació de què el seu moment ja va passar. El primer any del Selección de Añada es va elaborar l’any 1995, però el celler disposa de molt poques mostres, dificultant l’experimentació amb aquella collita i veure la seva evolució amb major facilitat. Però nosaltres ja teníem clar l'evidència de les grans sensacions transmeses pels Selección de Añada 2000 i 1999, que a la fi van ser els vins que van agradar més als participants, pel que no es va fer necessari que aquest 1997 brillés per reconfirmar-se la evidencia de que el Selección de Añada evoluciona de manera deliciosa.

Aquestes varen ser les sensacions que em va transmetre la vetllada, i el de menys que puc fer es transmetre la meva enhorabona al celler, perquè el seu treball és magnífic. I seguir així per molts d’anys.

Tastant els vins d'Henri Bonneau a Vila Viniteca

Hi ha bodegues que han sentit l'alè favorable de la crítica i del consumidor il•lustrat des de fa temps, però l'escassetat de les seves produccions i la seva lògica dificultat comercial que llastimosament dificulten la seva popularització, relegant-les a un pla secundari de l'actualitat enològica. El mestre Henri Bonneau es podria situar en aquesta posició, capaç d'unir a Parkeristes i als seus detractors, que glossen les seves bondats sense cap rubor, puntualitzant des de dos prismes de vista qualitatiu tan allunyats. I és que els vins de Garnatxa del mestre Bonneau converteixen en noble aquesta tan injuriada (cada vegada menys) varietat de raïm mediterrània.

Fa poc, per a comprovar les bondats del celler el seu importador, Daniel Sarmiento del Cellers Orcella va impartir un tast, amb el suport tècnic de Vila Viniteca, on varem poder gaudir d'una àmplia panoràmica dels vins del celler, incloent una raresa, el Cuvée Spéciale 1998. Aquests van ser els meus breus apunts durant la mateixa.

VdT Les Rouliers 2003:

Lògica visual d'evolució garnatxera, més treballat que en anteriors ocasions. El seu nas es mostra amb un caràcter càlid, on els tons de garriga i la fruita negra es mostren sense molta intensitat, demostrant un caràcter evolucionat. La seva boca es presenta molt polida, amb la tanicitat bastant tamisada.

VdT Les Rouliers 2004:

Saborosament equilibrat servirien per definir a aquest VDT, presentant una major intensitat en tots els aspectes que Les Rouliers 2003. Matisos satisfactoris tant d'intensitat com en profunditat a nas i una boca molt viva i fruitosa, però de caràcter marcadament floral. Un vi digestiu.

Châteauneuf-du-Pape 2001:

Baixíssima capa, de nas matisadament floral, amb destalls de fruita licorosa. Un vi de complexitat, amb bona intensitat, on el caràcter es torna més terrós. En boca es percep la calidesa de l'any. Boca molt sensual en textura. Magnífic treball del mestre.

Châteauneuf-du-Pape Cuvée Marie Beurrier 2001:

Pas a pas anem guanyant en visuals més vives, brillants, però curiosament amb tonalitats de major oxidació. El seu nas es presenta molt madura, feta, amb el pebre negre en primer pla, destacant per la seva fruita vermella i el seu fons floral. Boca tànnica, però de textura no massiva ni densa, on predomina la frescor aportada per la seva acidesa. Deliciós sense recances.

Châteauneuf-du-Pape Cuvée Marie Beurrier 2000:

El que semblava un vi molt tancat des d’un inici, es torna en un vi que sembla no haver-li assegut bé el seu pas a l’ampolla, com bé apunta un assistent al tast amb la fruita aixafada, apagada i sense molta matèria. En boca si és equilibrat i no sembla mostrar cap contaminació derivada del TCA, però tampoc no sembla la nit i el dia respecte al seu nas. La posarem al costat de les ampolles que van passar al limbe dels justos.

Châteauneuf-du-Pape Réserve des Célestins 2001:

Quin color! Visual marronosament grana, de capa baixíssima. Reflex d'una any càlid, on la intensitat de la seva fruita moderadament confitada, s'entrellaça amb aromes de cuirs nobles, claus i llorer per la banda dels especiats i un fons de pedrenyal i terra, assimilant la tòfona negra en el seu buquet. La seva boca es mostra plena, amb la densitat ben mesurada. Pas vigorós i elegant, prolongant el seu final caudalía darrera caudalía. Un dels grans entre els grans vins del món.

Châteauneuf-du-Pape Réserve des Célestins 2000:

Segurament el més equilibrat de la vetllada, tant en nas, on la seva intensitat i profunditat destaquen sobre manera, com en la boca, la textura del qual es prolonga, situant-la en un plànol superior. Un vi que segurament mereixeria haver-se consumit en solitud (respecte a altres vins, no al personal present), però que sens dubte es situa a l'alçada de la fama del seu creador. Per rememorar durant anys.

