Antonino Izquierdo Vendimia Seleccionada 2006

Hi ha vegades que no em deixa de sorprendre'm com una etiqueta, un a priori, una informació, poden condicionar la veritat que la copa amaga.

Precisament aquestes festes un familiar em va regalar una ampolla d'aquest Ribera del Duero, del qual no havia sentit a parlar mai i he de reconèixer que la poca informació que havia pogut trobar a la xarxa sobre el mateix presagiava que es tractaria d'un vi que no li acabaria de trobar la gràcia, ja que les característiques d'aquest Ribera, elaborat a base de la fruita procedent d'unes vinyes situades a Aranda del Duero, d'uns 30 anys d'edat, de producció escassa (unes 4000 ampolles) i altes puntuacions de la crítica internacional, semblaven col•locar-lo en la línia d'aquests vins hiperfashion que tan poc atreuen les meves compres i que solen poblar la majoria de les prestatgeries de les enoteques pàtries.

Però vet aquí que després d'obrir l'ampolla, majoritàriament Ull de llebre i una miqueta de Cabernet Sauvignon, la meva percepció va canviar, liquidant l'ampolla en un no res. I és que en tast es va mostrar amb una visual de color morat picota, presentant amb un lleuger rivet vermellós. La seva capa delatava una no excessiva extracció cromàtica, sense sediments en primer pla, net i amb brillantor. La seva intensitat aromàtica deixava en primer pla un nas de caràcter clarament especiat, agradable, repuntat per la llampada de la frescor etílica. Fruita negra madura i groselles àcides com a font de la aportació fruitosa, però amb aquest caràcter atlàntic que el feia mostrar-se com un vi bastant equilibrat, que guanyava en profunditat pel bon treball amb la criança a la bóta. La boca es va mostrar i es va expressar amb un encertat pols, de bon volum, de taní polit, acompanyat d'una bona intensitat gustativa, definida entre l'amarg i l'àcid. La seva persistència segurament sigui el seu punt més feble, però es comporta com el que caldria esperar d'un magnífic Ribera del Duero, on l'escassa producció del qual i la bona factura provoquen que es situï en una escala de preu elevat, vora els 44 euros. Sí us interessa, es pot comprar a la xarxa mitjançant Vinissimus.

Un desig per l'any 2010. No tenir idees preconcebudes...

Us deixo amb una interessant iniciativa a favor de les gents d’Haití, que tan ens necessiten, a través d’una subhasta solidaria de vins.

Informe Señoráns: l'Albariño més longeu

Qui podia resistir-se? Rebut el newsletter de Monvínic, vaig llegir amb fruïció que estaven preparant una vertical d'un dels millors Albariños, el Selección de Añada del Pazo de Señoráns des de l'any 2004 fins al 1997, ni més ni menys que dirigida per Marisol Bueno, propietària al costat del seu marit Javier Mareque del celler, i poc menys que segons tard en apuntar-me.

Un goig de poder xerrar amb la Marisol, juntament amb els seus vins, els qual tenen el seu origen en la compra de la finca de Vilanoviña l'any 1979, per part del matrimoni liberal (ella era professora de biologia i ell metge) que decideixen establir-se en plena vall del Salnés, dins d’un ambient rural, produint kiwis i vi.

Però la Marisol no va tenir simplement la visió d'un projecte individual i familiar, sinó que la seva tenacitat la va portar a pensar en una empresa de major profunditat, la influència de la qual inclogués tota la comarca, impulsant el vi d'Albariño. Aquest esforç s'explica amb 21 anys de presidència dins del Consello Regulador do Viño Rías Baixas, que van veure recompensat el seu treball amb l'aprovació de la Denominació d'Origen l'any 1988, nascuda de l'anterior Denominació específica Albariño que datava de l'any 1980.

Denominació d'Origen Rías Baixas:

És increïble conèixer les xifres d'aquesta Denominació d'Origen, el marc de plantació del qual es configurava originalment en tres subzones, formades per les parròquies del Val do Salnés, Comtat de Tea i O Rosal, ampliant-se l’any 1996 amb la subzona de Soutomaior i finalment l’any 2000, amb la subzona de Ribeira do Ulla. Una D.O. que l'any 2008 presentava les xifres de 6577 viticultors, que es repartien 3646 hectàrees, reflex del mes pur minifundisme gallec. El nombre de cellers ha anat augmentant de forma exponencial, creixent de les 14 inicials l'any 1988, fins a les 201 vint anys després.

La Marisol, com bona ex càrrec representativa, ens introdueix al món Albariño amb una visió molt maternal de la Denominació, que encara transpira un aire jove, encara que amb el camí ja molt recorregut, però situant-se un esglaó per sota de la maduresa, només amb una marca per demostrar dins del mercat mundial del vi, la capacitat longeva de l'Albariño. I amb la premissa de comprovar-ho que ens trobàvem, però abans, uns breus sobre el celler.


Pazo de Señoráns:

Un celler que presenta com signes d'identitat la modernitat i l'asèpsia, i les 12,5 hectàrees de les vinyes pròpies (que no són en el 100% de producció) es veuen completades amb el fruit de 180 proveïdors de raïm, a qui se'ls encamina en la recerca en uns criteris qualitatius determinats.

Vinyes emparrades i en espatlleres, monovarietals d'Albariño de terres franc-sorrencs granítics, vinificat per l’Ana Quintela en acer d'inoxidable, amb l'excepció d'un nou vi, el Sol de Señorans 2006, fermentat en inoxidable i criat amb les seves mares dins de bótes de roure caucàsic i francès de 500 litres. El Pazo de Señoráns bàsic es cria en inoxidable, similar al Selección de Añadas, però amb la diferència que el SA es manté durant uns 34 mesos de mitjana, amb les seves mares, i sense realitzar la maloláctica. Però entrem en el tast:

Sol de Señoráns 2006:

El nou vi del celler, del que s'han produit 6000 ampolles les quals no procedeixen de raïms seleccionats, però que s'han tractat amb el major dels mims, es presenta una mica cohibit, amb sensacions marcades de pipes de gira-sol al costat de flors blanques i fruita groga d'os. Intensitat aromàtica mitjana. La boca presenta menys volum que els seus germans, aparentment rebaixat de densitat per la criança. Francament, un vi que no m'atrapa ja que no és el perfil que busco dins un Albariño de qualitat, encara que segur que tindrà un mercat, el mateix que motiva la inundació del mercat de blancs fermentats en bótes.

Pazo de Señoráns 2008:

Intensíssim i aromàtic, aquest Señoráns 2008 exhibeix una franquesa i direcció aromàtica esplèndida. Mai no seré gaire bon pitonis per determinar la seva possible evolució, però segurament compraré més ampolles per veure la seva evolució. Això sí, ara mateix és genial.

Pazo de Señoráns 2007:

El contrast, tant en el visual com en l'aromàtic, amb el seu germà del 2008 és extrem. Bastant cohibit, denotant un treball amb les mares més marcat. L'ampolla en qüestió no semblava mostrar la seva millor versió d’aquest Albariño.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2003 Màgnum:

Obert per error, ja que el celler va dir que enviava un genèric 2003 embotellat en format de Selección de Añada per error i va resultar ser certament un SA. Una maldat, em va agradar molt més l'ampolla de 75 cl. que la de litre i mig. Però d'ella, ja aprofundeixo una mica més en la tanda següent.



Pazo de Señoráns Selección de Añada 2004:

Visual una mica pujada, amb una molt bona densitat i lleugera presència de carbònic a la copa. El seu nas està molt marcat per les mares, deixant traces de llevat i pipes de gira-sol. És curiós, el més profà es podria preguntar-se si havien traces de criança en roure, sobretot perquè la frescor de la fruita groga que es veia amagada. La seva boca mostrava molt bones sensacions, un tant salvatge per acidesa i amb la necessitat d'assentar-se a l’ampolla.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2003:

Bona visual, densitat i untuositat, net i brillant. El seu nas es mostra bastant equilibrat malgrat ser de la collita de la canícula, on les notes de la criança queda matisada per la fruita groga més madura. La boca es mostra una mica més curta en acidesa, perfilant un caràcter més amarg en les sensacions bucals i en la retronasal. Encara així, molta calidesa, però també molta qualitat.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2002:

Intensitat sense matisos, on la fruita groga i la menta s'entrellaça amb les aromes de la seva estada prolongada en dipòsit, representada pels brioixos. La boca mostra molt bona textura, deliciós i fresc, però amb menor recorregut que el SA 2000, que es podria assimilar en perfil, similar per la frescor de la collita. Està evolucionant de meravella.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2001:

La casa sembla mantenir uns paràmetres qualitatius molt homogenis, fregant un gran nivell. Però entenguis l'ús del terme d'homogeneïtat, no per aparentar l'estandardització dels vins, sinó més aviat, per la capacitat de través de diferents anys, amb perfils climàtics tan diferenciats, interpretar les seves característiques i poder traslladar-les al vi de forma perfecta i això es percep amb aquest SA 2001. Madur, gras i de signe marcadament càlid, amb bona evolució, segurament quedant una mica per sota dels seus homònims, però mostrant una gran qualitat.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 2000:

Segurament el més mineral dels Selección de Añada, entenent-se mineral per aquest caràcter que s’influeix dels aromes de fum i talc, amb una fruita gairebé cítrica com component fruitós. Frescor i acidesa, llaminer i de densitat, tot unificat en perfecte equilibri. Qui tingués una ampolla per veure la seva evolució!

Pazo de Señoráns Selección de Añada 1999:

Què gran! Visual de bona evolució, amb brillantor. La seva intensitat nasal denota el seu vigor, on els amelats i els florals s'agafen de la mà, deliciosament codonyats, amb equilibri i intensitat. Un gran blanc, sens dubte, on la boca presenta frescor i amplada, de caràcter àcid i alhora, de textura densa. Bon nervi encara, que em permet suposar que encara presenta qualitats per evolucionar positivament dins l’ampolla. Als posseïdors d'un exemplar, enhorabona.

Pazo de Señoráns Selección de Añada 1997:

Es van servir dues ampolles, de les quals un dels vins estava totalment amontillat, i l'altra es va mostrar fatigat amb l'oxigenació, deixant una sensació de què el seu moment ja va passar. El primer any del Selección de Añada es va elaborar l’any 1995, però el celler disposa de molt poques mostres, dificultant l’experimentació amb aquella collita i veure la seva evolució amb major facilitat. Però nosaltres ja teníem clar l'evidència de les grans sensacions transmeses pels Selección de Añada 2000 i 1999, que a la fi van ser els vins que van agradar més als participants, pel que no es va fer necessari que aquest 1997 brillés per reconfirmar-se la evidencia de que el Selección de Añada evoluciona de manera deliciosa.

Aquestes varen ser les sensacions que em va transmetre la vetllada, i el de menys que puc fer es transmetre la meva enhorabona al celler, perquè el seu treball és magnífic. I seguir així per molts d’anys.

Sancerre Clos La Néore 2006 de Edmond Vatan

L’enòfil sols ser un subjecte atent, inconformista i curiós, on el seu coneixement de la cultura enològica probe del boca a boca, emprant tots els mitjans possibles, ja sigui virtuals o com reals. Particularment intento estar al dia gràcies als mitjans que m’aporten les noves tecnologies, ja sigui utilitzant la informació obtinguda de webs especialitzades, newsletters de crítica internacional o consultant blocs (Podeu trobar els enllaços a la majoria d'ells a la columna de la dreta). Ara bé, la grandesa de la interrelació humana et permet, de vegades, obtenir fonts d'enriquiment en el coneixement que mai no hauries obtingut amb només els mitjans virtuals.