Châteauneuf-du-Pape Cuvée Spéciale 1998:

Vi impossible, elaborat només en collites especials (l'última vegada que es va elaborar va ser amb la fruita de l'any 1990), amb 16% volum alcohòlic i bastant sucre residual. 2200 ampolles del que semblaria un intent d'elaborar un Vintage de Porto amb la Garnatxa sobremadura. Sinceritat en les seves aromes d'alta intensitat de fruita roca licorosa, cacau i tabac, deliciosament refrescat per la seva nitidesa. Boca portentosa per volum, taní sec i joc entre dolçor i amargor. Sincerament un vi que em va deixar descol•locat, i no sé si precisament positivament.

Una magnífica vetllada, sobretot pels Réserve des Célestins, malgrat que Daniel Combin, un dels responsables del celler no va poder assistir i complaure'ns amb els seus pensaments i filosofia, però la seva absència va ser suplerta pel Sr. Sarment.

Annex fotogràfic: Tast d'Henri Bonneau.

Omihi Hills Vineyard Selection Pinot Noir 2001 de Daniel Schuster

Sóc força neòfit referent als vins procedents de les nostres antípodes però sempre que algú amb criteri em recomana un vi kiwie m'entra el cuc de la curiositat i m’hi llanço. Danny Schuster amb format enològica europea, va intentar transmetre els coneixements adquirits al seu celler del districte de Waipara, a la zona nord de Canterbury i ha resultat, amb el temps, ser el referent qualitatiu del país respecte a la Pinot Noir.

El celler creat l’any 1986 difereix un punt del model neozelandès d'indústria vinícola. A la vinya s'empra viticultura sensata, amb un matís de biodinamisme, altes densitats de plantació i falta d'irrigació, baixos rendiments i l’influencia d'un clima molt benigne. Segons en Jamie Goode, a Waipara gestionen 10 hectàrees mès de vinya de la veïna família Hull, on hi ha Pinot i Riesling, que s'uneix a les 6 hectàrees de Pinot als turons d'Omihi. A part tenen 10 hectàrees a Rakaia, on a la vinya Petrie, a més a més de Pinot, tenen Chardonnay.

En les bones collites es seleccionen les millors partides de Pinot Noir procedents dels turons d'Omihi, criant-les en bótes de roure durant uns 15 mesos, embotellat sense filtratge i al tast aquest vi presenta una visual viva i brillant, amb un lleuger rivet d'evolució, però de preciós vermell borgonyó. El seu nas es mostra nítid, net i directe, de caràcter marcadament fruitós, però no precisament artificiós, amb les fruites vermelles campant per tota la copa. Amb l'aireig es va percebent un buquet ben compactat, amb un punt de maduresa òptim, que fa almenys profà preguntar-se pels 14% d'alcohol que marca l'etiqueta i adonar-se que es punt d'alcohol només es percep d’una manera refrescant. A la boca és on denota el seu origen, més llaminer i fresc del que es podria esperar, però perfectament ajustat tant per acidesa com per textura. Plaer llargament recordat, perfecte per als que busquen un estadi superior per un monovarietal de Pinot Noir, 92 PF. Pres al Monvínic per 50 euros.

Dues versions de la mateixa interpretació de l'Aligoté

A la Borgonya blanca no tot s'acaba amb la varietat Chardonnay. Existeixen peculiaritats geogràfiques com els Sauvignon Blanc de la septentrional zona de Saint-Bris, molt a prop de Chablis, o mutacions ampeològiques de la Pinot Blanc en els turons de Nuits, com els exemples d'Henri Gouges, o la reintroducció de la Melon de Bourgogne a Vézelay, que ens mostra major varietat tipològica del que a primera vista s’observa. A roda de la Chardonnay sempre s'ha situat l'Aligoté, un raïm injuriat, no precisament sense motiu, ja que la llei sempre ha permès alts rendiments, exceptuant Bouzeron, l'únic poble que produeix un Aligoté amb dret a distinció geogràfica pròpia. A la resta se’ls engloba dins de la denominació geogràfica Bourgogne Aligoté.