Això ve a col•lació de dues experiències que he viscut des del setembre amb un productor del qui amb prou feines tenia informació, només de sentides (molt bones, per cert), i que han suposat un descobriment tardà per la meva part. La primera vegada, durant una voràgine de menjar i vi, al Celler de Can Roca, on ens vàrem deixar orientar pel Pitu Roca. Entre tants vins, el bo d’en Josep ens va treure un Sancerre que alguns dels comensals ja havien provat en una anterior visita. Es tractava del Sancerre Clos de la Noiré 2005 del mestre Vatan. Etiqueta austera, ampolla borgonyona, suro de guarda i un contingut gloriosament equilibrat, que va resultar una verdadera revelació per a mi.

Doncs bé, motivat per l'experiència, vaig buscar tota la informació possible sobre Edmond Vatan i el seu Clos de la Noiré, i em vaig topar amb un magnífic article de John Gilman, de títol bastant premonitori "Edmond Vatan, The Henri Jayer of Sancerre", on en John ens explicava que el mestre Vatan porta jubilat des de l'any 2002, i ja que les seves dues filles no havien pogut continuar exercint la mestria del vigneron de Sancerre, el domaine es va vendre gran part de les seves vinyes situades a la comuna de Chavignol a un comerciant local de vins. Per sort, una hectàrea de la Clos la Néore va romandre a les mans d'en Edmond, i la llei francesa permetia als vignerons jubilats continuar produint un nombre limitat d'ampolles, el que converteix a aquestes microproduccions en veritables vins de culte (que poc m'agrada aquest mot).

Però comencem des del principi. L'any 1959 Edmond va agafar les regnes del negoci familiar i va iniciar una reestructuració de les vinyes de Sauvignon dins de la Clos la Néore. Aquesta vinya situada a la part inferior de Les Monts Damnés, dos noms a recordar dins de Sancerre, es veu plenament influïda per la mateixa capa calcària Kimmeridgian que afecta Chablis i això es percep als vins. Treball a la vinya buscant baixos rendiments i una composició geològica envejable, són rematades amb veremes tardanes, segons les condicions de l'any, intentant seguir el cicle lunar de mitjans d’octubre, aconseguint uns nivells de sucres i acideses ideals.

Vinificació tradicional, similar a l'estil dels cosins Cotat, emprant velles bótes (demi-muid) de fusta d'una edat considerable que els ha permès recobrir les seves parets amb capes i capes de cristalls de bitartrats potàssics, creant recipients neutres, ideals per a la maduració de la Sauvignon. També el mestre Vatan utilitza tancs d'acer inoxidable per a la criança, però tenen un considerable ús, i emprant alhora les bótes. Dos remuntats durant l'envelliment i embotellat amb la lluna de maig. No, no es tracta d'un viticultor biodinámico a l'ús. El seu treball es basa en l'experiència transmesa generació darrera generació i per l'observació del medi. El que diríem un viticultor dels d'abans.

Però tornem al comentari inicial, ja que em falta relatar la segona experiència d'encontre amb el Clos La Néore. Un diumenge "educant-nos" amb el docte Carles Orta, al seu ineludible i totalment recomanable Villa Más, juntament amb uns amics i ens va treure un vi blanc a cegues. Visual de groc palla, gairebé pàl•lida, jovial i preciosa. El seu nas netament mineral, amb els traços vegetals, que cabrien esperar en un Sancerre jove deliciosament entrellaçats amb els cítrics de la bergamota i la llima. La seva boca, plena i saborosa, entrava deliciosa, provocant una sensació de salivació, additiu, fent-se necessari el retastar, prolongat el seu final per una gloriosa estructura d'acidesa. Sense vacil•lar anàvem cantant el que crèiem que era, alguns amb menys fortuna (el meu cas) i la glòria del tast a cegues ens va mostrar la seva etiqueta. Molt gran! (Traduïble a l'ús amb uns 95 PF.)

Per desgràcia, trobar-se amb una ampolla d'en Edmond Vatan (no confondre amb l’André Vatan), tant del seu Clos la Noiré com del seu Sancerre Rouge és una tasca complicada, pel que si us trobeu en aquesta tessitura, no ho dubteu. A per ella. M’agraireu.

Dues versions de la mateixa interpretació de l'Aligoté

A la Borgonya blanca no tot s'acaba amb la varietat Chardonnay. Existeixen peculiaritats geogràfiques com els Sauvignon Blanc de la septentrional zona de Saint-Bris, molt a prop de Chablis, o mutacions ampeològiques de la Pinot Blanc en els turons de Nuits, com els exemples d'Henri Gouges, o la reintroducció de la Melon de Bourgogne a Vézelay, que ens mostra major varietat tipològica del que a primera vista s’observa. A roda de la Chardonnay sempre s'ha situat l'Aligoté, un raïm injuriat, no precisament sense motiu, ja que la llei sempre ha permès alts rendiments, exceptuant Bouzeron, l'únic poble que produeix un Aligoté amb dret a distinció geogràfica pròpia. A la resta se’ls engloba dins de la denominació geogràfica Bourgogne Aligoté.

Pot estar en perill aquest raïm? Segurament no, pel seu caràcter històric dins de la regió, on el seu ús no és precisament residual, amb una mica més de 1600 hectàrees treballades, encara que queda molt a l’ombra de la omnipresent Chardonnay, cada vegada més utilitzada. A més a més, un bon amic, molt introduït al comerç del vi borgonyó em comentava que s'està donant un fenomen curiós. L'auge de la demanda de Champagne a nivell mundial ha implicat un efecte arrossegament respecte als altres escumosos i amb ell, a la demanda del Crémant de Bourgogne, l'escumós típic de la regió, on en la seva vinificació intervé, en part, aquesta varietat. Amb això, molt raïm que anava destinat a vinificar-se com a blanc sec, s'està emprant per a aquest vi mousseux.

Però no siguem negatius. Sens dubte, un bon nombre de productors de la Côte d'Or no estan per la tasca i mantenen excel•lent elaboracions d'un vi que, malgrat no considerar-se de guarda, manté unes envejable i refrescants sensacions cítriques. És curiós, hi ha anys en les que l'Aligoté aconsegueix envellir bé. El mític Pierre Ramonet va observar que el fruit de la verema del 1978 presentava unes genials característiques per a una evolució positiva dins de l’ampolla i va decidir embotellar unes quantes mágnums amb la idea de continuar veient la seva vida durant un bon nombre d'anys i fonts ben informades em confirmaven fa poc que encara segueixen en plena forma. Però bé, aquesta ha de ser una de les excepcions, ja que es sol categoritzar l'edat perfecta de consum d'un bon Aligoté entre l'any i els tres anys després de la collita. Doncs bé, avui m'agradaria parlar de dos dels Aligoté que se situarien al cim qualitatiu d'aquesta varietat. Dues interpretacions del mateix raïm de la mà de Lalou Bize-Leroy:

Bourgogne Aligoté Sous Chatelet 2001 de Domaine d'Auvenay:

De les poc menys de 4 hectàrees que posseeix el petit celler privat de Marcelle Bize-Leroy (coneguda des de fa molts anys com Lalou) a Saint-Romain, vora de Meursault, on la gran majoria d'elles vinyes hi ha Chardonnay i dues parcel•les de Mazis-Chambertin G.C. (0,26 ha.) i Bonnes Mares G.C. (0,26 ha.), posseeix una petita parcel•la (31 àrees) d'aquesta varietat en el municipi d'Auxey-Duresses, treballada barrejant viticultura biodinàmica i buscant baixíssims rendiments (17 hectolitres per hectàrees per a l'any 2001) que van tenir com a fruit tan sols 878 ampolles per a aquesta cuvée.

En tast la seva visual denota un treball amb les mares, on les proteïnes en suspensió deixen les seves traces i mostren una densitat gairebé oliosa, brillant i amb vivesa. Intens nas es barregen les notes de guix blanc i pipes de gira-sol torrades amb els cítrics de la llimona, mostrant una bona profunditat aromàtica, amb la concentració marcadament mineral. La seva boca es mostra madura, seca i secant, estructurada i amb bon nervi. Segurament dels millors Aligotés que hagi provat, 91 PF.