Pot estar en perill aquest raïm? Segurament no, pel seu caràcter històric dins de la regió, on el seu ús no és precisament residual, amb una mica més de 1600 hectàrees treballades, encara que queda molt a l’ombra de la omnipresent Chardonnay, cada vegada més utilitzada. A més a més, un bon amic, molt introduït al comerç del vi borgonyó em comentava que s'està donant un fenomen curiós. L'auge de la demanda de Champagne a nivell mundial ha implicat un efecte arrossegament respecte als altres escumosos i amb ell, a la demanda del Crémant de Bourgogne, l'escumós típic de la regió, on en la seva vinificació intervé, en part, aquesta varietat. Amb això, molt raïm que anava destinat a vinificar-se com a blanc sec, s'està emprant per a aquest vi mousseux.

Però no siguem negatius. Sens dubte, un bon nombre de productors de la Côte d'Or no estan per la tasca i mantenen excel•lent elaboracions d'un vi que, malgrat no considerar-se de guarda, manté unes envejable i refrescants sensacions cítriques. És curiós, hi ha anys en les que l'Aligoté aconsegueix envellir bé. El mític Pierre Ramonet va observar que el fruit de la verema del 1978 presentava unes genials característiques per a una evolució positiva dins de l’ampolla i va decidir embotellar unes quantes mágnums amb la idea de continuar veient la seva vida durant un bon nombre d'anys i fonts ben informades em confirmaven fa poc que encara segueixen en plena forma. Però bé, aquesta ha de ser una de les excepcions, ja que es sol categoritzar l'edat perfecta de consum d'un bon Aligoté entre l'any i els tres anys després de la collita. Doncs bé, avui m'agradaria parlar de dos dels Aligoté que se situarien al cim qualitatiu d'aquesta varietat. Dues interpretacions del mateix raïm de la mà de Lalou Bize-Leroy:

Bourgogne Aligoté Sous Chatelet 2001 de Domaine d'Auvenay:

De les poc menys de 4 hectàrees que posseeix el petit celler privat de Marcelle Bize-Leroy (coneguda des de fa molts anys com Lalou) a Saint-Romain, vora de Meursault, on la gran majoria d'elles vinyes hi ha Chardonnay i dues parcel•les de Mazis-Chambertin G.C. (0,26 ha.) i Bonnes Mares G.C. (0,26 ha.), posseeix una petita parcel•la (31 àrees) d'aquesta varietat en el municipi d'Auxey-Duresses, treballada barrejant viticultura biodinàmica i buscant baixíssims rendiments (17 hectolitres per hectàrees per a l'any 2001) que van tenir com a fruit tan sols 878 ampolles per a aquesta cuvée.

En tast la seva visual denota un treball amb les mares, on les proteïnes en suspensió deixen les seves traces i mostren una densitat gairebé oliosa, brillant i amb vivesa. Intens nas es barregen les notes de guix blanc i pipes de gira-sol torrades amb els cítrics de la llimona, mostrant una bona profunditat aromàtica, amb la concentració marcadament mineral. La seva boca es mostra madura, seca i secant, estructurada i amb bon nervi. Segurament dels millors Aligotés que hagi provat, 91 PF.

Bourgogne Aligoté 2006 de Domaine Leroy:

El domaine històric de la família Leroy posseeix en propietat una mica menys de 22 hectàrees de vinyes dins de la Côte d'Or, de les quals 2,57 hectàrees són d'aquest raïm, que des de la collita 2005 ha decidit comercialitzar-li-ho, i al costat del seu Corton Charlemagne (amb les seves 43 àrees d'aquest Grand Cru), passar a ser els seus dos únics blancs dins de la seva cartera de crus (Maison Leroy comercialitza en négoce més Borgonyes blancs de diferents crus). Viticultura biodinàmica des de 1988 i vinificacions similars per a ambdós domains, que van tenir com a fruit 7600 ampolles per a aquest any.

Caracteritzant-se per la seva visual groga en copa, amb destalls verdosos, dens en el moviment. El seu nas també denota un bon treball amb mares, substanciós i dens, amb les aromes cítriques en primer pla, però la pera madura darrere. Gran intensitat aromàtica, encara que es mostra una mica menys obert i complex en comparativa. La boca es mostra seca, vibrant, amb una entrada refrescant, encara que li penalitza una mica el seu final, un punt curt, malgrat mostrar molt bones maneres. Un altre gran Aligoté, amb vestit de luxe, inclòs ampolla amb lacre groc, 90 PF.

Ambdues bodegues són importades per Cuvée 3000, i el seu preu és concorde amb els preus que estilen aquests cellers, voltant els 40 euros. Com alternativa, malgrat estar allunyats del perfil d'aquests vins, altres Aligotés segons el meu parer interessants són els de Goisot i de Moor al districte de Chablis, els de Bruno Clavelier, Bernard Moreau o Michel Lafarge en la Côte d'Or, i a Bouzeron els de De Villaine i Paul Jacqueson, per esmentar-ne alguns i a preus mesurats, voltant els 8 i els 15 euros.