Bourgogne Aligoté 2006 de Domaine Leroy:

El domaine històric de la família Leroy posseeix en propietat una mica menys de 22 hectàrees de vinyes dins de la Côte d'Or, de les quals 2,57 hectàrees són d'aquest raïm, que des de la collita 2005 ha decidit comercialitzar-li-ho, i al costat del seu Corton Charlemagne (amb les seves 43 àrees d'aquest Grand Cru), passar a ser els seus dos únics blancs dins de la seva cartera de crus (Maison Leroy comercialitza en négoce més Borgonyes blancs de diferents crus). Viticultura biodinàmica des de 1988 i vinificacions similars per a ambdós domains, que van tenir com a fruit 7600 ampolles per a aquest any.

Caracteritzant-se per la seva visual groga en copa, amb destalls verdosos, dens en el moviment. El seu nas també denota un bon treball amb mares, substanciós i dens, amb les aromes cítriques en primer pla, però la pera madura darrere. Gran intensitat aromàtica, encara que es mostra una mica menys obert i complex en comparativa. La boca es mostra seca, vibrant, amb una entrada refrescant, encara que li penalitza una mica el seu final, un punt curt, malgrat mostrar molt bones maneres. Un altre gran Aligoté, amb vestit de luxe, inclòs ampolla amb lacre groc, 90 PF.

Ambdues bodegues són importades per Cuvée 3000, i el seu preu és concorde amb els preus que estilen aquests cellers, voltant els 40 euros. Com alternativa, malgrat estar allunyats del perfil d'aquests vins, altres Aligotés segons el meu parer interessants són els de Goisot i de Moor al districte de Chablis, els de Bruno Clavelier, Bernard Moreau o Michel Lafarge en la Côte d'Or, i a Bouzeron els de De Villaine i Paul Jacqueson, per esmentar-ne alguns i a preus mesurats, voltant els 8 i els 15 euros.

Visitant Álvaro Palacios

És impressionant conèixer d'on neixen els grans vins, el paisatge que els influeix, la climatologia que els modela i la mà de l'home que els interpreta. Molt recentment vaig poder apreciar la magnitud d'aquesta equació visitant Gratallops al costat d'uns amics, acompanyats per Oriol Castells (el tercer home del celler) i saludar a en Joan Asens i el propi Álvaro.

Havíem quedat a les tres de la tarda davant el nou celler, obra de Jesús Manzanares, presumida, asèptica i pràctica, amb gairebé tots els sistemes de conducció emprats per gravetat, simplificant, l'enveja de qualsevol tècnic, encara que abans d'aprofundir a les instal•lacions havíem de descobrir el paisatge, la vinya, les arrels.

25 hectàrees de viticultura sensata (més un indeterminat nombre d'hectàrees controlades destinades a Les Terrasses) embocades a la biodinamisme, amb un equip de treball en vinya extensíssim, incloent uns quants cavalls i mules que llauren els costeruts costers. Una primera parada en el pendent dedicat al que serà el nou vi del celler, un vi comunal anomenat Gratallops. D'allà s’extreu un majoritari percentatge de Garnatxa, Carinyena i la resta, Cabernet, Syrah i una petita proporció de Merlot d'edat relativament jove per a aquest nou concepte de vi que els cellers de la zona han decidit vinificar, a imatge dels villages borgonyons. Una orientació entre sud-est i aquest, on la garbinada pica amb força la part superior i permet una òptima ventilació.

Agafem el 4x4, per un camí abrupte i ens endinsem a la Finca Dofí, on torna la Garnatxa, la Carinyena i la Cabernet. Boniques fileres de vinya creixen trencant els terrenys calcaris banyats en la llicorella, amb una assolellada orientació sud-est. Entre les vinyes apareixen oliveres, ametllers i pinedes. Tornem direcció Gratallops, travessant el poble, i després de deixar a l'esquerra la moderna i impactant celler de Mas Igneus, ens sortim a una carretera impossible, on la pendent guanya inclinació. Estem anant cap a l'Ermita de Nostra Senyora de la Consolació. El cotxe frena i ens deixa en una corba. Darrera s'endevina un impressionant visió. Aquí la llicorella es mostra més abrupta, més salvatge, més fragmentada, amb la perspectiva del Montsant al davant, serra de noble bellesa. La vinya, majoritàriament coberta de vella Garnatxa, fins al punt que a partir de l'any 2006 L'Ermita es vinificará en exclusiva amb aquesta garnatxa, deixant la vella Carinyena i la Cabernet de la part inferior per a altres menesters. La vinya es mostra dura, de pendent impossible, difícil, extremadament bella. Un paisatge que enganxaria fins i tot al major dels abstemis.

Arrendada a Álvaro Palacios pel seu anterior propietari, qui li venia antigament el raïm a la família Torres, aquesta va ser adquirida l'any 1994. Després de l'espectacle, més. Tornem al celler, on els dipòsits s'està acollint la tumultuosa de la collita 2008; pel que ens expliquen, una any molt prometedor, amb perfils molt estimulants. Aquí les tines de fermentació d'acer inoxidable i fusta, es combinen amb 8 dipòsits de ciment de diferents mides. L'Oriol ens comenta que cada vegada està guanyant major rellevància aquest tipus de sistema de fermentació, emprat de forma massiva antany i que va perdre el seu ús en favor de l'inoxidable.

Un celler en plenes feines, on els sistemes de conducció aprofiten el CO2 resultant per emprar-los en altres feines necessàries. Després de diverses explicacions tècniques baixem a la preciosa sala de bótes, volta creada a imatge de l'interior d’una mitja bóta. Nobles fustes, amb un punt de torrat ajustat per no marcar en excés, intentant emprar segons es requereixi fustes de segon i tercer any. Aquí s'està criant la collita 2007.

Un detall, algunes bótes presenten una inclinació que fa que el seu tap estigui a uns 45 graus del seu vèrtex horitzontal. El motiu, empren taps de fusta, fent-se necessari el contacte del vi amb la seva superfície per mantenir-se humit i hermètic. Malgrat que empren la silicona, consideren que la fusta és un element més natural amb què treballar. Després d'ascendir la sala de tasts, gaudint d'una eloqüent imatge de Gratallops, amb el sol amagant-se a la nostra esquena i il•luminant amb una meravellosa llum les muntanyes, ens van donar a provar els vins del 2006:

Finca Dofí 2006:

Una mica marcada per la bóta, amb els torrats i els balsàmics mostrant-se en primer pla, la fruita resulta una mica emmascarada i la mineralidad encara no es percep integrada. Falta repòs en ampolla per acoblar-se, però a boca mostra una estructura i una rodonesa deliciosa, no percebent-se precisament desllaçat, al contrari, equilibrat i llarg. Li penalitza la seva joventut al nas, però la seva boca li presagia molt bona vida.

L'Ermita 2006:

L’assemblatge final va resultar ser exclusiu de la vella Garnatxa de la finca, i malgrat mostrar una tonalitat jovial, sembla que el seu caràcter ens remet a les Garnatxes més perfumades i florals. La criança es percep lògicament present, amb la vista posada a una llarga guarda, mostrant-se la fruita vermella una mica per sota, però el segell de la casa s'aprecia en la boca, on la seva senyera és la sedosidad i l’elegància del taní, del més aconseguit de la zona. Un vi negre monumental, que l'ampolla farà guanyar en profunditat.

Gratallops 2007:

El nou vi de poble, nascut de la idea de vinificar un reflex del caràcter del poble on, en la meva opinió s'aconsegueix, deixant de costat l'estil més elegant del celler, i percebent un caràcter més salvatge i rústic, abrupte com els paisatges de la comarca, però no mancat de qualitat i bondats. Una molt bona línia intermèdia entre Les Terrasses i el Finca Dofí.

Arribats fins aquí, havent-se fet tard i la nit guanyant terreny, ens acomiadem i després d'agrair l'esforç per part del celler, vam agafar el camí de tornada cap a Barcelona, amb la lluna com a única companyia.

Annex fotogràfic: Álvaro Palacios.